Rosa Luxemburg descrivia l’acció directa i la vaga de masses com “l’escola política viva”. La vaga general és l’eina d’acció col·lectiva per excel·lència de la classe treballadora al llarg de la seva història i torna a situar al centre de l’acció política la lluita de classes. Històricament, la vaga general ha estat un instrument de la classe obrera que ha servit per a demostrar la seva força, en termes ofensius o defensius, però sempre sobrepassant el marc de les relacions laborals.
La patronal, coneixedora d’aquesta realitat, ha iniciat una campanya de deslegitimació i criminalització de la vaga general per l’habitatge convocada l’11 de novembre. Emparant-se en el Reial Decret llei 17/1977, un decret aprovat tres mesos abans de les eleccions que posaven fi a la dictadura franquista, el president de la CEOE Antonio Garamendi anunciava que impugnaran la convocatòria de l’11N perquè consideren que és extralaboral i té finalitats electorals. Si bé és cert que la impugnació no ha estat una mesura habitual de la patronal durant el període democràtic, qüestionar la legalitat de la vaga forma part d’una estratègia reiterada amb un rerefons molt marcat. Posar al centre la lluita de classes, tan temuda i combatuda fefaentment per l’empresariat des de la segona meitat de la dècada dels setanta, suposa despertar vells fantasmes que semblaven falsament superats. Per altra banda, amb aquestes paraules s’intenta desvincular als empresaris de la crisi de l’habitatge, situant el focus en la manca de voluntat política.
En la memòria col·lectiva queden les grans vagues obreres de la dècada dels vuitanta i noranta del segle passat. La principal, amb més seguiment, fou la del 14 de desembre de 1988
Durant aquests gairebé cinquanta anys de democràcia a l’Estat espanyol, s’han succeït diverses convocatòries de vaga general. En la memòria col·lectiva queden les grans vagues obreres de la dècada dels vuitanta i noranta del segle passat. La principal fou la del 14 de desembre de 1988, la vaga amb més seguiment de la història del país. Fins a la segona meitat dels anys noranta, el moviment obrer fou el principal subjecte opositor a l’ofensiva neoliberal. A l’Estat espanyol aquesta ofensiva fou impulsada per UCD, continuada pel PSOE – essent Catalunya un camp de proves durant els successius governs pujolistes – i consolidada pel PP. Aquestes vagues es donen en un context de retracció, desarticulació i pèrdua de referencialitat del moviment obrer, però són conflictes impulsats per les grans centrals sindicals i per una classe treballadora conscient de la seva condició de classe. Si bé és cert que tots aquests conflictes són majoritàriament defensius i busquen pal·liar els efectes de les continuades crisis capitalistes, com també reduir els efectes de les polítiques neoliberals – precarietat, flexibilitat, inseguretat… –, aquests compten amb un bagatge previ d’experiències de lluita contra la dictadura, emmarcades en el paradigma de la solidaritat de classe.
La progressiva desarticulació del moviment obrer fou acompanyada del creixent protagonisme dels nous moviments socials. Tot i el seu component de classe, aquests nous moviments socials reformulen les lògiques organitzatives, despleguen nous instruments d’acció col·lectiva i apel·len a capes més àmplies de la població. Aquestes noves formes discursives, d’organització i de praxi van quedar evidenciades durant la vaga general del 2010 i les dues del 2012, les quals foren més enllà del terreny estrictament laboral, tant en el seu marc d’actuació, com en els seus protagonistes i sectors als quals s’apel·lava. Tanmateix, la vaga general més important de l’última dècada fou la gran vaga general del 8 de març de 2018, un esdeveniment històric en termes de participació als carrers. Centrada a denunciar la violència masclista i tot un seguit de condicions discriminatòries envers la dona vinculades al món del treball, la vaga del 8M no fou del gust d’una patronal que al·legà que la jornada revestia un alt contingut polític i social que feia qüestionable la seva legalitat.
