El 31 de març, Ana rebia una telefonada informant-la que el seu marit havia mort de sobredosi a la presó de Huelva. Quan va arribar al centre penitenciari, la direcció amb prou feines va donar-li informació, així que es va posar en contacte amb el company de cel·la del seu marit. El pres va dir-li que la nit anterior, en veure que el seu marit es trobava malament, havia estat trucant de forma reiterada a l’intèrfon durant més de mitja hora fins que un funcionari va anar a socórrer-lo. Ja era massa tard, Juan havia mort. La represàlia per recriminar als funcionaris la seua tardança va ser el règim d’aïllament. Un dia després de la mort, diversos mitjans de comunicació es van fer ressò de la notícia, però cap va posar sobre la taula una possible negligència. En lloc d’investigar les causes de la defunció o parlar amb Ana, els mitjans ressaltaven la perillosa entrada de “papelitos”, una nova droga quasi impossible de detectar que alterava l’actitud dels presos i suposava un “greu risc” per als funcionaris. Tot i que encara no hi havia resultats de l’autòpsia i la seua mort no havia significat cap risc per a la seguretat de la plantilla, el relat dels sindicats exigia una dotació més gran de mitjans coercitius, així com la incorporació de pistoles Taser per controlar la població penitenciària. Una possible mort per negligència, segons el testimoni presencial, s’havia convertit en una campanya sindical per demanar més mitjans coercitius.
José Navarro Pardo (Bétera, 1993) coneix bé com es construeixen els relats sobre les presons, a quins interessos responen i quin és el seu origen. És sociòleg, especialitzat en criminologia crítica, i investigador en el camp de la vulneració de drets fonamentals de les persones preses. Fa més deu anys que visita persones privades de llibertat a diferents centres penitenciaris de l’Estat espanyol i de Catalunya a través de grups anticarceraris com Tokata o Familias Frente a la Crueldad Carcelaria, així com l’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans (OSPDH) de la Universitat de Barcelona, des d’on ha realitzat un estudi empíric sobre l’ús de les contencions mecàniques a Catalunya. Recentment ha publicat el llibre Un poder carcelario. Sindicatos de Prisiones y Sistema Penal (Virus, 2025), on analitza l’origen i la història del sindicalisme penitenciari. Segons Navarro, la construcció del relat de les seues reivindicacions i demandes han contribuït a la “violència cultural” i l’augment de l’estigma cap a les persones preses com “l’encarnació del mal radical”. És així com els espais penitenciaris esdevenen zones on “els drets queden suspesos”, sentencia.
Comences el llibre en el context de l’anomenada “Transició democràtica” a les presons. Com era l’ambient dins dels centres penitenciaris en aquell moment?
El context penitenciari en la Transició estava molt marcat per la presència de la Coordinadora de Presos en Lucha (COPEL) i les revoltes a favor de l’amnistia dels presos socials. Venim de la caiguda d’una dictadura, en un context marcat per unes presons molt velles, amb la gent molt amuntegada i amb unes condicions lamentables. Però, per altra banda, amb molt més contacte entre les persones preses i més capacitat per a organitzar-se. Hi havia molta gent de classe baixa tancada en aplicació de la Llei de “vagos y maleantes”, ja que la llei d’amnistia de 1977 no va aconseguir la llibertat per a tothom. Moltes persones preses durant la dictadura es van quedar a la presó, tot i que els seus delictes estaven vinculats a lleis del règim franquista. Aquesta injustícia de classe va generar un context penitenciari bastant convuls marcat pels motins, les fugides a la brava, les vagues de fam, les reivindicacions i les manifestacions de les famílies. Fora hi havia un ambient molt boiant en l’àmbit social i això es transmetia també dins de les presons. En el penitenciari, igual que va passar en altres àmbits del sistema penal, com pot ser la policia i la justícia, que venien d’un cos molt militaritzat, va haver-hi una falta de depuracions molt gran després del canvi de règim.
Com es comença a construir el sindicalisme penitenciari?
Després de la mort de Franco hi ha un xicotet intent de depuració del cos de funcionaris de presons. És a dir, va entrar una certa remesa de funcionaris que va intentar introduir una mirada més social i menys punitiva. En aquest context neix el Sindicat Democràtic de Presons (SDP) en 1977, en contraposició al Sindicat Professional de Presons, que era bàsicament el sindicat vertical al servei del règim feixista. El nou sindicat de funcionaris representava un moviment demòcrata de tall progressista. De fet, van funcionar més com una associació, amb gent molt jove que solia ocupar els llocs més baixos de les estructures de poder sindical. Segons em van explicar els seus membres en les entrevistes que els vaig poder fer, ja des de l’inici van començar a sofrir l’assetjament psicològic laboral per part dels funcionaris més veterans i corporativistes. Aquest sindicat i el seu intent de fer les coses diferents mor a principis de la dècada dels 80, i els seus afiliats passen a altres sindicats com CCOO i UGT, on representaran una minoria.
Com influeix la constitució de les noves organitzacions sindicals penitenciàries i el corporativisme en aquest període?
