Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Ramon Pascual, economista i membre de Coop57

"El que realment transforma la societat no és l’estalvi, sinó el crèdit"

/ Freddy Davies

Si ens poséssim a escriure la història recent de les finances ètiques, hauríem de reservar un bon capítol per a Coop57. Les seves arrels sorgeixen d’un fons creat a partir de la lluita de les treballadores de la desapareguda Editorial Bruguera, en l’època de la reconversió industrial. Al llarg dels anys, l’entitat ha anat creant seccions fora de Catalunya gràcies a una recepta de creixement territorial en xarxa, a foc lent. El seu objectiu bàsic, però, no ha canviat: recollir estalvis per destinar-los a projectes de transformació social seguint els criteris de l’economia solidària. Aprofitant que aquest mes de juny Coop57 compleix un quart de segle de vida, conversem amb l’economista Ramon Pascual, qui va ser coordinador de la cooperativa entre els anys 2002 i 2018.


Fa quinze anys, en una entrevista a ‘Illacrua’, deies que “no ens plantegem transformar l’economia, sinó començar a construir una economia paral·lela”. Fent balanç, en quin punt del camí ens trobem?

Al llarg de tots aquests anys hem potenciat entitats amb una mentalitat i uns valors enfocats a la transformació. Però ens vam adonar que construir una economia paral·lela implicava la creació d’un mercat social, cosa que encara no s’ha desenvolupat prou. Per fer-ho, primer havíem de ser més entitats. Crec que, a diferència d’aquell moment, ara comencem a disposar d’aquesta massa crítica perquè ja tenim gairebé un miler d’organitzacions sòcies amb incidència en un ampli ventall de sectors d’activitat.


Com ha evolucionat l’entitat?

“Les mobilitzacions contra la guerra de l’Iraq del 2002 van suposar una gran embranzida per a les finances ètiques”

Coop57 neix en un context de transformació d’empreses industrials en cooperatives de treball. Més endavant, el 2002, les mobilitzacions contra la guerra de l’Iraq van suposar una gran embranzida, ja que una part important de la ciutadania es va començar a interessar per l’estalvi ètic i la destinació dels diners. Al principi, simplement fèiem intermediació financera. És a dir, captàvem diners de la societat per finançar entitats d’economia social. Fa uns cinc anys vam decidir que havíem de ser un agent més proactiu en alguns sectors. I crec que ara estem en condicions de fer un salt endavant i passar de fer pedagogia i intermediació financera a la construcció d’ecosistemes que vagin una mica més enllà. Per exemple, ens interessa promoure la distribució de producte agroecològic de proximitat, tot relligant la producció i el consum.


Segons el baròmetre de les finances ètiques, a l’Estat espanyol cada vegada hi ha més persones que confien en la banca ètica, ja que tant l’estalvi com els préstecs han augmentat progressivament. Fins a quin punt hi va influir la crisi financera del període 2008-2014?

Va ser una crisi profunda. Hem de tenir en compte que moltes de les nostres entitats estaven lligades a ajuts i contractes amb l’administració pública, que en aquells moments va fer retallades en el sector social, ensenyament, sanitat, cultura… Això, per tant, va afectar l’origen dels diners. En segon lloc, hi ha hagut una concentració bancària, els bancs marquen les condicions. Sempre destaco que, del total d’entitats sòcies de Coop57, la meitat ens tenen com a única font per accedir a préstecs. Aquest fenomen es produeix perquè durant els primers anys de la crisi el tancament de l’aixeta del crèdit i la concentració financera va ser brutal. Abans una organització podia treballar amb tres caixes d’estalvi i, de cop i volta, tot això va desaparèixer. El risc va augmentar molt i els criteris que exigien els bancs van excloure un percentatge molt elevat d’entitats d’economia social.


En qualsevol cas, ara hi ha més opcions de finançament ètic que fa quinze anys.

Sí, però relativament. Pel que fa a l’operativa bancària (comptes corrents, targetes, domiciliació de nòmines…) hi ha més possibilitats, com per exemple Fiare o Triodos Bank. En canvi, si analitzem fredament el percentatge de crèdit que una entitat cooperativa com Caixa d’Enginyers destina a l’economia social, veurem que en realitat és força petit. Pel que fa al País Basc, Caja Laboral està molt implantada al voltant del Grup Mondragon, però el seu model cooperatiu és una mica diferent del nostre. Hi ha un factor que és clau: les entitats amb molt de patrimoni i fons propis poden accedir a diferents fonts de finançament. El problema és què passa amb les cooperatives de nova constitució i les que, malgrat les seves petites dimensions, estan fent una gran tasca. Totes aquestes són les que tenen més dificultats per obtenir finançament.


