Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Les repobladores d'un poble abandonat dels Serrans, sota amenaça de desallotjament

Després d’estar quasi quatre dècades abandonada, l’aldea de Barchel, a la comarca dels Serrans, ha tornat a tenir vida gràcies al projecte col·lectiu d’un grup de joves que l’han repoblada i reconstruïda, buscant un estil de vida allunyat del consumisme compulsiu i en consonància amb la natura. Ara les repobladores han rebut diverses denúncies per l'ús d'aigües sense la corresponent autorització" i per "usurpació i ocupació il·legal d’immobles" que posen en perill el seu projecte 

Els joves repobladors han encetat una campanya de protesta i visibilització del projecte per aturar el desallotjament i mantenir amb vida l'aldea / Mar Murillo

Corbes de carretera que rodegen les muntanyes, immenses extensions agràries, rius, llacs, coves i carrers estrets i empinats, impregnats de misteri i bellesa. La comarca dels Serrans és una de les comarques més abruptes del País Valencià. Crida l’atenció pel seu patrimoni històric, així com pels paratges naturals i paisatges escarpats. És un territori amb pocs recursos industrials i on l’activitat principal es basa en l’agricultura i la ramaderia. El terme alberga una gran quantitat d’aldees, moltes d’elles deshabitades, que costen de trobar al mapa, com és el cas de Barchel.

Els Serrans és una de les comarques més afectades pel despoblament al País Valencià. Durant el segle XX, la muntanya valenciana es va anar abandonant, fins a arribar a la situació actual, on poc més del 4% de la població viu en zones rurals, segons dades de l’Institut Cartogràfic Valencià. Quasi tota la població d’aquestes zones es concentra als municipis més grans. La causa més representativa de l’abandonament de les zones rurals valencianes és, segons afirma el periodista i escriptor valencià Agustí Hernández, la fi de la societat tradicional. Des dels anys cinquanta del segle passat, es produí un estancament de l’activitat agrícola al món rural i un fort creixement dels principals nuclis urbans, situats a la costa o prop d’aquesta, on predominaven les activitats industrials i el sector serveis. La gent emigrà a les ciutats i les muntanyes de l’interior de València es buidaren. El progressiu abandonament de pobles, alqueries i aldees provocà l’eliminació de certs serveis bàsics de transport, educació i salut, que, en ser menys utilitzats, deixaven de ser rendibles. Sense aquestes necessitats bàsiques cobertes, als pocs habitants que hi quedaven se’ls feia molt difícil seguir vivint als nuclis rurals.

Unes altres circumstàncies contribuïren al fet que molts pobles foren condemnats a l’assolament. Alguns d’aquests pobles, especialment als Serrans, es troben al voltant d’embassaments. Durant la dictadura franquista es construïren nombrosos embassaments que cobriren d’aigua alguns nuclis rurals, com ara el pantà de Tous i l’embassament de Benaixeve. Ambdós pobles romanen sota l’aigua i al costat d’ells estan les seues noves versions, que es construïren en fer-se els embassaments. Aquestes realitats deixaren pobles i aldees assolades, les quals, a poc a poc, han anat perdent-se en l’oblit. De moltes d’elles sols queden les ruïnes i la majoria han perdut la categoria d’unitats de població.

 

Barchel, plena de vida després de quatre dècades despoblada

Una d’aquestes localitats és Barchel, una aldea que ha estat abandonada durant quasi quatre dècades. Està situada al costat del barranc del Tiero, una zona rica en recursos hídrics i per on passa un dels afluents del riu Túria. Fa un segle es tractava d’una productiva zona agrícola i ramadera, que aprovisionava, amb mules i carros, de verdura i fruita als pobles més pròxims, com l’antic municipi de Benaixeve. Trobar informació sobre Barchel no és tasca fàcil, ja que actualment no es considera una aldea com a tal i ha passat quasi a l’oblit. Per a arribar a Barchel, cal travessar el nou Benaixeve, molt prop de l’embassament. L’abandonament i l’escassa presència d’activitat humana es fa notable quan la carretera deixa d’estar asfaltada i dona pas a un camí de terra i pedra. Per a accedir-hi, cal baixar per aquest camí fins arribar a una vall i, just al centre, es troba l’aldea. El primer que crida l’atenció és una pancarta on es llegeix “¡Barchel vivo! Repoblar no es delito”. Uns metres cap endavant, es troba la xicoteta aldea, composta per sis cases i un rierol que passen desapercebuts entre les muntanyes. Els habitatges estan construïts amb pedra i bigues de fusta, materials propis de l’època en què s’edificaren. Alguna d’elles no té sostre i es fa difícil diferenciar els carrers. Certs detalls evidencien, però, que Barchel no està abandonada. Ja no. Des de fa quasi sis anys, un grup de joves ha treballat per a reconstruir l’aldea i convertir-la en una llar. On abans hi havia ruïnes i la natura s’obria pas entre les pedres que quedaven, ara hi ha vida de nou.

Fa sis anys, un grup de joves va arribar a l’aldea amb l’objectiu de repoblar-la i canviar el seu estil de vida |Mar Murillo

 

Les repobladores de Barchel, o “barchelians”, com ells s’anomenen, arribaren a l’aldea amb l’objectiu de canviar el seu estil de vida, caracteritzat per la rutina, la dependència dels diners i el treball, el consumisme, la massificació de gent, l’individualisme, la falta de temps o la contaminació. Fugint d’aquest estil de vida, aquest grup de joves decidí encetar un projecte amb el qual emprengueren un camí cap a l’autosuficiència, buscant un forma de vida sostenible i més respectuosa amb la natura. Decidiren que la millor manera de desenvolupar-ho era mudar-se a un poble abandonat i repoblar-lo. A partir del llibre del periodista Agustí Hernández, Pobles valencians abandonats, el qual recull els antics pobles abandonats al País Valencià i el seu estat actual, escolliren diversos nuclis rurals i planificaren una ruta per veure quin s’adequava millor al que volien. Després de visitar diverses aldees abandonades de la comarca dels Serrans, decidiren que Barchel era la millor opció, per la riquesa del seu entorn natural i les facilitats per a començar a repoblar-la.

Quan els actuals habitants de Barchel arribaren a l’aldea, es trobaren una casa rehabilitada i cinc més en molt mal estat, alguna d’elles en ruïnes. El primer que van fer va ser contactar amb els propietaris dels habitatges, per tal de demanar-los permís i col·laboració per a recuperar l’aldea. Segons les repobladores, aquests acceptaren el projecte i acordaren un contracte en precari. Aquest, segons la Llei 1/2000 de l’Enjudiciament Civil, és un acord legal, amb el qual el propietari cedeix de manera oral l’ús de l’habitatge a una altra persona. La llei estableix que aquesta cessió no pot estar mai corresposta amb el pagament d’una renda i no especifica una duració determinada.

A partir d’aquest moment, les repobladores començaren una etapa d’intens treball i molt d’esforç per a reconstruir el que quedava del que va ser l’aldea de Barchel. Amb les seues mans, escassos recursos i molta voluntat, convertiren l’aldea i el seu entorn en un lloc ple de vida. En l’actualitat, la majoria de les cases tornen a ser llars habitables i han millorat l’espai natural del voltant. La terra torna a ser productiva, l’aigua del rierol corre més neta i els esbarzers ja no impedeixen que els arbres rebroten.

Les tretze repobladores que viuen actualment a l’aldea porten un estil de vida molt paregut al dels habitants de fa un segle. Es dediquen principalment a l’agricultura i la ramaderia. Tenen un hort on cultiven una gran diversitat de verdures, així com diverses cabres i gallines

Les tretze repobladores que viuen actualment a l’aldea porten un estil de vida molt paregut al dels habitants de fa un segle. Es dediquen principalment a l’agricultura i la ramaderia. Tenen un hort on cultiven una gran diversitat de verdures, així com diverses cabres i gallines. Encara que el seu coneixement sobre aquestes tasques no era molt extens abans de viure a Barchel, recorden, “hem aprés tot allò necessari per a poder viure i treballar”, intentant fer un bon ús de la terra per a obtindre els recursos necessaris per a sobreviure i basant-se en els principis de l’ecologia i la sostenibilitat.

Cultivar aliments amb tècniques regeneratives, tractar de ser autosuficients per tal de tenir un impacte menor en la natura, reconstruir habitatges amb materials locals, naturals i respectant l’arquitectura tradicional; utilitzar sistemes d’energia renovable, com l’energia solar; fer un ús eficient i rigorós de l’aigua, assegurar la reutilització i el reciclatge per a no generar residus, seguir els cicles de la natura a l’hora de realitzar els seus treballs i activitats, protegir la biodiversitat i la restauració de l’entorn natural que puga estar degradat, o viure en comunitat, organitzant-se de manera horitzontal i assembleària, on tots tenen la mateixa veu i importància en la presa de decisions i resolució de conflictes, són algunes de les pràctiques que porten a terme les repobladores de Barchel.

Els actuals habitants de Barchel es dediquen a l’agricultura i la ramaderia |Mar Murillo

 

Viure a un lloc com Barchel implica, tal com afirmen, “un constant aprenentatge a base de colps, molt d’esforç i desenganys”. La falta de referents i la gran diferència entre el model de vida que tenien anteriorment i el que tenen a l’aldea els impulsa a experimentar constantment, partint d’una consciència i una comunicació plenes. “Aquest projecte no compta només amb objectius ecològics i sostenibles, sinó que engloba punts de partida molt diferents, abraçant aspectes econòmics, polítics i de creixement personal”, expliquen.

