Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Ani Pérez, pedagoga

"La introducció de les pedagogies alternatives a l'escola pública representa un perill per a la classe obrera"

"Compte amb privatitzar l'escola pública, no tant perquè s'hi introdueixi l'empresa, sinó perquè estarem construint una escola pública cada cop menys orientada a interessos públics i més orientada a interessos privats de famílies privilegiades." / Adriana Pimentel

Ani Pérez és doctora en educació per la Universitat Autònoma de Madrid. Interessada pel moviment llibertari i els seus corrents pedagògics, actualment es dedica a investigar la relació entre l’anarquisme, la seva pedagogia i la seva pràctica educativa. La seva investigació i apropament a diferents projectes alternatius d’arreu de l’Estat espanyol l’ha portat a conclusions que adverteixen dels perills que l’actual model d’escoles lliures o alternatives i la innovació pedagògica poden suposar per a les classes populars, “ampliant encara més la bretxa social de classe”, i de com aquesta “moda” de les escoles alternatives i la “no directivitat” en l’educació ha calat molt endins en moltes famílies d’esquerres. A principis de setembre, Pérez visitava Barcelona en el marc del I Simposi Internacional Ferrer i Guàrdia, on va participar en una taula de debat sobre la tradició pedagògica llibertària a diferents territoris i països. L’endemà també oferia una xerrada al Centre Social Can Vies del barri de Sants, organitzada per l’Escola Popular de la Bordeta, on la seua intervenció va obrir un debat interessant sobre els diferents models d’escola i la necessitat d’organitzar-se col·lectivament en defensa de l’educació popular. En lloc de buscar referents perfectes o receptes màgiques, Pérez ens convida a reflexionar sobre pedagogia i a il·lusionar-nos perquè “allò valuós està passant a tot arreu en tot moment”.


D’on ve el teu interès per la pedagogia i des d’on parles?

El primer que vaig estudiar va ser traducció i interpretació. Em vaig quedar embarassada a la meitat de la carrera i vaig ser mare amb 20 anys. Finalment vaig poder acabar la carrera i, mentre buscava feina, vaig entrar l’AMPA de l’escola de la meva filla. Vaig estar participant en l’organització de la biblioteca del seu col·le durant uns mesos i va ser aquí quan em vaig començar a motivar molt amb el tema de la pedagogia. Després vaig tornar a la universitat a estudiar magisteri infantil i en l’últim any de la carrera vaig començar a conèixer i a interessar-me molt per les pedagogies alternatives. Al principi em van atreure molt, com crec que li passa a molta gent, per això que diuen “el respecte a la infància”. És un concepte que de sobte apareix com una cosa completament diferent de tot el que hem viscut abans. Dins d’aquestes alternatives també vaig començar a adonar-me que hi havia experiències amb les quals no em sentia gens afí, i unes altres que em semblaven súper interessants i les quals idealitzava. Buscava cada vegada referents més polítics, i des d’aquí jo també m’anava polititzant cada cop més. De fet, jo em vaig començar a polititzar més seriosament a través del meu interès per la pedagogia. I bé, la veritat que a mesura que anava aprofundint m’anava decebent més i més en relació amb les pedagogies alternatives, però en aquell moment disposava de poques eines per a qüestionar-les. Quan més m’he anat polititzant, i més he anat llegint i investigant mentre feia la tesi, més m’he anat allunyant ideològicament d’aquestes pedagogies alternatives.


Com et comences a interessar per la pedagogia llibertària?

“Ara ja no faig una reivindicació de la pedagogia llibertària com quan vaig començar. Crec que investigar és una altra cosa. Intento fer un anàlisi crític i rigorós”

