Fa setmanes que centenars de comitès de vaga i d’empresa treballen perquè la vaga sigui un èxit. A Catalunya, l’aturada de l’11 de novembre serà la culminació de la campanya unitària de la plataforma Viure ens costa la vida, que aplega sindicats i el moviments pel dret a l’habitatge. Al juny, en el marc de la campanya, es va aconseguir organitzar l’enquesta més àmplia que s’ha fet mai a Catalunya sobre l’encariment del cost de la vida. El 82% de les persones enquestades es van mostrar disposades a secundar una vaga general.Ens trobem amb el seu portaveu, Rubén Páez, a la Casa de la Vaga, situada a l’edifici del rectorat de la Universitat de Barcelona, que des de fa més de dues setmanes s’ha convertit en un centre d’operacions per organitzar l’aturada.
Pot semblar una vaga convocada de forma improvisada, arran de la dificultat d’aprovar uns decrets. Com s’ha construït?
Aquesta vaga arriba ara perquè s’ha donat la conjuntura, però fa més de dos anys que hi treballem. Feia molt de temps que sabíem que la situació acabaria petant per la banda de l’habitatge, que és la principal via d’empobriment de la classe treballadora. Aquesta vegada, a diferència d’altres ocasions, estàvem molt preparats. Fa més de dos anys que organitzem xerrades i el 6 de juny vam fer la macroenquesta. Teníem molt clar que es donaven les condicions objectives per convocar aquesta vaga, però que calia crear-ne les condicions subjectives. Això vol dir treballar perquè les coses passin, no limitar-se a esperar que aparegui una finestra d’oportunitat, sinó fer feina perquè aquesta finestra s’obri. Sabíem què havíem de fer quan arribés el moment. De fet, ja fa quatre anys que se’n parlava off the record. Recordo una escoleta d’estiu entre el Sindicat de Llogateres i la CGT en què ja abordàvem aquesta qüestió, perquè es començava a fer evident una situació insostenible: tenir una feina remunerada a jornada completa i, tot i així, no poder garantir-se un sostre. És una bogeria. Això havia d’esclatar. Fa una mica més de dos anys, es va crear la plataforma Viure Ens Costa la Vida, amb tots els col·lectius que formen part de la taula sindical i del moviment per l’habitatge.
Què us fa decidir que ara és el moment de fer aquesta convocatòria?
El clam del carrer era molt clar. Ens trobem en un moment en què la taula sindical ja fa més d’un any que ha pres l’acord d’impulsar aquesta vaga. Estava tot parlat. Quan la gent surt al carrer i comença a cridar “vaga general”, és evident que ha arribat el moment de convocar-la. Crec que l’extrema dreta està molt perduda en aquest tema, perquè no para de carregar contra la pobra Maricarmen. S’ha convertit en un símbol, ha estat la gota que ha fet vessar el got. Però això no va de la només de la Maricarmen, sinó d’una situació insostenible que s’arrossega des de fa més de deu anys i que cada vegada empitjora. La gent ha sortit al carrer en mobilitzacions multitudinàries, especialment durant els darrers tres anys, l’habitatge s’ha convertit en la principal preocupació per al 40% de la població, i continuen sense fer-hi res. Per tant, era evident que el pas següent havia de ser, necessàriament, una vaga de lloguers o una vaga laboral.
Contra qui va dirigida aquesta vaga, amb unes eleccions generals convocades?
“La vaga és contra tota la classe política, perquè ens ha fallat al llarg d’aquests anys. Governi qui governi, si no s’arreglen els salaris i la problemàtica de l’habitatge, serem ingovernables”
Ho tenim clar: és contra tothom. Contra el govern que se’n va, contra l’oposició i contra qui guanyi aquestes eleccions, perquè el problema és responsabilitat de tots. A més, hi ha gent de dretes que també dona suport a la vaga. Les condicions de vida estan tan deteriorades que ara mateix el que volem és que aquesta vaga funcioni molt bé i continuar la lluita al carrer. Per tant, la vaga és contra tota la classe política, perquè ens ha fallat al llarg d’aquests anys. Governi qui governi, si no s’arreglen els salaris i la problemàtica de l’habitatge, serem ingovernables i continuarem al carrer.
Hi ha hagut una política continuista en relació amb la problemàtica de l’habitatge?
