Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Lúcia Delgado (PAH Barcelona) i Jaime Palomera (Sindicat de Llogateres)

"El nostre repte és que la Generalitat assumeixi la iniciativa ciutadana que l'Estat ignora i faci una llei catalana del lloguer"

/ Victor Serri

Després del fracàs de l’anterior intent, el mes de maig, el passat 23 de desembre el Govern de Catalunya va presentar de nou el Decret de mesures urgents de l’accés a l’habitatge, en aquesta ocasió amb un “molt ampli consens” amb entitats en defensa del dret a l’habitatge, com la Plataforma d’Afectades per la Hipoteca o el Sindicat de Llogateres i Llogaters, administracions i grups de l’oposició, com el PSC i Comuns. En parlem amb Jaime Palomera -membre del Sindicat de Llogateres i Llogaters- i Lucía Delgado – de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) de Barcelona-, que celebren el fet que la nova legislació incorpori canvis substancials i assumeixi algunes de les mesures amb ampli suport social.


Quan des de la PAH, l’Observatori DESC i l’Aliança contra la Pobresa Energètica vau impulsar la ILP 24/2015, pensaveu que arribaríem on som ara, tant pel que fa a mesures recollides com per context d’emergència?

Lucía Delgado: Quan vam impulsar la ILP 24/2015, buscàvem donar resposta a la situació d’emergència habitacional del 2014-2015, que afectava sobretot famílies que no podien pagar la seva hipoteca o el seu lloguer i que serien desnonades amb un deute de per vida. Com es van suspendre uns articles clau pel PP i la banca, un cop en el 2019 vam posar-nos a treballar per aconseguir mesures que fossin útils als problemes d’emergència habitacional d’ara. I és que la PAH actua segons les problemàtiques i ens anem adaptant i mutant, buscant solucions als problemes que ens anem trobant. Si en el seu moment haguessin aprovat la ILP hipotecària estatal del 2013, no estaríem aquí avui, ja que comptaríem amb un parc d’habitatge a nivell estatal i haguéssim fet una moratòria a tots els desnonaments. Això no va ser possible, així que hem hagut de continuar batallant i ho continuarem fent fins erradicar l’emergència habitacional.


Heu passat de subscriure comunicats crítics contra el decret llei d’habitatge que la Generalitat va presentar el mes de maig a l’actual text que ha generat consens. Què ha passat en aquest interval?

Jaime Palomera: Entenc que la Generalitat i sobretot la Conselleria de territori va captar el missatge: a Catalunya hi ha un moviment per la defensa del dret a l’habitatge molt organitzat i amb propostes molt treballades i és molt difícil impulsar canvis en les regles del joc sense comptar-hi. I per altra, ha comptat amb l’oposició. L’anterior decret no s’havia fet treballant consensos amb els altres grups, sinó amb opacitat. S’ha fet un canvi radical: s’ha obert un diàleg social amb els moviments i s’han assumit mesures i propostes amb ampli suport social. Ha tingut molta importància el grup promotor de la ILP 24/2015, que va posar la primera pedra, i per altra banda, el Sindicat de Llogateres, que ha estat en contacte regularment amb el Govern per transmetre les propostes que hem treballat. Al comunicat hem volgut posar èmfasi en la importància de la mobilització popular que hi ha hagut a Catalunya en els últims anys. Si no hi haguessin sindicats de barri organitzant-se carrer a carrer, bloc a bloc, denunciant el paper dels fons voltors, dels grans rendistes i les administracions, no hi ha cap poder polític que faci el canvi que ha fet.


Això demostra que la societat va per davant la institució i l’empeny?

“Sovint, els actors privats diuen que no se’ls pot exigir que facin el que no fa l’administració pública, però passa al revés. Estan especulant fins a un nivell que generen unes exigències a l’administració que no pot absorbir”

J.P: Absolutament. Si és Catalunya qui està liderant polítiques innovadores d’habitatge, o que s’apropen a altres països europeus on el dret a l’habitatge està més garantit, és perquè hi ha una ciutadania que empeny amb força. Si no hi ha un moviment per l’habitatge creixent com l’actual, si no hi ha un Congrés d’Habitatge a Catalunya que planteja l’expropiació dels habitatges dels grans tenidors, no hi ha una Generalitat que digui als grans tenidors que han d’assumir algunes responsabilitats. Segurament és un intangible, però el Congrés ha enviat uns missatges claríssims, coses innegociables, que els fons no són benvinguts. Insisteixo que s’ha de valorar el treball del grup promotor de la ILP 24/2015, que ha estat a sobre la Generalitat. Però alhora, vull fer valdre el paper de la política institucional: la Generalitat ha fet un canvi de xip que, a més de la força de la ciutadania, ha necessitat voluntat per part seva i ha obert un espai de diàleg amb el PSC i els Comuns bastant fructífer. Han articulat consensos polítics, sobretot amb els gestors públics que treballen des dels ajuntaments cada dia. L’anterior decret va ser rebutjat no només per organitzacions de la societat civil sinó també per les administracions locals. Hi ha molta gent que s’organitza a les assemblees, però també n’hi ha molta que arriba a les meses d’emergència a causa de les pujades de preu inassumibles. Quan això passa, a les meses se’ls exigeix que assumeixin el desastre generat pels fons voltors que especulen amb el preu de l’habitatge i s’acaben tensant. Sovint, els actors privats diuen que no se’ls pot exigir que facin el que no fa l’administració pública, però passa al revés. Estan especulant fins a un nivell que generen unes exigències a l’administració que no pot absorbir, no pot donar solució als milers de famílies que han estat expulsades per un fons i reclamen habitatge social. A més, en un país on només hi ha 1,5% d’habitatge públic.


Creieu que aquest decret llei equilibra certes responsabilitats?

L.D: En les mesures d’emergència que són en les que hem incidit des de la PAH creiem que s’ha donat un avanç en l’esperit de la 24/2015, que és responsabilitzar els grans tenidors (bancs, fons voltors, immobiliàries, agents immobiliaris) que el que fan és especular amb un bé de primera necessitat com és l’habitatge. Totes les nostres demandes no s’han contemplat, però estem orgulloses dels avenços que hem aconseguit. Creiem que serà molt útil i que podem començar a abaixar aquest rànquing de la vergonya de desnonaments que fa deu anys que liderem a Catalunya.

“En les mesures d’emergència que són en les que hem incidit des de la PAH creiem que s’ha donat un avanç en l’esperit de la 24/2015, que és responsabilitzar els grans tenidors”

J.P: Hi ha unes regles del joc que han permès que l’habitatge sigui un actiu financer de primer ordre. Estem empenyent perquè canviïn aquestes regles del joc. És una iniciativa que es pren des de la Generalitat, s’assumeix el canvi de paradigma. Hi ha grups parlamentaris que ho assumeixen també. Valoro la feina parlamentària que s’ha fet, discreta, fora de focus, durant mesos entre la Generalitat i els grups parlamentaris de l’oposició per construir un decret llei que s’assembla més al que vol la societat ara mateix. Per mi és política en majúscula: un contrapoder empeny i una institució es veu obligada a assumir demandes socials i els grups són capaços d’arribar a consensos. S’ha fet un treball bastant modèlic i no s’ha cedit a la pressió dels fons voltors i els promotors.


Hi ha hagut pressions per evitar la proposta?

J.P: No tenim cap dubte que hi haurà pressions per tombar el decret de totes les maneres possibles. També per descafeïnar-lo en el seu tràmit legislatiu. Poden intentar una suspensió, però el decret està en sintonia amb la llei 24/2015, l’esperit es manté, simplement s’amplifica i es va d’acord amb la legislació estatal. Els contractes de lloguers socials hauran de ser de set anys en comptes de tres. Amb la llei 24/2015, els lloguers havien de ser de tres anys, hi havia una Llei d’Arrendaments Urbans (LAU) que deia que els contractes eren de tres anys, però amb la reforma de la llei van passar a set i s’entén perfectament que es traslladés això en el lloguer social de Catalunya. Els grans tenidors que siguin persona jurídica han de fer contracte a set anys, però els particulars que tinguin quinze habitatges o més han de fer-los de cinc, per tant, també es repecta el que diu la LAU espanyola.

L.D: El lobby immobiliari sempre ha estat i estarà davant nostre, això ho sabem. Per mi, no és tant com pressioni sinó com podem moure aquest pols per decantar-ho cap a garantir el dret a l’habitatge. Des de 2009, estem en un constant pols que es va decantant cap a un costat o un altre. El que tinc clar que som un agent clau per garantir el dret a l’habitatge i així portem demostrant-ho, no solament canviant lleis en l’àmbit estatal, autonòmic o local, sinó generant consciència social i apoderament col·lectiu en les nostres assemblees. Per mi, aturar el desnonament d’en Luis a la Bisbal el 2010 va ser un d’aquests moments clau, en què el pols el vam poder decantar nosaltres i va posar l’espurna per demostrar que “sí se puede“. En aquest decret també continuaran pressionat, com ho fan sempre: via judicial, via mediàtica i via pressió política. Estarem preparades.


A més d’incrementar la durada dels lloguers socials a set, també s’aconsegueix incloure les persones que estan ocupant…

“El decret implica donar la tranquil·litat a milers de famílies que estan en habitatges de bancs i fons voltors buits: tenir un contracte, viure amb més seguretat i respirar”

J.P: A les famílies a les quals se’ls acabi el contracte –que quedin fora de contracte– i quedin en situació de vulnerabilitat acreditada se’ls haurà de fer un lloguer social i els barems continuen sent els que es van fixar amb la 24/2015 (una llar amb una sola persona, uns 1.500 euros; si són dues, uns 2.000; i a partir de tres, no arriba a 2.100). Es mantenen aquests criteris. Això permet que totes aquestes persones que estiguin vivint en una casa sense títol i portin ja sis mesos des d’ahir –quan es va aprovar el decret–, tinguin lloguer social. Això implica donar la tranquil·litat a milers de famílies que estan en habitatges de bancs i fons voltors que estaven buits: tenir un contracte, viure amb més seguretat i respirar. A ningú li agrada estar ocupant un habitatge per no quedar-se al carrer.


On continueu discrepant és en la definició de gran tenidor. El cas de Livia i Juan, que van desnonar la setmana passada a Barcelona –amb una propietat que té cinc habitatges en lloguer– quedaria exclòs del decret.

L.D: En el decret llei s’ha establert a petició nostra, que gran tenidor sigui les persones jurídiques i les persones físiques, que aquestes últimes no es contemplaven. També hem aconseguit canviar el metre quadrat a nombre d’habitatges, ja que alhora de comptabilitzar el metres se’ns feia molt complicat. Com sabeu, finalment s’ha establert a quinze habitatges el nombre de pisos, però nosaltres en aquest decret estàvem establint deu o menys.

J.P: Nosaltres plantegem que un rendista que té deu habitatges no és com Blackstone, però tampoc com un petit propietari que en té dos. La diferència és que un rendista pot viure de les rendes de lloguer, pot no haver de treballar i dedicar-se a cobrar lloguers. Això el diferencia del gran tenidor però també del petit prioritari. És molt important perquè, en la batalla de les idees, se’ns diu sovint que posem en perill els propietaris. De propietaris n’hi ha moltíssims, una majoria social propietària, de fet, a la base social del sindicat n’hi ha. El conflicte està amb els rendistes que especulen amb l’habitatge i que vulneren els drets humans. Aquesta part de població és una minoria. Hem fet estimacions i els propietaris amb més de cinc habitatges en lloguer no arriben a l’1% a l’àrea metropolitana. Li vam dir a la Generalitat que diferenciés el gran tenidor del rendista de menys envergadura que té entre cinc i catorze d’habitatges. No es va incloure, però el Departament de Territori ha entès que algun tipus de regulació s’ha de fer sobre aquest tipus de tenidors. Aquí el gran repte és la regulació dels preus de lloguers.


Un altre punt clau és la no privatització de l’habitatge protegit. Continuarà havent-hi igualment un problema de fons que és la manca d’habitatge protegit?

“El canvi de l’Habitatge de Protecció Oficial a règim permanent i de lloguer era una mesura històrica de la PAH. Durant aquests anys, hem perdut un 40% del parc a Barcelona”

L.D: Pel que fa a les mesures més estructurals, s’ha de tenir en compte que els canvis no els veurem de forma immediata, però igualment s’han de fer. El canvi de l’Habitatge de Protecció Oficial a règim permanent i de lloguer era una mesura històrica de la PAH. Durant aquests anys, hem perdut un 40% del parc a Barcelona. Per altra banda, existeixen més mecanismes per incrementar el parc inexistent. Ara cal que espremin la norma i que des del carrer també estiguem vigilants perquè s’apliqui des de les cessions, expropiacions, tanteig i retracte, obra nova, etc. Tenim més mecanismes que mai per fer-ho possible.

J.P: Sí que continua havent-hi un problema, però el decret comença a plantejar solucions. Que l’habitatge protegit passi a ser-ho a perpetuïtat, una cosa que ja funciona a Euskadi des del 2003, és molt important, perquè es posa fi a una anomalia històrica. Ja no es pot especular amb habitatge protegit. També és fonamental que un percentatge d’habitatge protegit el produiran els actors privats, com ja es fa en altres països europeus. Entre un 40 i un 50% de la nova obra en solars es destinaran a habitatge protegit, ho serà a perpetuïtat i per tant, progressivament, s’anirà ampliant el parc d’habitatge protegit. Això és una gran victòria. Nosaltres dèiem que l’habitatge sempre fos de lloguer per ampliar el parc públic i només van acceptar com a mínim la meitat. Però la compravenda no es pot revendre a preu de mercat. Un altre element important que s’ha aconseguit és que el preu del mòdul de l’habitatge protegit sigui el mateix per tot arreu. En el decret que van intentar impulsar el març passat deien que canviaria en funció del nivell socioeconòmic del barri. Amb l’actual, el preu serà igual a Sant Cugat que a Ciutat Vella, un fet fonamental per garantir que l’habitatge protegit no fomenti la segregació sinó la cohesió i la diversitat.


L’ampliació de parc públic pot intervenir en els preus?

J.P: És molt important veure el que passa en altres països on hi ha molt habitatge protegit per entendre que ampliar-lo no fa baixar els preus en el mercat privat, tot i que això es repeteix sovint. Holanda té un 40% d’habitatge públic, el més gran d’Europa, o Viena, uns percentatges altíssims. Són justament països així que també estan regulant els preus de mercat. El capitalisme ha canviat molt i actualment tot l’habitatge que es fa al mercat privat és monopolitzat per grans fons voltors, grans propietaris, que es dediquen a augmentar els preus tot el que poden per garantir rendibilitats a curt termini als inversors. El capitalisme ha canviat molt globalment. En els mercats immobiliaris tot el que es crea està molt capitalitzat per fons financers; Blackstone és l’exemple més clar, té la capacitat per capitalitzar i monopolitzar la nova oferta i independentment del que passi en el parc públic. Per això, per exemple, Viena ha decidit fa poc que en dos terços del mercat el preu del sòl ha d’estar regulat, malgrat que té un percentatge d’habitatge públic elevadíssim.


Veieu possible la regulació dels preus del lloguer per part del govern espanyol?

“Tot i que la Comissió de Garanties estatutàries va fer una esmena molt forta al decret impulsat per Justícia que, en principi, promovia una legislació catalana de lloguers, el Constitucional ha tingut una posició molt menys hostil”

L.D: La PAH ha demostrat que és capaç de fer possible l’impossible. En l’àmbit estatal tenim altres plans, tan sols regulant el preu de lloguers no se solucionaria tota la situació d’emergència habitacional crònica que es viu. És per això que estem treballant en una proposta tipus “ley vivienda PAH” integradora, que contempla la regulació de preus però també un moratòria de tots els desnonaments de famílies vulnerables, entre altres mesures. A tot això, s’ha de formar govern.

J.P: El gran repte, veient que l’Estat continua ignorant les demandes i propostes ciutadanes orientades a canviar les normes del joc en el mercat de lloguer, és que la Generalitat assumeixi aquesta iniciativa ciutadana i faci una llei catalana del lloguer. En els pròxims mesos ho hem de veure, fa temps que parlem amb la Generalitat. Tot i que la Comissió de Garanties estatutàries va fer una esmena molt forta al decret impulsat per Justícia que, en principi, promovia una legislació catalana de lloguers, el Tribunal Constitucional ha tingut una posició molt menys hostil, no s’ha posicionat en contra. Sembla que acceptaria que la compravenda es pugui regular d’acord amb codi civil català i això obre la porta a què també es pugui fer amb els lloguers. Es tracta d’una institució prèvia a la Constitució espanyola. La Generalitat té la possibilitat de fer una llei catalana de lloguers, que acabi amb les expulsions arbitràries i injustificades, que vinculi els preus als ingressos de la ciutadania -com passa amb el salari mínim i les pensions- i també que reguli el mercat des del punt de vista de la intermediació: honoraris que es cobren al llogater quan qui demana el servei és l’arrendador, el tema del no retorn de les fiances i la no discriminació.


Actualment, només hi ha l’Índex de referència de preus, que heu criticat.

L.D: Avui dia aquest Índex no serveix per gaire. Per una banda, no és vinculant i per l’altra, estava fet amb els preus més elevats, en plena bombolla de lloguer. Un despropòsit per afiançar els preus. Creiem que s’ha de poder recalcular aquest índex amb preus pre bombolla, potser fer algun tipus de mesura com a Berlín, poder congelar preus de lloguers però previs a la bombolla, de fa més de cinc anys.

J.P: Sempre hem dit que l’Index de preus és un índex de mercat. S’obliga a tenir-lo de referència i es parla dels incentius que perdran els propietaris si posen el preu per sobre del que marca l’Índex. Aquest tipus de mesures, aparentment paliatives, no tenen un impacte en el mercat. Creiem que s’ha d’actuar a través de sancions i normes clares. S’està utilitzant l’autoritat pública per donar validesa a uns preus de mercat. L’Estat de Berlín ja ha aprovat la mesura perquè els preus siguin els que marcava l’índex de l’any 2014, fer-ho a Barcelona significaria que el preu ha de baixar un 36%.