Tot i que encara és una realitat modesta, durant les darreres dues dècades l’ecosistema d’economia solidària ha anat arrelant. Quin és el seu principal repte per créixer i tenir més incidència?

No és una tasca fàcil. Analitzem, per exemple, una de les expressions del mercat social més avançades que hi ha, la Fira d’Economia Solidària de Catalunya (FESC), que va començar el 2012. Al llarg d’aquest temps ha estat capaç de mostrar a la ciutadania que existeix un sector integrat per moltes entitats pertanyents a una gran varietat d’àmbits. Això suposa un pas de gegant, però encara queda molt camí per recórrer si volem crear un autèntic mercat social.


Per fer aquest canvi d’escala, quines estratègies es poden seguir?

“Fan falta projectes que funcionin a la pràctica, perquè si tenim punts de referència podrem replicar-los”

Crec que la pedagogia és molt important. Més enllà de la teoria, cal demostrar que els projectes funcionen a la pràctica, perquè si tenim punts de referència llavors podrem replicar-los a altres llocs. Més exemples: Som Energia està demostrant a la societat que és possible comercialitzar energia verda i, a sobre, fer-ho bé pel que fa a preu, condicions i tracte als usuaris. Encara és aviat perquè consolidi un mercat més ampli –cal més autogeneració d’energia, inversions costoses…– però en deu anys ha aconseguit aglutinar més de 65.000 persones amb l’objectiu clar de consumir energia renovable. D’altra banda, quan et deia que ens plantejàvem ser més actius, vam decidir entrar al camp de l’habitatge amb La Borda, a Barcelona. En aquest cas, la fita era ensenyar que era possible promoure habitatge cooperatiu en règim de cessió d’ús en sòl públic, amb finançament de l’economia solidària, millors criteris arquitectònics que els immobles convencionals i a preus assequibles. Recentment, també hem impulsat la compra de la finca de Can Bofill, a Molins de Rei (Baix Llobregat), per crear-hi un projecte comunitari d’agroecologia.


Quines altres experiències poden ser inspiradores?

Darrerament, estic molt il·lusionat amb el desenvolupament de supermercats cooperatius com La Osa (Madrid), que ja té 900 sòcies, i els que s’obriran a Barcelona (FoodCoop), Manresa (SuperCoop), les Terres de l’Ebre… Es tracta d’iniciatives que suposen un salt qualitatiu per al sector, tot mantenint l’essència dels grups i les cooperatives de consum: l’assemblea, la participació de les sòcies, una part de treball voluntari, etc. D’altra banda, hi ha casos relativament desconeguts en altres àmbits, com la Comunitat Minera Olesana: aquesta cooperativa gestiona l’aigua del 90% de la població d’Olesa de Montserrat, que té uns 20.000 habitants, a uns preus més baixos i de manera més democràtica que els municipis del voltant. Per què projectes com aquests no han crescut més de pressa i no s’han pogut replicar en altres poblacions? Aquí s’ha de tenir en compte que es donen en uns contextos molt concrets i amb uns condicionants determinats.


D’altra banda, algunes administracions han aplicat les primeres polítiques públiques específiques per fomentar l’economia solidària. Creus que hi ha el perill de crear una mena de bombolla del sector, en el sentit que moltes entitats que comencen no siguin sostenibles un cop deixin de percebre subvencions?

“Si només depens dels diners de l’administració, estàs lligat a la seva voluntat, que pot canviar”

La sensibilitat d’algunes forces polítiques progressistes ha estat important. Si mirem enrere i ens fixem en el moviment ecologista, recordo que a la dècada de 1980 érem quatre eixelebrats. Després, la societat i les institucions van anar assumint aquest concepte i ara és una cosa natural, igual que el terme “empreses d’economia social”. Per tant, hi ha una sensibilitat més favorable a una economia basada en nous principis, sobretot arran de la crisi del model de desenvolupament convencional i la globalització. Pel que fa a la bombolla, hi ha els exemples recents de Madrid i Saragossa. Aquests ajuntaments van posar en marxa programes importants de subvencions i ajuts per desenvolupar l’economia solidària, però després no van renovar els mandats i els nous governs de dretes van suprimir-los en gran part. Això ha tingut una repercussió immediata sobre les entitats, moltes han hagut de tancar i d’altres han reduït considerablement l’activitat.