En el meu context pròxim hi havia en aquell moment prou companyes de la universitat que van començar a interessar-se molt per aquesta mena de pedagogia. Algunes d’elles portaven ja anys ficades en el moviment estudiantil. Em vaig trobar amb gent, que es definia a si mateixa com a anarquista, i amb la qual jo em sentia molt afí. Per això em vaig començar a preguntar: potser és que jo també soc anarquista, no? Va ser llavors quan vaig començar a buscar experiències de pedagogia no convencionals que reivindiquessin els principis de l’anarquisme. De fet, jo vaig començar la meva tesi com una anarquista que volia reivindicar la pedagogia llibertària des de l’acadèmia. I ara mateix, quan penso en això dic: quina immaduresa, quina idealització… i sobretot, que poc honest. I no estic defensant que una persona no s’hagi de posicionar a l’hora d’investigar, però sí que crec que la recerca i la investigació han de ser rigoroses. I clar, al principi jo llegia textos sobre pedagogia anarquista i m’encantaven perquè em semblaven radicals i diferents, però em quedava sempre en un nivell molt superficial. Quan vaig començar a analitzar amb més deteniment les idees i les experiències pedagògiques que havia proposat el moviment llibertari em vaig adonar que no sols hi havia encerts, sinó que també hi havia molts errors i moltes contradiccions, i que jo no volia ser una anarquista fent proselitisme de la pedagogia llibertària. Crec que investigar és una altra cosa. Aleshores ara ja no faig una reivindicació de la pedagogia llibertària com quan vaig començar, sinó que intento fer una anàlisi crítica i rigorós.


Com definiries el model pedagògic que ve d’aquesta tradició?

És difícil respondre a això perquè hi ha dues maneres distintes d’enfocar la definició. N’hi ha una de més descriptiva, que simplement consisteix a contar el que hem fet les anarquistes amb relació a la pedagogia al llarg de la història. Però a mi, avui en dia, aquesta classe de definició ja no m’interessa, perquè partir d’aquest enfocament arribes fàcilment a idealitzar acríticament: què deia Ferrer i Guàrdia? Que deia Josefa Martin Luengo? Quins valors defensaven en els seus projectes pedagògics? També et porta a donar per vàlida qualsevol experiència que s’anomeni a si mateixa com antiautoritària o autogestionària i, clar, després, quan hi aprofundeixes, et trobes que ideològicament parlant unes no tenen res a veure amb les altres. Ara em centro més a pensar definicions normatives, és a dir, definir implica reflexionar abans sobre com és aquest món nou que portem en els nostres cors i quin paper compleixen l’educació, l’escola i el professorat en la construcció d’aquest món. I dins del moviment llibertari coexisteixen respostes molt diferents d’aquestes preguntes: hi ha persones que estan molt a favor de l’escola pública i unes altres estan a favor de la desescolarització. Per això, jo tinc la meva resposta, però no puc dir que aquesta representi en general a la pedagogia anarquista. No estem en aquest punt.

"La introducció de les pedagogies alternatives a l'escola pública representa un perill per a la classe obrera"
“Tenim famílies d’esquerra que diuen que volen buscar una escola per a les seves filles que s’ajusti a les seves necessitats, però en realitat el que fan és triar una educació al gust del consumidor.” |Adriana Pimentel

 


Amb quins principis d’aquest corrent pedagògic et sents identificada?

Hi ha principis de la pedagogia llibertària amb els quals em sento molt identificada, però m’interessa molt més la manera amb la qual s’interpreten i s’apliquen aquests principis. Aprofundir en com s’interpreta l’antiautoritarisme, l’autogestió, l’educació integral, la solidaritat, el suport mutu i la coeducació. Molts cops, quan he tingut una conversa amb un anarquista sobre això, tots dos hem estat molt d’acord en aquests principis, però després, quan hem aprofundit en la conversa, m’he adonat que penso completament diferent d’aquesta persona. Per això crec que hi ha un perill molt gran de quedar-nos en aquesta superficialitat que suposa enumerar aquests principis. No crec que hi hagi una recepta màgica que la gent pugui buscar. Per exemple, per a algunes persones, l’antiautoritarisme significa no directivitat, i per a unes altres, entre les quals em trobo, l’antiautoritarisme passa per la intervenció pedagògica. O amb el tema de la coeducació que, per exemple, Ferrer i Guàrdia defensava la coeducació de classes socials, però va haver-hi companys que li van criticar que defensés l’educació de rics i pobres junts, que no dediqués la seva escola exclusivament a nens i nenes de classe obrera, com havien fet fins llavors la majoria de pedagogs anarquistes. I jo crec que el moviment llibertari ha de dirigir els seus esforços a la instrucció de classe, a l’educació popular, a l’educació de la classe treballadora. Per això, amb el tema de la coeducació sembla que la qüestió de gènere hi ha més o menys consens, però en qüestió de classe hi ha també discrepància dins del moviment. Amb això vull dir que no existeixen els manaments del bon pedagog anarquista. A mi el que m’interessa i em fascina és la reflexió pedagògica que surt de tot això.