Després de la bombolla immobiliària, es van rescatar els bancs amb 60.000 milions d’euros i no n’han tornat ni un cèntim. Avui, una parella amb dos sous normals pràcticament no es pot permetre comprar un habitatge, mentre que el lloguer s’ha convertit en un gran negoci. Els arrendaments són un 60% més cars que les quotes hipotecàries i comprar un pis per posar-lo de lloguer és una de les inversions més rendibles. El PSOE ens ha estat donant llargues. Deien que aquesta seria la legislatura de l’habitatge, però continuen sense resoldre el problema, mentre impulsen pactes i lleis que afavoreixen els grans fons voltor, com Blackstone. De l’oposició ja no n’esperem absolutament res. La gent està cansada de parlar amb els polítics. A Catalunya vam aconseguir una llei i la van recórrer als tribunals. Hem après que la via institucional, per si sola, no ens porta enlloc. Si volem conquerir drets, ho haurem de fer al carrer, a través de la lluita. Alhora, estem recuperant un esperit comunitari que s’havia perdut. Els sindicats d’habitatge han contribuït a empoderar la població i a recuperar la capacitat d’organitzar-nos col·lectivament. Ara també hem d’apropar-nos al sindicalisme laboral ampli. Hem de superar un model massa centrat en la gestió —pago una quota, tinc un carnet i, si tinc un problema, et truco— i recuperar els sindicats com a eines de lluita i organització col·lectiva.
La patronal insisteix a dir que aquesta vaga és “inadmissible” perquè té a veure amb l’habitatge i no amb el treball. Quina relació té una cosa amb l’altra?
“Patim un traspàs de recursos de la patronal laboral a la patronal rendista. Ens estan estafant i la situació és insostenible”
Hi té tot a veure, evidentment. D’entrada, les reivindicacions d’aquesta vaga no són exclusivament sobre habitatge. També reclamem que els salaris s’equiparin a l’augment de l’IPC. No pot ser que, en els darrers cinc anys, l’IPC hagi pujat un 24% i els salaris només un 14%. Alhora, el preu de l’habitatge a Catalunya ha augmentat un 80% en els últims deu anys. Els salaris van a parar a les butxaques dels rendistes. Patim un traspàs de recursos de la patronal laboral a la patronal rendista. Ens estan estafant i la situació és insostenible. Si em gasto el 50% del sou a pagar un sostre, què passa quan em pugen el salari i, alhora, m’apugen el lloguer en una proporció equivalent? En realitat, no he guanyat poder adquisitiu. És evident que salaris i habitatge són dues cares de la mateixa moneda. La gent no és idiota: sap quant cobra a final de mes i en què se li’n van els diners. Tinc un germà que s’acaba de separar i li han fet un contracte de lloguer de temporada d’onze mesos. Viu amb l’ai al cor, sense saber què passarà després. Aquesta és la inseguretat amb què viu molta gent. Sempre que hi ha una vaga general diuen que és política. I evidentment que ho és: va contra el sistema perquè el que volem és canviar-lo d’arrel. Volem transformar la societat capitalista en què vivim.
Quina és la vostra proposta per resoldre aquest desencaix entre els lloguers i els salaris?
Hi ha algunes reivindicacions que tenim molt clares. Una de les principals és que cal intervenir el mercat de l’habitatge i posar un topall als preus dels lloguers, vinculat directament als nostres salaris, com ja es fa en molts països. La pressió popular ha obligat a crear un índex de referència, però al final tot canvia perquè res no canviï. Necessitem una llei que estableixi, per exemple, que cap lloguer pugui superar el 30% del salari mínim interprofessional. També cal prohibir les compres especulatives i impedir que els fons voltor entrin al mercat per fer negoci amb un dret fonamental. Els habitatges no són actius financers: són cases on les persones han de poder viure i desenvolupar el seu projecte de vida. El que demanem ja s’aplica en molts països del nostre entorn europeu. Volem posar límits als rendistes que s’enriqueixen a costa de les necessitats de la població. També reclamem que es prohibeixin els desnonaments quan no hi hagi una alternativa habitacional i que es recuperin els contractes de lloguer indefinits. Els meus pares, quan es van casar, tenien un contracte indefinit. Era el més normal del món, i ara sembla que demanar una cosa així sigui una bogeria.
“Necessitem una llei que estableixi que cap lloguer pugui superar el 30% del salari mínim interprofessional”
S’ha apujat el salari mínim, però continua sent insuficient?
