Al cau hi ha un noi turc que es diu Crut. Quan el veig em fa por; no li ho puc pas dir, mes és molt alt i gros. Té els ulls verds i el nas tort. Té el cap dur i el coll llarg. El seu front és fosc i ses mans són de gel. Els seus peus són molt grans i els seus punys són d’or.
Tan sols té vuit anys. Jo en tinc nou i mig, és a dir, soc un xic més gran que ell. Jo em dic Bob i soc de Reus, al Baix Camp, prop del mar i lluny del riu.
El cor de la Bet bat ben fort, ja que es fon per en Crut.
De tant en tant, en Quim em diu:
–Per què tens por? Si no fa res i no ha fet mai cap mal. És com tu i com jo. Ets un ruc, un boig. Fes un truc al Crut i ves amb ell al puig.
–I amb tu?
–Sí, i amb mi, és clar.
–S’hi pot fer un mos. Jo duc uns flams i tu, un peix o un tall de carn.
–En Crut té pots de mel i llet en pols.
–Doncs, ho pot dur.
–Li ho dic?
–Prou.
–I jo puc dur dos pans grans.
–I, si ve la Bet, pot dur cols de l’hort de can Blai.
–Prou.
–Plou.
–Cony, és cert, ja plou de nou. Amb tot, jo hi vaig.
–I jo.
–I en Crut i la Bet, oi?
–Sí!
Dit i fet. A un quart de deu, tots fem cap al puig, a poc a poc, pas a pas. En Crut du un llum i jo, la falç d’en Ponç de can Llull, i la Bet el forn xic del cau.
Al cap de poc, jo ja tinc el cos tot xop. És que plou, i no pas poc. A mi rai, tant me fa si no fa sol. Tot per fer fi a la por cap al Crut. El cor de la Bet bat ben fort, ja que es fon per en Crut. És el seu déu, el seu tot, el seu món i el seu goig. De fet, ell prou que la vol, tot i que no li ho diu mai.
De nit, fem foc i el temps fuig quan som al mig del bosc. Cap a les tres, se sent un tro, dos trons, tres trons. Un raig roig. Un llamp cau al cap d’en Crut el turc i un crit curt gris i gros surt del bec de la Bet. I en plou un plor fosc. No som res.