Com creus que s’ha de relacionar l’economia solidària amb les administracions?

Podem partir de dues posicions: podem anar a l’administració dient que tenim un projecte molt interessant i que volem diners, o bé podem presentar-nos-hi dient que tenim un projecte i que volem compartir-lo perquè sigui més potent. El més important, però, és que el projecte el farem igualment, independentment de si l’administració vol cooperar amb nosaltres o no; aquí és on rau la força. Crec que la segona opció és la correcta. Això vol dir que calen recursos, capacitat econòmica i, sobretot, tenir les idees molt clares. Si només depens dels diners de l’administració, també estàs lligat a la seva voluntat, que pot canviar. Ara mateix, què pot demanar l’economia solidària a les administracions? Doncs cessions de solars per fer habitatge cooperatiu i locals buits perquè les entitats no hagin de destinar tants recursos a llogar-los o comprar-los i puguin compartir espais. La clau és que es pot cooperar amb els organismes públics sense haver de dependre’n; és important construir una economia que sigui autosuficient. I en èpoques de crisi, les entitats que tenen una massa social potent aguanten molt millor.


Durant aquests anys d’activitat has estat en contacte directe amb multitud d’experiències i projectes. Quin és l’aprenentatge més important que n’extreus?

En realitat, la transformació social no es fa mitjançant l’estalvi. És a dir, pots començar a canviar la societat si converteixes l’estalvi en crèdit, perquè estàs dirigint els diners cap a activitats o projectes concrets. La capacitat d’estalviar és important, però després cal que aquests diners surtin del calaix o del compte corrent i es transformin en préstecs per finançar projectes útils socialment. La banca convencional té molt clar aquest concepte, però, a diferència de la banca ètica, destina els crèdits a finançar activitats especulatives i que han afavorit el model de globalització vigent. Al capdavall, tot això és el que compta a l’hora de construir la realitat.


Abans de ser coordinador de Coop57 estaves vinculat a Abacus, una de les cooperatives de consum més coneguda. Quines són les principals potencialitats d’aquesta branca del cooperativisme amb vista al futur?

El cooperativisme és un instrument per donar resposta a les necessitats concretes de la gent. No vinc del cooperativisme de consum tradicional, en què bàsicament es creaven cooperatives perquè les seves sòcies poguessin aconseguir productes bàsics a un millor preu. Procedeixo d’un entorn diferent, vinculat a Abacus, que té un origen molt curiós: era un moviment de renovació pedagògica que necessitava una sèrie de materials que les escoles no podien aconseguir individualment. Per tant, s’havien de fabricar o portar de fora. Crec que aquesta fórmula no ha canviat gaire i continua sent vigent. Si analitzes Som Energia, és lògic que sigui una cooperativa de consum perquè dona resposta a una comercialització d’electricitat que tu sol no pots aconseguir. Per tant, els conceptes bàsics són els mateixos, el que ha canviat són els camps d’actuació. Si de cas, per fer més entenedor el concepte de cooperativisme de consum hi hauríem d’afegir el terme “i d’usuàries”. Hi ha molta gent que, quan des del punt de vista d’usuària es planteja fer les coses d’una altra manera, en el fons està pensant en el cooperativisme de consum. I crec que aquí hi ha un futur impressionant.


Arran de la crisi de la COVID-19, des del moviment de l’economia solidària sorgeixen propostes de transició cap a un nou model econòmic. Què vol dir per a tu posar la vida al centre?

És veritat que sempre que hi ha crisis sorgeixen oportunitats. Durant els darrers mesos la gent ho ha passat molt malament, però també s’han plantejat nous sistemes de vida. En aquest sentit, les vendes del comerç de proximitat i d’agricultura agroecològica han augmentat substancialment, igual que les d’algunes llibreries petites. D’altra banda, també han sorgit petites experiències de suport mutu molt interessants, com ara les xarxes de cures. Posar la vida al centre vol dir adonar-se que estàvem fomentant un consum que era absurd; crec que ara més gent es replantejarà on destinar els diners. En el món laboral també hi haurà canvis, hem de veure quina repercussió té el teletreball i com evolucionarà el sector de les oficines. Per sobre de tot, hem de construir. És el moment de començar a desenvolupar noves fórmules econòmiques alternatives que trenquin amb l’esquema de la globalització i el consum massiu,i qüestionar-se el model de turisme i la manera de viure a les ciutats. Tots aquests conceptes s’han de treballar de manera transversal, però no en teoria, sinó a la pràctica.

Article publicat al número 503 publicación número 503 de la Directa