Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Els fills que no tindrem

Li recorde la figura encorbada, una ampolla d’aigua sempre a la mà i l’olor de tabac immediat tot i la prohibició de fumar als centres educatius, que devia saltar-se a banys i racons amb els mateixos aires despreocupats i desgarbats amb els que entrava a l’aula, seia enfront de la pissarra, creuava una cama per damunt de l’altra i sentenciava amb algun vers. Del meu pas més bé breu per l’institut –en primer de Batxillerat, no vaig ser capaç ni d’arribar al Nadal-, em quedaren gravades la veu lenta recitant Rubén Darío i quatre frases sense autoria clara que soltava introductòries al que fóra que anara a explicar, que mai vaig saber si obeïa a algun temari o si guiaven la llibertat i el menfotisme de la jubilació imminent (i gràcies, encara, que fóra açò últim). La guerra, digué un dia, és quan els pares enterren als fills. Primer, solemne. La mirada dirigida a l’alumnat i a ningú, amb les pauses corresponents. Després, de carrereta, girant-se cap a la pissarra per a escriure el que tocara. La guerra és quan els pares enterren als fills.

Res més lluny ara mateix que comparar, posar al mateix nivell o assumir el llenguatge bel·licista que exhibeixen alguns; que ningú em malinterprete o pense que banalitze res des d’una situació certament privilegiada. Però conste, també, que comencen a resultar-me fastigosos els missatges dels “jo no em queixe, estem millor que volem”. La queixa és legítima, per molt plena que puguem tindre la nevera. I conformar-se, per molt agraïdes que estem a la vida, és perillós quan ens condueix a la capacitat de reacció d’una ameba mentre ens xafotegen i ens recorden que encara tenim prou, que encara tenim massa, només perquè no ens fan soroll de fam els budells. Ara dubte si m’hauré explicat o si serà interpretat de manera errònia allò al que em referia, perquè la claredat mental i la rapidesa de pensament han pegat a fugir estos dies. Siga com siga, torne a allò de la guerra i els pares enterrant als fills, perquè sense morts i sense soterraments, o més enllà de soterraments i morts, eixa sentència ens remet a la interrupció, al trencament abrupte del lògic procés de la línia que generació rere generació ha d’anar necessàriament cap amunt.

La queixa és legítima, per molt plena que puguem tindre la nevera. I conformar-se, per molt agraïdes que estem a la vida, és perillós

Fa anys que sabem que no anem a viure millor que els que ens precediren. Que ens serà complicat pujar graons en l’escala del benestar fet de la seguretat de tindre, quan ja siga demà, tot allò necessari per a aplegar al dia de després. I no seré jo qui negue els plaers de les vides senzilles, del fer de la incertesa bandera o de glorificar això que diuen que vertaderament importa. Però fer-nos grans amb les aspiracions ja capades i els desitjos materials més prosaics, acostumats a la crisi permanent i a la supervivència sostinguda per xarxes resistents d’afectes, corrals, horts i tresmalls, no ens eximeix de pensar en qui encara està per vindre. No és cap reflexió nova, no almenys al meu entorn més proper, on fa anys que sobrevola converses davant les panxes creixents d’amigues, companys de llit i criances possibles que no seran o en barcelles de vi i garrofer a meitat pastura. Només és que ara la realitat s’imposa més tangible del que ja era i el número de ciris al pastís fa indefugibles les decisions.

No sé si ens podran els desitjos de ser mares enfront del saber que el món que els espera no serà un bon lloc per a viure. Si en un bri de racionalitat decidirem que eixe és un motiu suficient, per damunt de qualsevol altre, per a evitar-ho. No sé si potser en dies menys plujosos serem capaços de visualitzar escenaris transformadors i un futur pròxim on eixe exèrcit de gent menudeta que ara s’aboca a la vida podrà collir cireres vora casa després de passar el matí a la mar pescant amb només un fil i un ham en una vella barqueta de fusta a rems. O si també eixos triomfs menuts que a nosaltres ens alimenten no només els ànims seran per a ells un record nostre que mai viuran. No sé si als seus estius hi haurà aigua als barrancs per a nadar nuets als tolls on els peixets ens fan picoretes als peus. O si la vida als màrgens per a ells ja no serà tria, sinó única opció possible. No sé si dipositar esperances en una llavor que ho tindrà ben cru per a créixer, que s’haurà de fer forta en el patiment, disfressa en realitat la necessitat de justificar un desig del tot egoista. Ho pot saber?

Sabem, però, que vindran també bones primaveres; alguna, segur. I mentre puguem, ens aferrarem com a llepasses a elles. S’aferraran, potser.