 

Tres denúncies amenacen el futur de l’aldea 

En març de 2019, les repobladores de Barchel reberen una denúncia per “derivació d’aigües del llit del rierol dels dolls de Barchel, sense la corresponent concessió o autorització, per al reg d’un hort particular”. La Confederació Hidrogràfica del Xúquer els acusa d’infringir la Llei d’Aigües. Les joves consideren que, malgrat que no disposen de cap permís, la utilització de l’aigua del rierol es fa “amb plena consciència ecològica, intentant no malbaratar cap litre i utilitzant les tècniques de reg que menys aigua requereixen”. Així mateix, afirmen que l’ús d’aquesta aigua “és essencial per a dur endavant el seu projecte de repoblació i per a assegurar l’autoabastiment de la comunitat”. També remarquen que el rierol “estava llançat a perdre” fins que ells arribaren a la zona i que són testimonis “de l’abocament continu de purins i altres residus a l’aigua sense cap conseqüència aparent”. El regadiu és una tasca fonamental en el manteniment i el desenvolupament del medi rural, el qual depén, en molts casos, de la gestió que es fa de l’aigua per part de les institucions. Repobladores i algunes agricultores defenen que la política de regadiu ha d’anar lligada a la política de desenvolupament rural i que l’assignació dels usos de l’aigua ha d’estar al servei de la població.

Les joves han reconstruït algunes de les cases de l’aldea amb materials naturals i respectant l’arquitectura tradicional |Mar Murillo

 

Dues denúncies més seguiren a aquesta, els propietaris dels habitatges han acusat les habitants de Barchel “d’usurpació i ocupació il·legal d’immobles i propietat privada”. “Les paraules se les emporta el vent i de poc serveix l’acord al qual vam arribar amb ells fa sis anys”, lamenten. Després de presentar diversos recursos, la sentència, la qual, segons les joves, inclou certes contradiccions, és desfavorable per a les repobladores i, per tant, es podran expropiar alguns dels immobles de l’aldea i hauran de pagar una multa -una quantitat que encara no ha pogut conéixer aquest mitjà-, fent quasi impossible que el projecte de repoblació prospere i impossibilitant que tots els seus habitants continuen vivint a Barchel. Aquests es troben ara en un estat d’espera i busquen donar visibilitat al seu projecte per tal d’impedir un possible desallotjament.

Les aldees i territoris repoblats com Barchel són projectes d’experimentació i transformació social. Aquestes comunitats comporten la creació de nous models de vida on s’experimenten a xicoteta escala ferramentes i valors que podrien estendre’s al conjunt de la societat. Per a les joves, aquestes accions ajuden a millorar la qualitat de vida de les persones que hi participen i del seu entorn, “portant a l’acció solucions i alternatives a un model de vida que flaqueja cada vegada més”.

 

Una lluita contra la despoblació rural i el canvi climàtic

La repoblació de Barchel, a més de ser un projecte de vida per als seus habitants, és també un acte d’oposició i lluita. Una oposició al sistema capitalista i una lluita contra dues de les seues conseqüències: la despoblació rural i el canvi climàtic. Tal com explica Toni Marín, membre de la revista Eco-Habitar, “el sistema capitalista ha demostrat que és insostenible, un sistema depredador que destrueix el planeta i els éssers que l’habiten, creant desequilibris socials, polítics i ecològics”. És per això que cada vegada més persones, com els repobladors de Barchel o els de Fraguas, opten per una nova alternativa basada en un estil de vida arrelat a la terra, en què es redueix el consum de productes en la mesura d’allò possible i es practica l’autogestió, dues accions oposades a la lògica capitalista. Per a Juanjo, un dels repobladors, “viure a un lloc com Barchel implica renunciar a moltes comoditats a què estem molt acostumades”. “El manteniment d’aquestes comoditats implica un consumisme voraç i una explotació dels recursos que són insostenibles a llarg termini, provocant problemes mediambientals irreversibles. Si prenem mesures per a tractar d’evitar el canvi climàtic, però no renunciem a certs aspectes del nostre estil de vida que contribueixen a ell, és molt difícil que alguna cosa canvie”, remarca.

Per a les repobladores de Barchel, les solucions que hi ha damunt la taula contra el canvi climàtic i la despoblació no funcionen, “perquè no s’escolten les necessitats reals de la natura i de les persones, i perquè estan basades en principis capitalistes”. Ángel de Prado, membre de l’Associació Salamantina d’Agricultura de Muntanya, afirma que una part de les institucions mai ha tingut una voluntat real de revertir la tendència a la despoblació i l’envelliment de moltes zones rurals. “Els recursos que han facilitat per a revertir la situació no estaven pensats més que per al desenvolupament de la banca i les grans empreses”, subratlla. I afegeix: “Pareix que sols ells poden tractar de solucionar aquest problema, ja que, cada vegada que des de la societat civil s’intenta fer alguna cosa, com puga ser repoblar un nucli rural, els fiquen molts problemes”. “En el seu model de desenvolupament, el que han finançat, ja no cap la vida rural ni les pràctiques ancestrals de gestió del territori. El poder polític ha tingut molt clar que sols les ciutats són una manera còmoda de viure i que totes les persones aspiren a viure en elles”, conclou.