Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

El jovent iraquià pren la paraula

Centenars de joves participen en el primer Congrés de la Iniciativa Solidària de la Societat Civil Iraquiana, un nou pas per reconstruir un país impregnat pel patiment i la guerra

/ Arianna Pagani

L’hauríeu de veure, aquest jovent iraquià. Des de primera hora del matí estan hiperactives. Corren amunt i avall sense aturar-se. Parlen amb uns walkie-talkies per coordinar-se. Pengen pancartes, mouen taules, entreguen les carpetes a les convidades. Distribueixen cantimplores reutilitzables per no consumir plàstic. Somriuen, es fan selfies i utilitzen les xarxes socials com qualsevol altre jove de la seva edat. Tenen entre 17 i 30 anys i participen en diferents iniciatives, implicades en la lluita per la llibertat sindical i d’expressió, del medi ambient, dels drets de les dones, laborals i estudiantils. Hi ha sindicalistes, ambientalistes, artistes, instrumentistes i cantants, operadores de pau que treballen la transformació no-violenta dels conflictes entre les comunitats. I sobretot gent voluntària. Moltíssima gent. Tothom atrafegat pel primer congrés a Bagdad de la Iniciativa Solidària de la Societat Civil Iraquiana (ICSSI).

“És una gran responsabilitat ser-hi, perquè significa ser una part del canvi”, explica, clarament emocionat, Mustafà Mauyad Alhindi. “No és fàcil oblidar”, afirma, sospirant, aquest jove de 24 anys, “les persones han estat esquinçades per tots aquests anys de conflicte, però volem millorar el nostre país i la societat després de les ferides del passat”. Al costat de Mustafà hi ha una altra activista, encara més jove. Iraquiana de Bagdad, amb mare xiïta i pare sunnita, graduada en enginyeria informàtica, Tabarak Wamedh Rasheen treballa per l’ONG italiana Un Ponte Per. “En aquests anys hem tingut la capacitat de connectar la societat civil iraquiana amb la internacional tot i tenir encara molts problemes per resoldre, com la contaminació, la violència entre les comunitats i les contínues violacions dels drets de les dones iraquianes”, explica Tabarak, sense mai mostrar una expressió de frustració. “Creiem que les protestes pacífiques són un factor essencial per conquerir els nostres de drets, sobretot la llibertat d’expressió”, afegeix.

Cinquanta delegades internacionals van arribar a Bagdad des de quinze països per debatre juntament amb l’activisme local 

Des de 2016, Tabarak és membre de la secretaria de l’ICSSI, esdeveniment internacional de solidaritat que va néixer des dels moviments que havien organitzat l’any 2003 les grans manifestacions contra la guerra a l’Iraq i que han volgut acompanyar la societat civil en la lluita per un altre Iraq. És la primera vegada que organitzen un congrés d’aquestes dimensions a Bagdad. Més de 140 representants de sindicats i de les associacions locals –entre elles el Fòrum Social iraquià, el Fòrum Social del Kurdistan, fòrums socials locals d’onze ciutats de l’Iraq i quatre consells per la cohesió social– han participat en aquest impactant acte des de baix. I són més de cinquanta les representants internacionals arribades a Bagdad des de quinze països per debatre juntament amb l’activisme local els reptes futurs de la societat civil iraquiana.

“En aquests anys hem assistit al naixement d’un moviment de joves activistes provinent de les zones colpejades per la guerra. T’esperes que estiguin desil·lusionats, però és tot el contrari, tenen molta esperança, són escoltats per les institucions i sobretot gaudeixen mentre treballen per canviar el país”, explica Martina Pignatti Morano, responsable dels projectes de construcció de pau d’Un Ponte Per. “Aquestes joves i aquests joves ens han ensenyat que saben organitzar-se en distintes ciutats en un procés unitari com el Fòrum Social Iraquià. Es van inspirar en el Fòrum Social Mundial, nascut al Brasil l’any 2001, i l’han transformat en quelcom que té sentit per a l’Iraq i que estimula el voluntariat i l’activisme dels més joves. A vegades corren el risc de ser detingudes, altres venen rebudes pels ministres per escoltar llurs propostes. En qualsevol cas, no es rendeixen”, afegeix Pignatti.

