En els últims mesos, les xarxes socials se m’inunden amb la qüestió de l’ús del català. D’una banda, els que el defensen; de l’altra, els que no. Però el maniqueisme cal matisar-lo, perquè tota dicotomia arrela en factors molt més complexos que la simple construcció d’una narrativa dualista i simplista.
De fet, els factors són molts i s’acumulen, es barregen i es retroalimenten, fins al punt que l’anàlisi sobre l’ús del català acaba enfonsada en un mar d’especulacions superficials i truncades. Per exemple, mentre el Tribunal Europeu de Drets Humans avalava la justícia espanyola quan obliga les escoles catalanes a impartir almenys el 25% de les hores de classe en castellà (sota l’eufemisme d’una Catalunya bilingüe), es discutia si algú que se sent català hauria de portar o no la samarreta de la selecció espanyola. D’aquí han sorgit altres debats, però aquests dos han estat especialment vigents i visibles.
I és arran d’aquests factors altres debats han aflorat, o més ben dit, s’han reactivat. Hi ha qui donava suport la decisió del TEDH argumentant que la imposició del castellà respectava la multiplicitat d’identitats que conviuen a Catalunya, incloent-hi els que no parlen la llengua; i hi ha qui, mirant al Mundial de futbol, ha criticat a qui vestia la samarreta d’Espanya durant els partits, acusant-los de reproduir mecanismes opressius que suprimeixen les cultures sotmeses per Espanya i, alhora, maquillen aquesta supremacia mitjançant la utilització de personatges racialitzats com Lamine Yamal. També hi ha qui sí que l’ha vestida, i justifica el gest com la representació de la seva condició xarnega i, per tant, com una manera de reivindicar el rebuig que ha sentit per no pertànyer del tot al territori català.
Al rerefons de tot això hi ha una mirada estreta i identitària que redueix la complexitat de l’ús d’una llengua i la seva defensa a una qüestió d’orígens, i de com aquests orígens determinen la identitat d’una persona o de comunitats senceres. En situar la identitat al centre del debat, es perd l’oportunitat de fer una crítica radical a tot un moviment de maniobres polítiques que ens desvia l’atenció d’una dimensió molt més complexa i difícil: què significa parlar o no parlar la llengua catalana, aquí i ara, en un país que canvia cada cop més amb la participació de persones migrades que hi troben casa seva.
Dir, des d’un espai polític, que no cal aprendre català perquè és opressiu és, com a mínim, una victimització
El problema d’analitzar la defensa d’una llengua minoritzada en clau identitària, sense tenir en compte la migració, és que ens arrisquem a caure en el mateix parany que proposen partits d’extrema dreta com Aliança Catalana o, fins i tot, Junts, que s’escuden darrere del discurs de defensa de la llengua per assenyalar qui és o no català de soca-rel. D’aquesta manera, generen una atmosfera, potser més obertament, xenòfoba i racista, i, de manera menys evident, políticament supremacista, que situa la política lingüística com una qüestió identitària.
A diferència de la identitat, posicionar-se políticament no és determinat per l’orige d’una persona ni per el que altres projecten sobre la seva existència. La identitat és, i sempre serà, un terreny relliscós, fet d’aspectes que s’apropen i es desplacen a mesura que la vida segueix; i si ens hi agafem com si ens hagués estat donada d’entrada, deixem de plantar cara als mecanismes que la fan servir, precisament, com a eina de submissió i violència cap a l’altre. Posicionar-se és, doncs, entendre que fer front a una mirada supremacista europea que culpa les persones migrades de tots els mals implica també entendre que l’ús i la defensa d’una llengua necessiten pensar-se des d’una posició decolonial. Això és així, perquè, des del meu punt de vista, qualsevol aparell de poder que sotmet i esborra l’expressió d’una cultura minoritzada ha de ser qüestionat. La meva aportació, per tant, és un exercici de posicionament polític davant d’aquests debats.