En els últims anys hem vist aparèixer arreu de l’Estat espanyol una gran quantitat de projectes d’escoles alternatives amb pedagogies innovadores fora del sistema públic, com les escoles Waldorf o Montessori, i escoles lliures tant en entorns urbans com rurals. Creus que aquests projectes són hereus de la tradició llibertària?

No, no són hereus de la tradició llibertària i, de fet, les escoles alternatives i l’anomenada innovació pedagògica, suposen un problema molt greu per als interessos de la classe obrera. El problema és que cal reconèixer que part del moviment llibertari comparteix moltes idees i referents amb aquestes escoles alternatives que han proliferat en l’actualitat. Per exemple, la defensa de la no directivitat i la substitució de la figura de mestra per la d’acompanyant. I moltes famílies d’esquerres s’han interessat per aquestes escoles en els últims anys, que és un tema que em preocupa moltíssim. També és cert que les anarquistes que s’han implicat en l’educació alternativa, i que han muntat projectes educatius, han dedicat enormes esforços a distanciar-se d’aquestes altres escoles alternatives que funcionen com a negocis. Per això, les escoles lliures impulsades pel moviment llibertari no es defineixen a si mateixes com a escoles privades, sinó com a escoles autogestionades, que estan intentant construir allò públic des d’un altre costat, rebutjant el control de l’Estat. I hi ha una part del seu plantejament que entenc i que respecto, i sé que hi ha molt bones intencions, però jo crec que cal abandonar aquest camí, que és un error.

 

Pots explicar quins són els riscos associats a la proliferació d’aquestes escoles alternatives?

“L’aparició d’escoles alternatives fomenta la concepció de l’escola com a mercaderia o com a objecte de consum”

Una cosa que m’ha ajudat moltíssim en l’anàlisi d’aquestes experiències és aprofundir en textos de filosofia de l’educació, i és aquí quan ràpidament comences a trobar problemes. Per exemple, un d’ells és el principi que diu que el respecte al nen passa per no influir el seu procés educatiu, que el nen és bo i perfecte per naturalesa, que ell o ella ja conté dins i en potència tot el que necessita per a desenvolupar-se i que, per tant, la persona adulta no ha d’influir i ha de realitzar un acompanyament no directiu. I és que la filosofia de Rousseau està molt present en les pedagogies alternatives, però també dins d’un sector important del moviment llibertari. A això em referia abans quan deia que les escoles alternatives i part del moviment llibertari comparteixen alguns referents comuns, o part de la seva filosofia. Ara bé, jo, com que em situo en un altre corrent distint del moviment llibertari, crec que són un perill i que, a més, l’aparició d’escoles alternatives fomenta la concepció de l’escola com a mercaderia o com a objecte de consum. Així tenim famílies d’esquerra que diuen que volen buscar una escola per a les seves filles que s’ajusti a les seves necessitats, però en realitat el que fan és triar una educació al gust del consumidor.


Un dels principis educatius en la majoria d’aquests projectes és precisament la no directivitat (l’absència de la figura de l’educadora). Què opines d’aquest principi pedagògic?

Doncs per a mi la no directivitat en l’educació és un engany. De fet, crec que no existeix. I que per a l’única cosa que serveix és per a continuar reproduint les desigualtats socials i seguir legitimant-les. Et poso un exemple. Hi ha una nena a la qual li va molt bé amb la lectoescriptura i a una altra a la qual li va molt malament. I et diuen, mira és que ella tenia aquest interès innat i la naturalesa ha volgut que aprengués de pressa. I amb l’altra, doncs… no ha estat així. Què hi farem… Aquí ens estem oblidant d’una cosa molt important. En cap moment s’està tenint en compte la realitat i el context que té cada infant. Llavors, clar, si resulta que ve d’un context poc favorable per a l’aprenentatge i des de l’escola no s’intervé, no s’estimula, no es guia aquesta persona, el que s’està fent és deixar-la més venuda encara. I hi ha un altre problema amb aquestes metodologies, i és que pensen que l’interès és una cosa prèvia a l’experiència. Que una nena neix amb interessos que es van com desplegant naturalment, però que no tenen a veure amb el seu context. I jo el que afirmo és que algú no es pot interessar per alguna cosa que no sap que existeix. Si una nena té interès pel piano, no és una cosa innata, és perquè abans ha vist un piano en algun lloc o ha escoltat música. Si no, t’asseguro que no tindrà interès perquè no sabrà ni el que és.