Et posaré un parell d’exemples que considero representatius del que va suposar el corporativisme en el cos de funcionaris de presons en aquest període, sobretot per a les persones preses. Un dels més significatius és la mort d’Agustín Rueda, a conseqüència de la pallissa que li van donar els funcionaris a la presó de Carabanchel en març de 1978. Els fets eren tan evidents que el jutge va obrir un procediment contra el director de la presó per presumpte delicte d’homicidi, així com el subdirector, el cap de serveis i nou funcionaris, que també van ser jutjats per l’assassinat. Malgrat la gravetat dels fets i les proves evidents, gràcies a l’encobriment i el corporativisme en les seues declaracions, els acusats van aconseguir sortir en llibertat condicional. L’altre fet ressenyable d’aquest període van ser els successos de 1979 a la presó d’Herrera de la Manxa, un centre penitenciari de màxima seguretat construït amb l’objectiu de ficar-hi totes les persones que la institució considerava agitadors i inadaptats. Tot i que es van denunciar i relatar nombrosos casos de tortura i maltractaments perpetrats per funcionaris en aquesta presó durant l’estiu i la tardor de 1979, des de la direcció general de presons i els sindicats de funcionaris sempre ho van negar. Fins i tot es van exercir amenaces i assetjament psicològic laboral d’uns funcionaris cap a uns altres. Tot i la negació de les tortures i vexacions cap a les persones preses en la versió oficial, en les investigacions judicials es van poder provar i es van condemnar els funcionaris implicats. Això va ser possible gràcies a la declaració dels treballadors del Sindicat Democràtic de Presons (SDP) en contra de la versió corporativista oficial dels seus companys del sindicat vertical i la institució penitenciària. Com a anècdota, quan un dels funcionaris del SDP va eixir després de declarar als jutjats de Ciudad Real i relatar les tortures que exercien els seus companys de professió, li havien cremat el cotxe en un dels pàrquings privats reservat només per als funcionaris.
Quan un dels funcionaris del SDP va eixir després de declarar i relatar les tortures que exercien els seus companys de professió, li havien cremat el cotxe
Creus que avui en dia encara existeix aquest corporativisme dins del cos?
És evident. Per què creus que la Cos Nacional de Policia, la Guàrdia Civil i els sindicats de funcionaris de presons són els sectors amb més afiliació sindical? És així, en gran part, per la protecció que els brinda el corporativisme, que és la base des d’on sorgeixen els sindicats professionals, centrats en la defensa jurídica dels funcionaris. Aquesta branca sindical sorgeix precisament arran de casos com el d’Agustín Rueda i Herrera de la Manxa. Amb l’anàlisi històrica veiem com aquest corrent de sindicats comencen a especialitzar-se en la defensa jurídica dels funcionaris de presons davant possibles casos d’agressions, vexacions i tortures cap a persones preses. Es converteixen en els garants de la seua seguretat jurídica. «Amb nosaltres pots fer el que vulguis, que estaràs segur». I a partir d’aquí sorgeix el nou fenomen, de l’explotació de les alarmes socials, la deshumanització i la inseguretat per demanar millores laborals i més mesures coercitives.
Creus que existeix una relació directa entre el discurs de la inseguretat i les alarmes socials amb la millora de les condicions laborals dels funcionaris de presons?
El relat del que passa a les presons es construeix segons els interessos dels sindicats de funcionaris, i l’explotació de les alarmes socials hi juga un paper molt important. Ja va passar a l’època dels motins i els anomenats presos antisistema, després amb el consum d’heroïna i els presos ionquis, més tard amb els presos d’ETA i per últim amb els crims mediàtics. El discurs i l’explotació del recurs de l’alarma social canvia el seu relat, però manté la nul·litat en la capacitat d’agència de les persones preses. Les cataloga com a monstres o subèssers desposseïts d’agència i capacitat de generar un relat, i sobre les quals està completament justificat exercir la violència per poder controlar-les i sotmetre-les.
De fet, els sindicats de funcionaris sovint sol·liciten més mesures coercitives. Fins a quin punt aquestes reivindicacions condicionen la política penitenciària?
Des de la mort de Franco fins avui, les seves reivindicacions no han canviat tant i s’han centrat principalment en l’ús de la força per garantir el control a les presons. Una de les principals reivindicacions a finals dels 70 i 80 era tornar a portar pistola. Després, van passar a sol·licitar l’enduriment del règim FIES durant els 90, i en els últims anys hem vist com reivindiquen, per exemple, l’ús de les contencions mecàniques de caràcter regimental o la possibilitat d’utilitzar les defenses elèctriques (Taser) dins de les presons. La millora dels seus drets laborals es tradueix en poder aplicar més mitjans coercitius. També reivindiquen esdevenir agents de l’autoritat, [condició aprovada al Parlament de Catalunya al gener], quan actualment ja tenen presumpció de veracitat en els judicis contra les persones preses. El que faria oficialitzar aquest estatus seria que l’administració penitenciària es fes càrrec de la responsabilitat civil subsidiària en cas d’impagament. És a dir, els assegura que si denuncien a un pres per agressió i el pres finalment és condemnat, si aquest es declara insolvent o no pot pagar, ells s’asseguren cobrar la responsabilitat civil per part de l’Estat. Això podria ser molt perillós, ja que són els únics que construeixen el relat dels fets en un judici.
L’explotació de l’alarma social anul·la la capacitat d’agència de les persones preses que les cataloga com a monstres
Quines dificultats afronta una persona presa a l’hora de denunciar un cas de violència o tortura dins d’una presó?
Múltiples. En el llibre agafe com a exemple els fets succeïts en la presó de Quatre Camins en 2004, que per mi representen l’últim gran conflicte mediàtic a les presons en l’Estat espanyol que va acabar amb una condemna contra els funcionaris per agressions. Durant un motí, un grup de presos va retenir i agredir al subdirector de la presó, fins que hores després va ser alliberat i l’ordre es va restablir. L’endemà a la nit, els funcionaris de presons es van dedicar a treure els presos que consideraven sospitosos d’haver organitzat el motí o d’estar-hi implicats i els van apallissar durant hores. Segons el relat dels presos, els van treure de les cel·les a la nit, els van tirar per les escales i van fer un passadís per a copejar-los amb les defenses mentre eren vexats i humiliats. Segons els testimonis del judici, fins i tot van arribar funcionaris d’altres torns i presons de Catalunya per participar d’aquesta reprimenda. Arran dels fets i per dificultar la comunicació entre els presos agredits, es va dispersar els implicats al règim d’aïllament a diferents presons catalanes. El cas va arribar als tribunals gràcies a la investigació independent de l’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans (OSPDH). En el judici, el relat corporativista que van impulsar els sindicats va ser molt criminalitzador cap a la gent presa, i en tot moment van intentar tapar les tortures i agressions posteriors per part dels funcionaris. Inclús des de l’administració penitenciària catalana es va vetar l’entrada de l’OSPDH, que va ser menyspreat i criminalitzat per exercir el seu treball de control i monitoratge de la vulneració de drets fonamentals dins de les presons. Malgrat el seu intent de tapar les tortures, en una sentència històrica, ratificada posteriorment pel Tribunal Suprem, es van imposar penes de presó per al subdirector mèdic i cinc funcionaris. El subdirector mèdic va rebre la condemna més alta: tres anys i mig de presó i catorze d’inhabilitació per delictes continuats d’atemptat contra la integritat moral i faltes de lesions. Va quedar provat que, durant els trasllats posteriors al motí, es van organitzar “passadissos” on es colpejava sistemàticament els presos com a represàlia. Malgrat la condemna dels funcionaris, la sentència va negar el delicte de tortura, limitant-se a un delicte d’agressió.
Quin paper creus que juga l’estratègia de generar una sensació d’inseguretat i por en la política institucional?
És evident que cada cop s’utilitza més com a arma política per a aconseguir vots i legitimar el discurs de la violència per part del poder. Fixa’t com un dels primers llocs que ha cooptat Vox han sigut els sindicats de funcionaris de presons, ja que a través d’ells articulen també el seu relat. Ja ningú s’estranya quan veu la violència que exerceixen contra la població dirigents com Bukele, Trump, Orbán. Abans sociològicament hi havia una construcció més sòlida respecte a les llibertats, però avui dia és la negació d’aquestes llibertats i drets el que atrau els vots. La necessitat d’invertir en seguretat i violència contra uns suposats enemics que són pobres, migrants, molesten o no pensen com ells. Això funciona socialment en tots els àmbits, per això els sindicats de funcionaris de presons ho exploten i ho utilitzen cada dia més com una punta de llança els seus discursos i reivindicacions. Saben que funciona.
Quines ferramentes hi ha per a combatre aquests relats i construir-ne d’altres contrahegemònics a la necessitat de punitivisme i securitització?
Les institucions i la premsa dominant han impulsat un discurs de la por i la seguretat per afavorir interessos econòmics i partidistes. Un discurs securitari en el qual les presons funcionen com a punta de llança. Aquest populisme punitiu s’ajuda del pescaclics i les notícies sensacionalistes. No interessa mediàticament si un pres rep tortures, la salut mental a la presó, el funcionament d’un primer grau i l’aïllament, quines persones estan visitant els seus familiars a la presó i en quines condicions o com es vulneren els drets de les famílies de manera constant. Segons el relat oficial, els pàries de la societat que denuncien això no haurien de tenir drets i cada cop que parlen, menteixen. És realment fotut canviar el relat quan l’estigma i la deshumanització s’estén des de la societat majoritària i normativa. Per tot això, un aspecte clau és l’autoorganització de les famílies i que les veus de dins puguen eixir al carrer. Que parlin elles de la presó i el que passa dins amb els seus familiars, que humanitzin les vides que estan allí tancades i generin comunitat i vincle entre elles. Buscar la fórmula de reprendre la dignitat i la capacitat d’agència que històricament i estratègicament s’ha negat a la població penitenciària.
