Raül González Devís (Castelló de la Plana, 1981) és doctor en Història per la Universitat Rovira i Virgili i professor de Geografia i Història. Apassionat de la història i la vida masovera al nord de les comarques de Castelló, ha elaborat diverses investigacions sobre la resistència armada antifranquista i la violència contra el moviment guerriller i les xarxes de suport entre la població rural. Membre del Grup per la Recerca de la Memòria Històrica a Castelló, González ha escrit obres com Maquis i masovers: entre la resistència, la supervivència, i el terror (2018) o Tragèdies silenciades. Repressió franquista i maquis (2016). En aquest últim treball s’ha inspirat el documental “La veu de les muntanyes”, una coproducció de la Directa i la productora Sistema del Solar que s’estrena pròximament en diversos municipis de Catalunya, País Valencià i Illes. Conversem amb Raül González sobre quins eren els mètodes repressius del règim franquista, les irregularitats en alguns dels crims comesos per la Guàrdia Civil i l’impacte de la repressió franquista fins hui dia als pobles d’interior.
En què va consistir l’Agrupació Guerrillera del Llevant i Aragó (AGLA) i quina importància històrica té?
Va ser una agrupació de guerrillers, potenciada pel Partit Comunista. Es va instaurar durant la primavera de 1946 amb l’objectiu d’iniciar una resistència armada que enderrocara la dictadura de Franco. Segons els meus càlculs, aproximadament, entre 600 i 650 persones van formar part de l’AGLA. Algunes eren militants del Partit Comunista francès, que havien participat en la resistència contra els nazis de la Segona Guerra Mundial; unes altres eren persones del territori perseguides per motius polítics que per evitar la presó van decidir integrar-se en l’agrupació com a refugi de les urpes del règim franquista. Històricament, va ser l’agrupació més important, ja que estava molt ben comunicada amb França, la qual cosa facilitava les comunicacions amb la direcció del partit; i abraçava territoris costaners, per tant, també podia efectuar desembarcaments. Va integrar un territori molt divers: sud de Tarragona, Castelló, interior de València, Terol, una gran part de la serra de Conca i, en algunes ocasions, es va infiltrar a Guadalajara.
Quin paper va jugar la Guàrdia Civil en la repressió antiguerrillera?
“La repressió va ser assumida principalment per la Guàrdia Civil, tant contra els guerrillers com contra la població civil dels pobles”
La repressió va ser assumida principalment per la Guàrdia Civil, tant contra els guerrillers com contra la població civil dels pobles. L’exèrcit va col·laborar, però el cos principal va ser la Guàrdia Civil. Per una banda, perquè era un cos acostumat a treballar al món rural i a perseguir bandolers. D’altra banda, al règim franquista no li interessava que l’exèrcit assumira protagonisme en la vida antiguerrillera, perquè en l’àmbit internacional es buscava diluir el conflicte entre guerrillers i forces franquistes. Si l’exèrcit no intervenia, semblava que el conflicte civil no era tan gran.
La repressió contra guerrillers i masovers col·laboradors de l’AGLA es va intensificar amb l’arribada del militar Manuel Pizarro, avi de Manuel Miguel Pizarro Moreno, actual conseller d’Estat, economista i expresident d’Endesa. Quins mètodes va desplegar Pizarro?
Es tracta d’una persona molt destacada en la repressió guerrillera. L’any 1947, va ser nomenat cap de la cinquena brigada de la Guàrdia Civil i va exercir funcions molt importants a la zona de l’AGLA. A partir de la designació de Pizarro, es van intensificar els mètodes repressius. Es va generalitzar la llei de fugues, que suposava la mort indiscriminada de persones sense un judici previ. També es van instaurar les contrapartides, és a dir, guàrdies civils que es feien passar per guerrillers amb l’objectiu de crear desànim i confusió entre la població civil. La informació recollida per les contrapartides no va ser tan eficaç, perquè bona part de la societat rural distingia perfectament qui era guàrdia i qui era guerriller. Un altre mètode va ser l’evacuació de les masies, mesura amb la qual obligaven els masovers a passar les nits als pobles per evitar que contactaren amb la guerrilla. També es va insaturar un sistema de sancions i recompenses per als guàrdies civils que eren especialment virulents.