"La introducció de les pedagogies alternatives a l'escola pública representa un perill per a la classe obrera"
“El pensament positiu, del qual han sortit la indústria de l’autoajuda o del ‘coaching’, el que fa és negar l’existència d’opressions estructurals perquè tot recau en la voluntat individual.” |Adriana Pimentel

 

Creus que un projecte pedagògic pot ser apolític?

Hi ha molts d’aquests projectes alternatius que es defineixen com a apolítics, i jo crec que no ho són en cap cas. En la meva opinió, es pot fer una lectura política de qualsevol pràctica educativa. És com la persona que et diu de si mateixa que és apolítica, no? Doncs el que vol dir és que està conforme amb la ideologia dominant. Llavors, potser és que aquests projectes no tenen un plantejament polític conscient o definit que facin públic i, en canvi, tiren més de visions psicologistes. Per exemple, és fàcil trobar-te l’argument que l’escola ha de centrar-se a fer feliç l’individu perquè les persones felices faran el bé. Això és bàsicament el pensament positiu, del qual han sortit la indústria de l’autoajuda o del coaching, i que el que fa és negar l’existència d’opressions estructurals perquè tot recau en la voluntat individual.

Moltes d’aquestes pedagogies alternatives estan entrant també últimament a l’escola pública. Com valores aquest fet?

“La incorporació d’aquestes pedagogies alternatives a l’escola pública no està venint a través d’un procés formatiu o de reflexió del professorat, sinó més aviat per una moda”

Sovint se sent a dir que el problema de les escoles alternatives és que no són accessibles i jo, durant molt de temps, també pensava que aquest era el problema. Ara quan m’ho plantegen sempre dic que m’alegro molt que no siguin accessibles, perquè en la meva opinió hi ha errors de plantejament pedagògic molt greus en la majoria d’aquestes escoles. Però hi ha una part de l’esquerra que es mostra favorable a aquestes pedagogies alternatives i que està demandant la seva introducció a l’escola pública. I els mitjans de comunicació també han afavorit molt aquest procés, per exemple dient que els fills dels rics de Sillicon Valley van a escoles alternatives. I que ha passat? Doncs que moltes escoles públiques han començat a incorporar aquestes pedagogies mogudes per la pressió de les famílies, per a ser competitives enfront d’altres escoles públiques i atreure la demanda. I això és important perquè la incorporació d’aquestes pedagogies a l’escola pública no està venint a través d’un procés formatiu o de reflexió del professorat, sinó més aviat per una moda. Això no impedeix que no hi hagi també professorat convençut d’aquestes pedagogies, que s’han introduït també en els plans de formació docent de moltes facultats.

En què poden derivar aquestes pressions?

Et posaré un exemple molt clar i actual. Hi ha una escola pública rural en un lloc, del qual vull preservar la seva localització perquè encara es troba enmig d’un procés, situat en un entorn natural on han començat a arribar famílies de ciutats del voltant en cerca d’un estil de vida alternatiu. Quan van arribar aquestes famílies, es van ficar a l’escola pública i ràpidament van començar a demandar la implantació de pedagogies alternatives. Des del primer moment amb un rotllo molt colonitzador, com a salvadores de l’escola rural i molt condescendents amb les professores. Dient-los que estaven antiquades, i que ara el que tocava a l’escola era innovar i introduir pedagogies alternatives. Emparant-se en la defensa de la participació de les famílies a l’escola, aquestes famílies, amb un alt capital cultural i que se senten molt còmodes en espais assemblearis, intenten imposar les seves visions com si fossin decisions col·lectives orientades al bé comú de totes, exigint canvis concrets en l’escola que responen a interessos petitburgesos i no als de les famílies de classe obrera que ja vivien allí abans. Arriba un moment en el qual l’escola pública posa certs límits i llavors aquestes famílies se’n surten i munten una escola alternativa en el mateix entorn, que entra en competició amb l’escola pública, per no dir que suposa directament un atac i que empitjora greument les seves condicions. I les persones que hi ha darrere d’aquesta escola alternativa es consideren d’esquerres, que estan a favor dels drets de la infància, en contra de l’autoritarisme i de l’estat… I jo em pregunto, com poden parlar de respecte a la infància si l’únic benestar que els preocupa és el dels seus fills i filles, si els és igual estar empitjorant les condicions de la resta? En aquests moments és quan dius, el teu interès no és el bé comú. El teu interès és que les teves nenes siguin educades conforme als teus desitjos, que tenen a veure amb aspiracions de classe mitjana. I jo estic molt a favor de la participació de les famílies a l’escola, però compte amb cap a on van aquests canvis que proposen i amb privatitzar l’escola pública, no tant perquè s’hi introdueixi l’empresa, sinó perquè estarem construint una escola pública cada cop menys orientada a interessos públics i més orientada a interessos privats de famílies privilegiades. Moltes d’elles, per posicionament ideològic, defensen l’escola pública, però en realitat no volen qualsevol escola pública. No els val l’escola del costat de la seva casa o la del seu barri, sinó aquella que s’ajusti a la seva identitat o la seva manera de pensar.

