Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Kamala i les dobles consciències

“És una sensació peculiar, aquesta doble consciència, aquesta sensació de mirar-se sempre a un mateix amb els ulls dels altres, de mesurar l’ànima amb la cinta d’un món que mira amb divertit menyspreu i pietat. Un sempre sent la seva ‘dos-nitat’, un americà, un negre; dues ànimes, dos pensaments, dues lluites no reconciliades… En aquesta fusió, un no desitja que cap dels éssers grans es perdi. No vol africanitzar Amèrica, perquè Amèrica té molt a ensenyar al món i a l’Àfrica. No blanquejaria la seva sang negra en una allau d’americanisme blanc, perquè sap que la sang negra té un missatge per al món. Simplement vol fer possible que un home sigui alhora negre i nord-americà sense ser maleït i escopit pels seus companys, sense que les portes de l’oportunitat se li tanquin bruscament a la cara.”

W. E.B. Du Bois, The Souls of Black Folk

 

Kamala Harris és la dona de la qual tothom parla. Alguns es refereixen a ella com “la primera dona vicepresidenta”, altres necessiten incloure-hi “negra” i altres prefereixen anomenar-ne les ascendències íntegres utilitzant el terme “afroasiàtica”. Totes aquestes designacions identitàries poden semblar excessives, però no ho són, perquè en la societat d’on prové la càrrega simbòlica d’aquesta possible victòria transcendeix tantes barreres mentals com sostres de vidre enmig d’un sistema polític profundament marcat per la ideologia segregacionista de Jim Crow. Als Estats Units, com en moltes societats occidentals, no és fàcil ser dona negra reconeguda en l’esfera pública que no sigui artista, model, actriu o fins i tot activista. Kamala no és res d’això, és una política convençuda de la nació de la qual forma part, una política moderada, tal com afirmen el filòsof i activista pels drets humans Cornel West i la filòsofa, activista de drets civils i educadora Angela Davis.

West, en una entrevista a la CNN, va dir que la considerava una germana, no radical i centrista, que evitava entrar en qüestions referents a les lluites serioses de classe i que no sempre ha estat a la banda dels treballadors. Davis, d’altra banda, ha donat suport a la seva candidatura perquè percep l’elecció de Kamala com un avanç en el llarg camí de la lluita negra als Estats Units, sobretot després de l’assassinat de Breonna Taylor i el linxament estatal de George Floyd. El suport de tots dos tenia l’objectiu de treure Donald Trump de la presidència, perquè calia posar fi al trumpisme per sobre de tot. Els últims mesos, els moviments socials s’han congregat i han conscienciat molts ciutadans nord-americans, i han convertit així el vot negre, sota el fulgor del Black Lives Matter, en decisiu per a la victòria del tàndem Biden-Harris en el seu camí cap a la Casa Blanca.

Tant Cornel West com Angela Davis, dues de les persones més influents en el pensament radical afroamericà, amb una llarga trajectòria en la resistència civil, donen suport a Kamala Harris tot i que n’assenyalen els errors

Tant West com Davis, dues de les persones més influents en el pensament radical afroamericà, amb una llarga trajectòria en la resistència civil i amb un profund coneixement de les realitats de país, donen suport a Kamala Harris. Tot i que n’assenyalen els errors, valoren el seu simbolisme en la trajectòria de l’emancipació negra. En canvi, em sorprèn que molts sectors de les esquerres europees i dels grups antiracistes a escala mundial la rebutgin perquè “és neoliberal”, “no és prou radical”, “no és antiracista”, “no és socialista”. Aquestes mateixes persones van omplir les seves xarxes de fotos d’Angela Davis i Alexandria Ocasio-Cortez, perquè elles sí que són dignes de la presidència. Escoltar aquesta hipocresia no només em produeix confusió, sinó que percebo com actuen les dobles o triples consciències. Intueixo certa poca destresa a l’hora d’entendre el moment històric, ja que molts opinòlegs ignoren les dimensions reals de la transformació i prefereixen, com diu Davis, “seguir tancats en les seves torres d’ivori, debatent sermons a les xarxes socials, sense abordar el patiment quotidià de les persones més vulnerables del capitalisme racial”.

D’altra banda, també observo que moltes feministes estan celebrant que Kamala sigui la primera dona a arribar a la vicepresidència nord-americana. No obstant això, no són capaces de veure el seu color i anomenar-la com a negra. Aquest fet reafirma el seu desús de la noció d’interseccionalitat i les seves reserves quan veuen dones “no blanques” com a agents actives i pensadores del lloc on habiten. És a dir, entenen el valor simbòlic –present i futur– de Kamala Harris com a dona, però no com a dona negra. Aquesta lletania feminista negacionista del feminisme situat de tractament desigual implica lectures parcials de la situació actual.

Tot d’una, el que em queda clar és que si les dones llatines, afrodescendents, asiàtiques… arriben al poder en un país com els Estats Units és perquè, al cap i a la fi, hi ha estructures que els donen suport, i aquí a Europa no comptem amb aquestes disposicions. Puc intuir que, si Kamala Harris fos europea, no tindria el suport ni de feministes, ni de l’esquerra progressista ni dels grups antiracistes, ni molt menys de la dreta. Dit d’una altra manera, a Europa no hi ha lloc per a Harris, Davis ni Cortezes, i mai accedirien al poder perquè resultarien massa incòmodes per als partits polítics. Aquesta doble consciència, o tractament desigual, de la moral progressista europea sembla incrustada en els seus fonaments. Són competents per acusar els Estats Units de racisme estructural, però mantenen un silenci absolut respecte al racisme europeu, a la seva llarga trajectòria com a esclavistes i colons, i es converteixen en còmplices del tracte segregacionista de les seves poblacions migrants.

Puc intuir que, si Kamala Harris fos europea, no tindria el suport ni de feministes, ni de l’esquerra progressista ni dels grups antiracistes, ni molt menys de la dreta

Aquestes situacions vergonyoses no són noves ni es donen en un sol hemisferi. L’elecció de Barak Obama a la presidència va marcar diversos precedents i va generar moltes posicions incongruents arreu del món. Per exemple, quan va guanyar les seves primeres eleccions presidencials, l’escriptor moçambiquès Mia Couto va publicar un text fantàstic: “I si Obama fos africà?”, en què explicava l’entusiasme africà per l’elecció del primer president nord-americà negre amb arrels africanes directes, al mateix temps que veia impossible que presidís qualsevol país africà. I deia: “Obama és un negre dels Estats Units, però a l’Àfrica és un mulat. Si Obama fos africà, el seu mestissatge li aniria en contra, […] les elits depredadores farien campanya contra ell i el designarien com a ‘africà no autèntic”.

La figura de Kamala Harris genera aquesta doble consciència, no només des de fora, sinó també des de l’experiència encarnada dels que tenim el seu color de la pell. Per això és difícil criticar-la des de segons quins llocs, perquè estem travessades per la doble consciència a la qual apel·lava W. E. B. Du Bois en el seu llibre Les ànimes del poble negre. En aquest cas, la duplicitat prové del conflicte intern que experimentem els grups assignats com a subordinats o colonitzats en les societats occidentals. D’una banda, encarnem amb els nostres cossos la diferència i, de l’altra, pertanyem a la societat que ens distingeix com a inferiors, i es produeix així el desafiament psicològic de sempre, mirar-nos a través dels ulls d’una societat blanca racista i mesurar-nos per mitjà d’una nació de la qual formem part, però que desitja excloure’ns.

Com Obama ja ens va deixar clar, el somni americà està al servei de les estructures de la supremacia blanca, de les elits polítiques i econòmiques, i de l’imperialisme nord-americà

Kamala Harris, igual que moltes altres, habita aquesta doble consciència. Compartir aquest lloc amb ella em serveix per entendre el seu poder simbòlic sense esperar que totes les banderes del racisme i la dominació ianqui s’ensorrin. La seva figura torna a encarnar la idea del somni americà, de la nació de Déu en la qual tots entren “si així ho desitgen”. I encara que la seva sigui una història de superació dins d’una societat racista, seria interessant no oblidar que serà –si els deixa Donald Trump– una de les màximes representants del govern dels Estats Units d’Amèrica. És a dir, la seva figura, com la d’Obama, és la de l’emancipació, la superació i l’esperança a ulls de la majoria de les poblacions no blanques dels Estats Units, però també és de decepció, ja que, com Obama ja ens va deixar clar, el somni americà està al servei de les estructures de la supremacia blanca, de les elits polítiques i econòmiques, i de l’imperialisme nord-americà.

Com diu Cornel West, la seva elecció era important per evitar la catàstrofe, però no el desastre. Si per fi es materialitza la seva victòria, estarem davant el desastre, sí, però no per això cal invalidar Harris perquè representa l’establishment nord-americà, perquè també encarna un espai de representació buit, profund i fosc de la dona negra i la dona subalterna en espais de poder. I aquí sempre hi ha l’esperança d’algunes transformacions importants. Aquesta doble consciència que travessa la seva figura, la miris per on la miris, és, al meu entendre, un paradigma de la complexitat del món de present i de futur. I en aquest avenir confio que aquests gestos suposaran transformacions en les generacions futures.