Es buscava també posar fi a qualsevol tipus de contacte entre guerrillers i masovers? Per què?
“La Guàrdia Civil es va dedicar a garantir que la població civil no ajudara els guerrillers. Ho van fer a través de la llei de fugues o de l’evacuació de masies”
Eren conscients que la manera d’acabar amb els guerrillers era acabar amb la xarxa de col·laboradors, de masovers, que eren el seu cordó umbilical. No podien tenir una vida guerrillera plena, no podien lluitar de forma eficaç sense la col·laboració de la població civil. Tenint en compte aquesta premissa, la Guàrdia Civil es va dedicar a garantir que la població civil no ajudara els guerrillers. Ho van fer a través de la llei de fugues o de l’evacuació de masies. Amb totes aquestes mesures van instaurar un clima de por, de terror, que va paralitzar la població civil i va fer que cada vegada més masovers evitaren el contacte amb la guerrilla i, fins i tot, col·laboraren amb la Guàrdia Civil perquè eren conscients de les atribucions que tenia per destrossar les seues vides.
En què consistia la llei de fugues?
Era un procediment extrajudicial que donava atribució a la Guàrdia Civil per a disparar mortalment en cas d’una suposada fugida del detingut. A la pràctica, la llei no s’aplicava, sinó que servia per a justificar morts premeditades. Els casos d’aplicació de la llei de fugues, que es poden documentar en diferents arxius històrics, mostren com les morts s’intenten justificar sota el pretext de l’intent de fugida del guerriller o masover. La llei de fugues va ser determinant, no només per baixar el nombre de consells de guerra, perquè si s’assassinava algú per fuga, ja no es feien judicis; sinó també perquè la gent fora conscient de les atribucions de la Guàrdia Civil i del caràcter indiscriminat dels agents. Si un masover de Morella s’assabentava que un altre masover que ha donat menjar als guerrillers ha estat detingut i assassinat, doncs es pensava molt més el fet de contactar o col·laborar amb la guerrilla. Va generar una atmosfera de terror, perquè qualsevol tipus de suport, per mínim que fora, podia ser pagat amb la mort.
Quines eren les vies d’espionatge o de recollida d’informació de la Guàrdia Civil?
Es va instaurar el servei d’informació de la Guàrdia Civil, a partir del qual s’intentava obtenir informació del dissident, tant del guerriller com de les xarxes de suport. El sistema estava integrat per diferents elements: d’una banda, van haver-hi infiltrats, que van fer molt de mal i van servir per desmantellar moltes xarxes; i d’altra, va haver-hi col·laboradors fidels a la dictadura entre la població civil. A causa d’aquestes amenaces, la guerrilla va prendre moltes precaucions i va provocar certa paranoia, la qual va estar darrere d’alguns dels ajusticiaments entre la mateixa guerrilla. Els interrogatoris amb violència també van ser claus per recollir informació.
Quines irregularitats s’han aconseguit destapar en els casos d’aplicació de la llei de fugues?
“Gràcies al treball historiogràfic s’ha pogut demostrar que la Guàrdia Civil tenia una intencionalitat assassina quan aplicava la llei de fugues”
El relat és idèntic en tots els casos. Aquesta és la primera irregularitat. S’informava que uns col·laboradors de bandolers havien estat detinguts i eren transportats, o bé a visitar un dipòsit d’armes, a visitar un campament, o dirigits a la presó provincial. En el marc del trasllat, els detinguts, suposadament, demanaven aturar-se i baixar del camió per fer les seues necessitats, i en eixe moment, segons el relat oficial, alguns intentaven fugir. La Guàrdia Civil els ordenava parar, no paraven i, per tant, els agents havien de disparar. És una versió molt similar i molt recurrent que cau pel seu propi pes. Resulta molt sospitós que els detinguts, sempre que intentaven fugir, acabaven morts, ningú mai era ferit d’una cama, per exemple. També és sospitós que sempre es produïen aturades en trasllats, els quals no eren tan llargs… Són moltes sospites que es confirmen després amb fonts, testimonis orals que van presenciar els assassinats i que asseguren que no s’intentava fugir, o testimonis de guàrdies que confessen que els casos de llei de fugues eren morts premeditades. Són morts d’estat que no han estat reparades. La víctima mai ha estat reparada i el responsable mai ha reconegut els crims. Gràcies al treball historiogràfic s’ha pogut demostrar que la Guàrdia Civil tenia una intencionalitat assassina quan aplicava la llei de fugues.