"La introducció de les pedagogies alternatives a l'escola pública representa un perill per a la classe obrera"
Aquesta doctora en Educació per la Universitat Autònoma de Madrid adverteix dels perills que l’actual model d’escoles lliures o alternatives i la innovació pedagògica poden “ampliar encara més la bretxa social de classe” |Adriana Pimentel

Al llarg de la teva recerca, has pogut observar també bones pràctiques o projectes concrets que s’ajustessin més a la visió pedagògica llibertària?

La veritat és que sí que he conegut molt bones experiències en projectes de tota mena i altres pràctiques les he conegut simplement parlant amb amigues mestres que et conten el que han fet a classe aquell dia. M’he passat molt de temps buscant referents, i ara penso que el temps que li he dedicat a això m’ha empobrit l’anàlisi, ja que en totes les experiències que he conegut he trobat pràctiques que m’han agradat i d’altres amb les quals no em sento gens identificada. A mi ja no m’interessa buscar quin és el millor projecte , el més interessant o el més anarquista, sinó que m’interessa més poder parlar i reflexionar amb gent sobre pedagogia i veure el que m’interessa i el que no. També crec que és més optimista no pensar en referents, perquè que el valuós en pedagogia està ocorrent a tot arreu en tots els moments.


Què creus que es pot fer des dels moviments socials en aquest sentit?

No és una resposta fàcil pel que et comentava de no donar receptes, però sí que crec que hi ha tasques pendents molt importants. És cert que moltes vegades s’ha criticat cert sector del comunisme que s’ha dedicat molt a teoritzar i que s’ha quedat aquí, però en el moviment llibertari hem caigut en l’error de deixar de banda la reflexió per a prioritzar per complet la creació d’escoles o de projectes educatius. I jo precisament estic molt a favor de la necessitat de teoritzar, i de fet crec que també és una praxi. Per això sí que crec que tenim una responsabilitat pendent que és la de formar-nos rigorosament. I des de l’autocritica crec que cal reconèixer que les pedagogies alternatives han sabut calar molt endins del moviment llibertari, i crec que això es deu a una falta de consciència i aprofundiment en observar i analitzar el que aquestes significarien. Et trobes moltes persones dins de col·lectius llibertaris que tenen referents anarquistes i després estan fent formacions en aquesta mena de pedagogies alternatives basades en la no directivitat sense qüestionar-les i que els costen un dineral. I per a mi això és molt contradictori i crec que requereix una reflexió profunda. D’altra banda, i com s’ha proposat des d’alguns sectors del moviment, a mi tampoc m’interessa fer una xarxa d’escoles lliures, ni tan sols una xarxa d’escoles autogestionades o llibertàries. No vull organitzar-me amb persones amb les quals comparteixo una estètica alternativa, m’interessa més fer pinya amb les que comparteixo finalitats. Amb totes aquestes persones que treballen per l’educació popular i per l’educació de la classe treballadora, sigui com sigui el context en el qual estiguin, sigui un centre social on hi ha un projecte de suport escolar, sigui una escola pública, sigui un grup de gent que ho està intentant des de l’autogestió, gent que es dedica a l’educació per a adultes… Per mi, fer xarxa passa més per aquí. Considero que hi ha molt pocs espais de formació o de trobada on, per exemple, estiguin reflexionant juntes una mestra de la pública amb algú que està participant d’un projecte de reforç escolar autogestionat, d’igual a igual i sense que tinguin postures enfrontades, quan la realitat és que estan tractant amb infants amb els mateixos contextos i segur tenen moltes coses a aportar-se mútuament.

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU