Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Fam de justícia a les presons de Chiapas

Les autores, membres del col·lectiu anti carcerari Grupo de Trabajo No estamos todxs, denuncien les detencions arbitràries i els crims de tortura que cometen les forces de seguretat a les presons de Mèxic, així com la impunitat que impera al país, arran de les tortures que estan sofrint a San Cristóbal de las Casas quatre presos indígenes els quals fa més de quatre mesos que van començar una vaga de fam indefinida

Més de vint presos han denunciat les tortures a les presons al llarg de la història mexicana / Arxiu

Imagineu el que significa per a una persona, ser detinguda arbitràriament, torturada, obligada a signar una declaració autoinculpatòria, ser extorsionada pels advocats d’ofici, estar empresonada de forma preventiva fins a 14 anys sense sentència, perdre la família i quedar invisibilitzada darrere els murs de l’oblit. Sembla un guió d’un drama carcerari, però no, és la història d’Adrián Gómez Jiménez, un dels presos que va començar una vaga de fam indefinida el passat 15 de març.

En un petit campament, muntat en el jardí de l’àrea d’infermeria del Centre de Reinserció Social per a Sentenciats (CERSS) número 5, a la ciutat de San Cristóbal de las Casas (Mèxic), quatre presos indígenes realitzen aquesta vaga de fam. A les pancartes es llegeix “Presos en lucha, Adherentes a La Sexta Declaración de la Selva Lacandona del EZLN”. Carregant històries de terror a l’esquena, Adrián, Juan de La Cruz Ruiz i els germans Germán i Abraham López Montejo passen els dies en condicions precàries, davall d’unes lones i sobre una capa de serradures que els aïlla de la humitat, beuen mel dissolta en aigua calenta per sobreviure i es mantenen ferms i decidits. Tots quatre van iniciar la protesta fa més de quatre mesos i sostenen que continuaran en la lluita amb la consigna “libertad o muerte”.

“Els agents de seguretat i policies no dubten en recórrer a la tortura per “fabricar culpables” amb l’objectiu d’arribar a una quota concreta de detinguts o buscar al “cap de turc” per encobrir els verdaders culpables d’un crim”

Els casos d’aquests presos són un exemple de com la justícia mexicana castiga a les classes marginals per tal de simular que es fa “justícia”. Els agents de seguretat i policies no dubten en recórrer a la tortura per “fabricar culpables” amb l’objectiu d’arribar a una quota concreta de detinguts o buscar al “cap de turc” per encobrir els verdaders culpables d’un crim. Així és com indígenes, obrers i pobres són acusats de segrest, homicidi, ús d’armes, crim organitzat… i acaben reclosos complint condemna. La justícia només empresona a aquells que no tenen la possibilitat de comprar la seua llibertat.

No és d’estranyar que enfront de tota aquesta injustícia, en un territori rebel com Chiapas, marcat pel moviment zapatista des de l’alçament l’any 1994, la lluita també penetra dins dels murs de les presons. Si bé avui en dia només són quatre els presos que resten en vaga de fam, sumen fins a la vintena els anomenats “presos en lluita” que denuncien totes aquestes atrocitats.

Fa dècades que activistes i defensors dels drets humans documenten els crims de tortura al país. Els informes inclouen milers de casos i corroboren la magnitud de la impunitat que segueix imperant. El Centre de Drets Humans Fray Bartolomé de las Casas, amb seu a San Cristóbal de las Casas, fa més de 30 anys que treballa pels drets dels pobles indígenes a la regió. Des de l’inici de la vaga de fam, va documentar els testimonis de tortura dels presos indígenes. Colps, asfixia, descàrregues elèctriques als genitals, xile al nas… i tot un seguit d’amenaces de mort i fer mal a les seues famílies. Aquestes brutals tortures no queden registrades enlloc, ja que el metge que els revisa al seu ingrés no deixa constància de la situació en la qual arriben. On queden marcades les seqüeles de l’horror és als cossos i les ments dels supervivents. Alguns van perdre una orella, altres tenen dolors crònics a l’esquena o s’han quedat coixos, i tots viuen amb l’angoixa dels malsons que es repeteixen cada nit. Quan desperten comproven que el càstig no s’ha acabat, que la tortura segueix en forma de privació de llibertat, que una de les poques il·lusions que els queda a la precària vida que viuen és rebre una visita, si és que algú ho fa. I és que la presó és en si una forma de tortura.

“Aquestes brutals tortures no queden registrades enlloc, ja que el metge que els revisa al seu ingrés no deixa constància de la situació en la qual arriben. On queden marcades les seqüeles de l’horror és als cossos i les ments dels supervivents”

Amb la nova conjuntura política de Mèxic i la suposada quarta transformació pregonada pel nou govern de López Obrador, les acusacions a l’Estat per tortura van aconseguir prou ressò als mitjans de comunicació. A Chiapas, no interessava tindre mala premsa i la pressió mediàtica davant d’aquestes protestes els forçà a actuar. Així va ser com, a un més d’iniciar l’acció de la vaga de fam, el secretari de govern Brito Mazariegos va obrir un diàleg amb les famílies i les organitzacions independents i de Drets Humans per resoldre la situació. El govern de Chiapas es va comprometre a revisar els expedients dels seus casos i a garantir les condicions bàsiques perquè els presos pogueren continuar amb la seua acció. A més a més, les famílies i els presos exigiren que s’havien d’investigar diligentment els casos de tortura, amb l’objectiu d’asseure un precedent jurídic i consolidar un mecanisme de “no repetició” perquè cap persona haja de patir l’horror que ells estan sofrint.

Aquesta resposta es va prendre com una petita victòria del moviment i per tal de donar un vot de confiança al govern, els presos decidiren transformar la vaga de fam en un desdejuni parcial el 15 d’abril, per un període de 20 dies. Passat aquest temps, cap de les promeses es va complir i els presos van tornar a la vaga de fam indefinida. Al seu últim comunicat i en vista de la passivitat institucional, els presos demanen estar presents a la pròxima taula de diàleg. El temps del govern per a les falses promeses s’ha acabat, si no accepten la proposta tot apunta que hauran d’assumir la responsabilitat de la mort dels quatre presos.

La qüestió de fons en tot aquest assumpte és que atendre les demandes dels presos significa que l’Estat de Chiapas ha de reconéixer els crims de tortura, acceptar la seua complicitat i buscar els culpables, culpables que continuen estant a les institucions i a les forces de “seguretat”. Atendre les demandes significa obrir la caixa de pandora.

La determinació d’Adrián, Juan, Germán i Abraham segueix intacta, a pesar de les coaccions, amenaces i mentides que la institució penitenciària ha procurat en aquests 132 dies per tal de fer-los desistir de la vaga.

La seua salut es deteriora cada dia, mentrestant, des de la presó els castiguen amb la falta d’accés a aigua potable i a una mínima assistència mèdica. Tots han estat hospitalitzats de manera urgent en les últimes setmanes per problemes renals, infeccions, deshidratació, pèrdues de coordinació… Tots presenten problemes estomacals i han perdut més de 15 quilos.  Podeu imaginar la desesperació que aquesta situació suposa per a les famílies, amics i amigues? Quant val la vida d’algú que ja no pot perdre res més que la seua pròpia vida? La força d’una acció com la vaga de fam és la legitimitat moral de lluitar arriscant tot per una causa justa. La dignitat d’aquests presos no morirà mai.