Algú podria dir que el català també és una llengua opressora, que ens obliguen a parlar: en contextos burocràtics, davant la policia, o amb feixistes o també nacionalistes catalans, o les institucions en general, sí, certament la llengua es converteix en una arma de violència lingüística i racista. Però des de l’esquerra radical hauríem d’aspirar a aportacions més contundents, menys ancorades en la identitat personal. Soc una persona migrada i no vull que el gest d’aprendre un altre idioma sigui un càstig més afegit a totes les dificultats que comporta de per si, el fet ser-ho. Això és cert, i ningú no ens ho pot arrabassar. Però dir, des d’un espai polític, que no cal aprendre català perquè és opressiu és, com a mínim, una victimització.
El més greu d’aquest raonament és que moltes de nosaltres, que hem patit despossessió sistemàtica només pel fet de venir d’un altre lloc, oblidem que els nostres territoris d’origen van patir la imposició d’una llengua imperial que va esborrar, progressivament, llengües i cultures senceres. M’oposo, doncs, radicalment a fer servir la identitat migrada com a refugi que ens desarma davant d’un teixit de lluita que es podria convertir en una aliança.
Aquest debat no s’hauria de quedar encallat, doncs, en si el català és o no una llengua d’opressió, o si no el parlem perquè som migrades. Les preguntes que m’interessen, des d’una perspectiva decolonial, són diferents: quina és la llengua de l’Estat? I, per altra banda, quina és la llengua que, cada dia, s’erosiona sota l’avenç de l’extrema dreta? En un moment en què l’odi cap a les persones migrades, i sobretot racialitzades, s’expandeix sense fre, posicionar-nos contra els sistemes que alimenten aquest odi és també fer-nos aquestes preguntes i identificar qui realment es posiciona en contra de les nostres vides i qui no.
L’idioma d’un territori mai no és innocent quan parlem de pràctiques excloents, violentes, i fins i tot racistes. I per anar en contra d’aquest corrent, com a exercici decolonial, crec que ens cal apoderar-nos del llenguatge. I, sí, qualsevol derivació de la paraula poder encara m’incomoda, però no vivim en cap panacea on el poder no sigui una realitat que calgui combatre. Així que, sí, cal apoderar-nos del llenguatge, perquè el poder no el tenim nosaltres, i si no podem destruir-lo del tot, almenys des de l’esquerra radical podem subvertir-lo. Potser apoderar-se d’una llengua significa subvertir-la.
Sé que em diran que no parlo “català correcte”, però, i què? De quin català parlem, exactament, quan invoquem “el català correcte”? Les normes prescriptives de l’acadèmia són, sovint, limitants i alienes a la nostra realitat. Així que, sí, subvertir és, doncs, tacar el llenguatge opressor amb la nostra presència. Ser-hi és manipular-lo, deformar-lo, fer-lo, finalment, nostre… I fer-lo nostre és canviar el paisatge lingüístic amb els nostres accents, els nostres errors gramaticals. Fer d’una frontera una casa. I cap casa és perfecta. Cada casa té una forma diferent, sona amb un ritme propi. I per descomptat que una llengua que és casa mai no serà idèntica aquí i allà.
Com seria el català si l’habitéssim com una casa? Quan la casa és lluny –i en el meu cas ho és, a més de 10.000 quilòmetres– no hi ha res més bonic que sentir la llengua que parlo com un pont cap a relacions íntimes basades en la cura, la solidaritat, la política contra l’extrema dreta i el feixisme. Sé que les paraules que dic i escric en català mai no sonaran com les d’una persona nadiua. Però aquesta és la meva aportació, la meva empremta en aquest territori. És també una invitació. Un camí cap a la intimitat de la meva llengua materna, cap al territori que encara aflora en la meva parla.
Al principi em referia al posicionament polític com una eina per ampliar la nostra capacitat de crítica radical envers els discursos identitaris que limiten la nostra imaginació política. Ara, imaginant el català com a casa, aquesta proposta cobra força sentit. Posicionar-se significa ocupar un espai, moure’s dins d’una cartografia que sovint ens desplaça cap a llocs on volem anar i, fins i tot, cap als que no volem anar-hi. Si la identitat ens ancora, posicionar-se políticament és, en canvi, acceptar que ens movem per un món que ens obliga a triar constantment on volem estar i amb qui. Pensar el català com a casa és deixar de preguntar-nos qui hi té dret, i preguntar-nos, en canvi, qui hi viu, qui la fa servir, qui hi s’hi vol quedar. Una casa s’habita, i és aquesta convivència la que li dona sentit i futur.