De fet, episodis com l’assassinat de cinc masovers a la mola Garumba, entre Morella i Forcall, presenten algunes incongruències.
Sí, cinc persones van ser assassinades en aplicació de la llei de fugues, acusats d’haver col·laborat amb la guerrilla. Van ser traslladats a veure un dipòsit d’armes en un vehicle de la Guàrdia Civil. Quan hi van arribar, segons el relat oficial, un d’ells va intentar fugir, de manera que els agents van haver de disparar a tots. El relat és idèntic a altres i presenta moltes incongruències. Però el més interessant d’aquest cas és que es va arribar a conèixer el testimoni oral d’un pastor que va presenciar els crims. Ell va assegurar que les morts van ser intencionades i, fins i tot, va dir que dels cinc masovers, dos, possiblement a causa de les tortures rebudes, ni tan sols van poder baixar del camió i van ser assassinats dins del mateix vehicle.
També es va crear la llei de bandolerisme i terrorisme. Quin impacte va tenir en la població civil?
“La Guàrdia Civil forçava els masovers a entregar les claus del mas i anar-se’n a dormir al poble o una masia gran, que feia de punt de concentració i estava custodiada per la Guàrdia Civil”
Instaurava una sèrie de penes i sancions per a col·laboradors de guerrillers i per a la mateixa guerrilla, des de penes de presó fins a la pena de mort. Aquesta llei va ser molt important perquè justificava la detenció de masovers i aquells que es lliuraven de la llei de fugues eren empresonats durant llargs períodes de temps. També justificava execucions que es van produir en judicis sumaríssims, tot i que van ser molt pocs els judicis que es van dur a terme. La majoria de morts es van produir per l’aplicació de la llei de fugues i en assalts de la Guàrdia Civil a masies.
Què va suposar l’evacuació dels masos, un altre dels mètodes repressius?
Es van dur a terme a l’interior del País Valencià a partir de finals de l’any 1947. La Guàrdia Civil forçava els masovers a entregar les claus del mas i anar-se’n a dormir al poble o una masia gran, que feia de punt de concentració i estava custodiada per la Guàrdia Civil. L’objectiu era garantir que, a la nit, els guerrillers no pogueren tenir cap mena de contacte amb la població civil. Es buscava així que el moviment guerriller es quedara sense punts de subministrament, sense punts de refugi, i es limitara la recollida d’informació. L’evacuació va tenir un efecte important en el dia a dia guerriller i els va afectar potencialment.
Van aconseguir també controlar la població?
Sí, clar. Si forces a un masover a marxar del seu mas, a una persona que sense el seu mas no és ningú, es limita molt el seu dia a dia, la seua rutina. D’aquesta manera es controlava la població masovera.
Mesures com l’evacuació de les masies expliquen l’inici del despoblament dels masos?
“Les dones van tenir un protagonisme molt gran en la col·laboració amb la guerrilla, desenvolupant una funció d’enllaç per a subministrar queviures o informació”
Algunes masies es van despoblar a causa de tota aquesta conjuntura, però realment el despoblament dels masos comença a partir de la crisi agrària de finals dels anys 50 i els 60. La conjuntura guerrillera va ser el pròleg de l’abandonament de les masies, a causa de la violència política i de la persecució de la Guàrdia Civil.
Quina importància van tenir els masovers en el moviment guerriller?
Van ser fonamentals. La guerrilla es va instaurar en una zona on hi havia moltes masies i els guerrillers van buscar punts de suport en masos, perquè estaven allunyats del poble i de la caserna de la Guàrdia Civil. Els masovers els subministraven menjar, sabates, medicines…, així com informació sobre la Guàrdia Civil, els llocs on tenir un dipòsit d’armes, les rutes a peu… En tota lluita guerrillera, la guerrilla que no s’imbrica amb la població és un moviment derrotat. Els guerrillers eren conscients que el paper de la població era fonamental. Inicialment, el suport de la població va ser més elevat, però a partir de l’any 1947, és cada vegada menor i, fins i tot, s’arriba a col·laborar amb els guàrdies civils.