 

Cauen els murs de l’ocupació

La primavera sembla que hagi arribat d’hora a Bagdad. El cel és net, i el sol tebi de finals de gener escalfa els rostres de les participants assegudes al jardí de l’Associació dels Enginyers Iraquians, al districte de Kerrada, un barri comercial i ètnicament mixt de Bagdad, a la vora oriental del riu Tigris. Durant quatre dies, l’activisme vingut de tot l’Iraq, de diferents grups ètnics i confessionals, ha debatut sobre els problemes del país i ha proposat estratègies i projectes per al futur en un clima d’entusiasme i convivència. Des de fora, la ciutat sembla convulsa i vivaç. Cotxes de gran cilindrada i antics taxis voluminosos ocupen tota la carretera de manera desordenada. Antigues cases de començament del segle XX s’amaguen sota les palmeres resseques. El T-Wall, un gran mur de ciment armat alçat des de l’ocupació americana, comença de mica en mica a ser desmantellat. Es respira un aire de renaixença civil i cultural a la capital.

El T-Wall, un gran mur de ciment armat alçat des de l’ocupació americana, comença de mica en mica a ser desmantellat 

No només a Bagdad. Les recents protestes de l’estiu passat al sud de l’Iraq –des de Bassora fins a Nasiriyah, passant per Amarah, Kut, Kerbala i Najaf– per reivindicar drets i serveis socials –com l’accés a l’aigua, la llum i el treball– demostren, un cop més, la resiliència del poble iraquià. I del seu jovent, amb títol universitari però obligat a marxar del país per la manca d’oportunitats laborals i per la corrupció endèmica de la classe política. Gairebé la meitat de la població iraquiana té menys de 19 anys i l’atur entre el jovent de 15 a 24 anys està al voltant del 24%, segons les últimes dades del Programa pel Desenvolupament de les Nacions Unides. Aquesta condició obliga molta gent a emigrar o a afiliar-se a les milícies, que ofereixen una entrada econòmica alternativa.

 

De les milícies a l’esport

Abdallah Khalel, de 23 anys, ha format part durant dos anys de les Unitats de Mobilització Popular, les milícies armades més conegudes com a al-Hashd al-Shaabi nascudes l’any 2014 com a resposta al ràpid avenç del Daesh –l’autoproclamat Estat Islàmic. Avui, Abdallah és membre d’Esport contra la Violència, una associació que des de fa anys utilitza l’esport com a eina per prevenir la violència i l’extremisme i que el passat mes de novembre va organitzar la quarta mitja marató per la pau a Bagdad. “El resultat del qual estic més orgullós és la participació de les dones. Més de 1.300 persones han vingut a la marató i 400 eren dones”, explica gairebé sorprès. “Tot i això, hem de fer més i millor”, diu somrient.

Aquest jovent és meravellós i contagiós. I quants sentiments que porten dins. Segur que no és fàcil ser activista a l’Iraq. Les protestes populars a Bassora i a les altres ciutats van ser violentament reprimides per la policia, i manifestants, periodistes, professionals de l’advocacia i defensores dels drets humans van ser detingudes arbitràriament, torturades i assassinades sumàriament per part de les forces de seguretat iraquianes i les milícies, com documenta un informe del Centre per l’Alto el Foc i els Drets Civils i del Grup Internacional pels Drets de les Minories, publicat el desembre. Encara que la Constitució iraquiana de 2005 reconegui el rol de la societat civil i garanteixi la llibertat d’expressió, no hi ha cap llei específica que protegeixi les defensores dels drets humans. Un altre Iraq, però, és possible. Potser ja existeix.

Article publicat al número 471 publicación número 471 de la Directa