Reclamem un salari mínim interprofessional i unes pensions mínimes de 1.500 euros. No és una xifra casual: fins i tot l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) va elaborar un informe que situava en aquesta quantitat el mínim necessari per viure dignament a Catalunya. I això és una mitjana; per sota d’aquesta xifra, viure amb dignitat és pràcticament impossible. Quan es va plantejar apujar el salari mínim, la patronal ho va presentar com si hagués de ser un daltabaix econòmic, però després no va passar absolutament res. Necessitem mesures simultànies: intervenir el preu de l’habitatge i vincular-lo directament als nostres salaris. Els lloguers han d’estar relacionats amb el que cobrem, i també cal garantir que els salaris i les pensions s’actualitzin d’acord amb les pujades de l’IPC. Si no, cada vegada som més pobres. Si aquesta vaga s’ha produït és perquè la gent no pot més. La situació és asfixiant. No s’esperaven una reacció com aquesta. Estem en un cicle de lluites molt potent, però no eren conscients de tot el que estàvem organitzant.
L’última vaga general es va convocar per Palestina. A escala estatal, feia catorze anys que no se’n convocava cap. Per què s’ha trigat tant?
Portem vint anys de sindicalisme pactista, un model de sindicalisme de gestió, en què no se surt al carrer ni es mobilitza la gent. I, si no surts al carrer i no lluites, acabes perdent drets. Fa vint anys que en perdem, en part per l’ofensiva individualista que també ha anat calant en la societat. Ara bé, amb aquesta vaga ens hem adonat que necessitem tots els sindicats per poder aturar la producció. També hem pres consciència que havíem infravalorat la capacitat de lluita de la gent. No ens esperàvem que s’hi sumés tanta gent. Hi havia un ambient derrotista que ara comença a desaparèixer. L’actitud també s’encomana: si arribes a la gent amb missatges derrotistes, és molt difícil que es mobilitzi. Crec que estem en un reflux de lluites que recorda el període 2010-2012. Tornem a trobar-nos en un moment d’efervescència i d’explosió social.
Vivim també un moment d’auge del feixisme. Quina importància tenen les vostres reivindicacions en aquest context?
“Fa quatre mesos semblava que tot estava molt malament, però crec que el discurs feixista està sobredimensionat”
L’extrema dreta està molt organitzada, té molts diners, molta estratègia i coordinació. El gran capital la finança. Nosaltres, en canvi, tenim el carrer i la lluita. Fa quatre mesos semblava que tot estava molt malament, però crec que el discurs feixista està sobredimensionat. La majoria de votants de Vox no són feixistes. Hi ha molta gent despolititzada que es deixa arrossegar per aquests discursos. Jo he treballat de carter i he estat molt al carrer, i això et permet escoltar la gent i conèixer perfils molt diversos. Fins i tot, hi ha persones que han votat Colau i després Vox, molt intoxicades pels discursos que circulen a les xarxes. Potser algunes d’aquestes persones també vindran a la vaga. Hem de treballar per arribar-hi i guanyar-nos-les. Quan la classe treballadora se sent desencisada amb l’esquerra, una part acaba girant-se cap a l’extrema dreta. I probablement aquest desencís també és conseqüència que no s’han fet les coses bé. Cal fer autocrítica. Hem de ser capaços d’arrossegar la gent cap a una política que defensi els seus drets. Garantir unes condicions de vida dignes és també una manera de frenar el feixisme. La gent no és tonta: s’hi sumarà quan siguem capaços de generar canvis reals en la societat. Quan tens un projecte que demostra que pot guanyar i transformar les coses, aconsegueixes mobilitzar la gent.
La vaga és, doncs, l’inici d’un nou cicle de lluita?
La vaga a Catalunya serà un èxit, no en tinc cap mena de dubte. Els farem molt de mal: s’aturarà la producció, hi haurà talls arreu. La gent està molt mobilitzada i amb moltes ganes de lluitar. CCOO i UGT arriben a espais on nosaltres no arribem i, per tant, l’aturada serà molt àmplia, pràcticament total, a Catalunya. Es nota quan vas als diferents llocs i parles amb la gent. Hem estat massa conservadors a l’hora de valorar les ganes de lluitar que tenia la gent. Està clar que amb un sol dia no ho aconseguirem tot, però si no hi ha un primer dia, no n’hi haurà un segon. I si aquesta primera vaga és un gran èxit, pot marcar un abans i un després. Crec que aquesta vegada serà el primer dia d’un cicle de lluites que pot ser molt interessant durant els pròxims anys.
