Clòtxina a València, musclo al Delta de l’Ebre. Dos noms, als Països Catalans, per a un mateix mol·lusc, el Mytilus galloprovincialis, que canvia de mida, de sabor i de calendari de recol·lecció segons les aigües on creix. Però les dues paraules expliquen dues formes diferents de relacionar-se amb la mar.
Al País Valencià, la clòtxina es cria als ports de València i Sagunt. És menuda, de closca negra i carn tendra, i té una temporada curta, especialment entre maig i agost. Al Delta de l’Ebre, creix a les badies dels Alfacs i del Fangar, on es barreja l’aigua dolça del riu l’Ebre i la salada de la Mediterrània. El resultat és un musclo més gran i carnós, amb una temporada especialment bona durant els mesos de juny i juliol.
També hi ha una història darrere de cada cultiu. A València, les primeres experiències de cria en estructures flotants es remunten a finals del segle XIX. A les Terres de l’Ebre, la miticultura es va desenvolupar durant el segle XX aprofitant la poca profunditat de les badies i les seues condicions particulars.
A causa de la crisi climàtica, l’augment de la temperatura de l’aigua provoca episodis d’estrés i mortalitat entre les clòtxines, especialment durant les onades de calor. Tant a les terres valencianes com al delta, les temperatures extremes ja han provocat pèrdues importants de producció. La calor també afecta la llavor, que és com s’anomena la clòtxina menuda que ha de garantir la campanya següent. A això s’hi suma l’acidificació de la mar, que dificulta la formació de la closca.
Les productores ja estan avançant les collites i provant sistemes per mantenir les clòtxines en aigües més fresques. Són solucions per guanyar temps davant d’un canvi que ja no és una previsió de futur. Cada estiu obliga a mirar la temperatura de l’aigua, decidir quan collir i assumir que una part de la producció pot perdre’s. La clòtxina continua sent la mateixa, però les condicions per criar-la ja no ho són.