Quin protagonisme va tenir la dona masovera?
La dona masovera ha tingut un paper molt important, tot i que ha estat invisibilitzat. Les dones van tenir un protagonisme molt gran en la col·laboració amb la guerrilla, desenvolupant una funció d’enllaç per a subministrar menjar, roba o informació. Trobem exemples com el de Lola, de Benicarló, que feia funcions d’enllaç entre el comitè comarcal del Partit Comunista i València; el d’Esperanza Martínez, que va començar com a col·laboradora de l’AGLA i després es va integrar a la guerrilla; o Cinta Solà, de la Sènia, que va ser fonamental en el punt de suport del sector 23 de l’agrupació a partir de l’any 1948. Algunes dones van liderar punts de suport i moltes feien una tasca invisible, sacrificada, per sostenir les guerrilles. La dictadura no s’imaginava que la dona poguera ajudar als guerrillers i formara part de l’esfera política, per tant, era més fàcil que una dona passara desapercebuda dels ulls del règim.
De quina manera la dictadura va emprar la conjuntura guerrillera a favor seu?
“La mateixa dictadura va aprofitar la lluita guerrillera per a justificar la intensificació de la repressió i completar el politicidi que es va iniciar amb el colp d’estat del 1936”
La mateixa dictadura va aprofitar la lluita guerrillera per a justificar la intensificació de la repressió i completar el politicidi que es va iniciar amb el colp d’estat del 1936. Va acabar de buidar pobles de persones dissidents, és a dir, va netejar els sectors republicans. Va ser fonamental a l’hora de posar fi a la guerrilla i les xarxes de suport integrades per masovers, com també ho va ser la inhibició internacional. Després de la Segona Guerra Mundial l’únic estat feixista aliat del nazisme d’Alemanya i Itàlia era Franco, i es va permetre la seua continuïtat.
A banda de la batalla política, amb el moviment guerriller es va jugar una batalla per difondre un relat més favorable al règim?
Sí, va ser una derrota militar, política i de relat. El discurs que ha perviscut als pobles on va actuar la resistència armada ha estat un relat molt viciat per la visió de la dictadura. Durant molts anys, els guerrillers i col·laboradors han estat considerats usurpadors, bandolers, facinerosos o assaltadors de masies. En moltes zones, el caràcter polític de la guerrilla encara s’ha d’explicar. Els guerrillers habitaven les muntanyes, amb les seues llums i ombres, però tenien un objectiu polític que era posar fi a la dictadura. Però el relat es va perdre, per això és important investigar i donar a conèixer la resistència armada contra Franco amb tota la seua complexitat.
Quin impacte ha tingut en les generacions futures la repressió viscuda?
“El discurs que ha perviscut als pobles on va actuar la resistència armada ha estat un relat molt viciat per la visió de la dictadura”
La repressió va servir per a buidar totes les zones rurals de republicanisme, de certs corrents polítics que abans de la dictadura estaven prou normalitzats. Després de la guerra, la postguerra i la dictadura, se’n van anar buidant. Això explica certes composicions sociològiques i polítiques en alguns pobles hui dia.
Quins impactes creus que encara són palpables hui dia?
El silenci s’està trencant i, a poc a poc, estem normalitzant parlar d’un fenomen que fa uns anys no es tractava o es parlava amb la veu molt baixeta. És veritat que hui dia, en molts pobles, encara predomina el relat hegemònic franquista, que despolititza i criminalitza els guerrillers i masovers que van col·laborar amb la guerrilla. Per això és molt important donar-lo a conèixer amb estudis històrics rigorosos.
Quines accions polítiques continuen sense dur-se a terme i permetrien dignificar les víctimes?
Hui dia encara hi ha moltes víctimes en fosses comunes sense identificar o que són oblidades o vilipendiades en el seu mateix poble. La memòria històrica pot servir per a intentar recuperar i recordar les víctimes que fins a l’actualitat estan invisibilitzades i són considerades empestades en alguns pobles. Cal recuperar la memòria històrica i cal fer inversions per recuperar les restes de les víctimes i dignificar-les.