La vaga general més important de l’última dècada fou la gran vaga general feminista del 8 de març de 2018, un esdeveniment històric en termes de participació als carrers
El pacifisme o la qüestió nacional també han estat detonants de mobilitzacions socials. La vaga general parcial del 18 de gener de 1991 contra la guerra del Golf, la del 20 de març de 2003 contra la invasió de l’Iraq o la del 15 d’octubre de 2025 contra el genocidi i l’apartheid a Palestina en són els exemples més significatius. Per altra banda, a Catalunya, en el marc del procés independentista català, destacaren les vagues generals del 3 d’octubre de 2017 – com a resposta a la repressió estatal de l’1 d’octubre i en defensa de la legitimitat dels resultats del referèndum – i les del 21 de febrer i 18 d’octubre de 2019 en suport als presos polítics del procés i contra les sentències del Tribunal Suprem. En aquests casos, la patronal també va llançar una campanya de deslegitimació de les vagues i va intentar evitar la seva materialització.
És la problemàtica de l’habitatge una qüestió extralaboral? Sota el títol “Quan treballar no és suficient: l’impacte del cost de l’habitatge en la pobresa laboral”, Oxfam Intermón publicava un informe el 20 d’octubre on afirmava que la taxa de pobresa laboral a l’Estat espanyol s’ha disparat de l’11,48% al 15,49%. Hi ha una correlació directa entre l’increment d’aquesta taxa i la situació de l’habitatge. Aquesta problemàtica no només deixa a milers de famílies sense cap alternativa residencial o impedeix que milers de joves puguin emancipar-se en condicions dignes, sinó que, com s’afirma a l’informe, erosiona la capacitat de milers de famílies de garantir-se una vida digna.
Davant de la necessitat i la injustícia, la vaga general s’ha demostrat com el principal instrument de protesta. Històricament, aquest sentiment ha acabat per desbordar els marcs de la legalitat
La pobresa laboral també entén d’origen, de sector i de composició de nucli familiar. Afecta en un 31,42% entre les persones treballadores d’orígens de fora de la UE, enfront del 8,71% dels que tenen nacionalitat espanyola. Impacta gairebé el doble percentualment a les persones amb feines a temps parcial o autònomes, que les que tenen jornada completa. Els sectors més afectats són el de les feines domèstiques i de cures (27,48%), l’agricultura (26,24%) i l’hostaleria (21,17%). Per altra banda, les famílies nombroses o monoparentals tenen major risc de trobar-se en aquesta situació. La raó és que mentre el preu de l’habitatge no ha fet més que pujar durant les darreres dècades, els salaris no ho han fet amb la mateixa celeritat.
Davant de la necessitat i la injustícia, la vaga general s’ha demostrat com el principal instrument de protesta. Històricament, aquest sentiment ha acabat per desbordar els marcs de la legalitat. La patronal s’hi mostra reticent perquè ataca al cor del sistema productiu i, com s’afirmava al principi, torna a situar el conflicte entre classes al centre de la dualitat social. La problemàtica de l’habitatge està estretament vinculada al salari, la condició sine qua non per a la reproducció de l’existència. Només en aquest sentit, la vaga general queda emparada per l’article 28.2 de la Constitució espanyola, on es reconeix el dret a vaga dels treballadors en defensa dels seus interessos. Tanmateix, per molts esforços que s’intentin desplegar des de la patronal, no hi ha cap sentència judicial condemnatòria a l’Estat espanyol per la celebració de cap vaga general en període democràtic, per tant, no existeix cap jurisprudència que secundi les amenaces dels empresaris, ans al contrari. Per l’Olga, el Javier i la Maricarmen, però també per totes aquelles persones que estan sota amenaça de desallotjament, viuen en situació de pobresa laboral o directament no poden accedir amb garanties a un habitatge digne: l’11 de novembre anem a la vaga general.
