Leo Espluga (Castelldefels, 2001) reivindica la filosofia com una manera d’estar en el món. Va estudiar el grau per una carambola vital, però diu que l’amor per saber l’ha acompanyat des d’adolescent. A les sales de guàrdia de l’institut, trobava en els llibres de filosofia un refugi necessari enfront del caos. A Instagram, YouTube i TikTok, amb una exaltació ben característica, ha apropat el pensament de Plató o María Zambrano a més de 150.000 seguidores. Explica que la seva ingenuïtat inicial s’ha transformat en un desencantament profund. Per això, als vídeos reflexiona també sobre l’impacte de la creació cultural en unes xarxes socials que operen com a “dispositius de captura de valor”.
Has expressat en diverses ocasions que no t’agrada l’etiqueta de “creador de contingut” ni la de “divulgador”. Per què?
Crec que resumeixen perfectament un esperit del temps amb el qual no estic d’acord. La creació de contingut és un terme tan abstracte que no vol dir res. És un significant buit, qualsevol cosa pot ser contingut. L’etiqueta de divulgació crec que és més interessant perquè és un terme que, a priori, no té res de dolent. És molt important la proliferació de la informació i del coneixement. Però, alhora, sempre tinc la sensació que la divulgació reprodueix una jerarquia entre qui explica i qui escolta. Qui divulga sempre dona per fet que l’audiència sap menys que ell o ella. I és una posició que no m’interessa perquè té el risc de generar una audiència passiva, que sent que no té res a dir o que no pot.
En canvi, t’identifiques com a filòsof en un moment en què poca gent s’atreveix a fer servir aquesta etiqueta. Què significa per a tu recuperar-la?

Té un punt d’atreviment, no? I de provocació, també. És veritat que, en molts casos, veus “professor de filosofia” o “catedràtic de filosofia”, però, més enllà, no es fa servir aquesta paraula. Educar en la filosofia és una cosa que sempre ha estat entre el marge i la institució. La filosofia és una manera d’estar al món i, en aquest sentit, és una etiqueta que s’ha de reivindicar. A més, si no, sembla que la filosofia està copsada per l’acadèmia i les aules, i és molt més que això. A les aules també és superimportant. Però també penso que és una pràctica i en aquest sentit algú s’ha d’identificar com a tal. No tots serem escriptors o pensadors. Doncs no, jo soc “filòsof”. Crec que està bé, que és important.
Has apropat la filosofia a un públic molt jove, el de la generació Z. Sovint existeix un prejudici cap a aquesta generació, se la presenta com despolititzada, que només consumeix entreteniment, i que és especialment vulnerable als discursos de l’extrema dreta. Quina lectura en fas tu?
“Ningú no és lliure de les mètriques, sobretot si està en una posició de vulnerabilitat. És molt difícil no veure’s alterat pel dispositiu de captura de valor que és una xarxa social”
És curiós perquè no és que n’estigui molt orgullós. Hi ha una cosa molt evident: quan se li diu alguna cosa interessant, la gent escolta. No he inventat la roda. Simplement he tractat la gent amb respecte intel·lectual i emocional, que també és molt important. Entenent que segurament té la capacitat d’escoltar alguna cosa complexa i d’obrir-se a l’emoció que jo volia transmetre. I molta gent respon. La gent té moltes ganes de dedicar atenció a allò que la respecta. Hi ha aquesta incomprensió per part de persones adultes, això de “els joves no s’adonen de res”. Crec que es miren molt poc al mirall, perquè, si veiessin els seus comportaments, veurien que també estan atrapats en la roda de l’entreteniment. Tothom ho està. La qüestió és simplement trencar aquesta fricció i oferir alguna cosa diferent. Una altra cosa és que, amb els anys, t’adones que fer això és molt complicat dintre de l’arquitectura del sistema en el qual estàs parlant. Jo al principi era molt naïf: “No, parlaré d’això i ja està”. Però amb el temps apareixen les mètriques, que ho travessen tot. Ningú no és lliure de les mètriques, sobretot si està en una posició precària o de vulnerabilitat. És molt difícil no veure’s alterat per tot el dispositiu de captura de valor que és una xarxa social. La lògica extractivista de l’algoritme i de les xarxes socials se’t fot a dins. No te n’adones i estàs operant en els seus termes. De cop, tens angoixa, tens malestar, un vídeo no ha funcionat i et sents com una merda, sents que ja no li importes a ningú. O un vídeo se’t fa viral per motius erronis i gestionar l’odi és dificilíssim. La gent no s’imagina com és d’insuportable.
Quins límits trobes en abordar qüestions complexes i profundes en les lògiques amb què operen els algoritmes de les plataformes?
Jo he passat per un procés de desencantament molt profund, que va de la mà d’una presa de consciència. Prendre una posició implica això moltes vegades. Els últims dos anys he tingut una reflexió ininterrompuda sobre què fer i, sobretot, sobre si té sentit fer alguna cosa. I he arribat a la conclusió que jo ja en tinc prou. El meu canal de YouTube porta cinc mesos sense un nou vídeo i, segurament, així quedarà. Ja no tinc res a dir en aquest format. Hi ha gent que potser sí, però a mi ja no em queda res a dir. Tinc moltes ganes de dir coses en altres llocs i altres espais. Després de fer un autoexamen molt sincer i molt complicat, m’he dit: d’acord, això té set mil impressions o cinquanta mil reproduccions. Quin èxit, no? Però, si penso profundament què volen dir aquestes cinquanta mil reproduccions i en què s’han traduït, la veritat és molt devastadora, perquè segurament la gran majoria no s’han traduït en res. I llavors penso: potser si arribo a un entorn molt més petit, més material, puc tenir un impacte més real. No ho sé. Com a mínim, a mi ja no em queda força. He arribat a la conclusió que l’espai és tan hostil, tan pervers… I jo soc molt de pensar que amb la perversió no es dialoga. I aquest espai és tan pervers que jo no hi puc negociar. Tot el que digui estarà convertit en valor. La meva paraula se’m menja i passo. Prefereixo callar. A TikTok fa anys que no hi penjo res, i és el lloc on tenia més seguidors. Però era tan hostil… Em genera dolor i no puc.
Penses que aquestes dinàmiques contribueixen a una certa cultura de l’antiintel·lectualisme?

Sí. I és un sí radical, per què, fins on cedirem? Això és el que més em preocupa. Al principi: aquest “ja no fem una hora. Vinga, va, fem mitja hora. Editem el vídeo, fiquem música de fons i talls”. I ara ja no és només això, ara cal que duri menys de tres minuts. I, “hòstia, val, però fes un hook, un ganxo, i afegeix gràfics”. Estem cedint tant que al final no queda res i crec que la gent que no penja vídeos no entén la sensació de fer un ganxo. Jo la trobo molt denigrant. Quan veig les companyes fent-ho, em fa patir perquè sé que no volen fer-ho. A més, ningú s’atreveix a parar. Crec que hi ha un col·laboracionisme molt gran. Jo vaig penjar un vídeo fa no massa dient: “Ei, companyes, crec que des dels sectors progressistes ens hem d’autoexaminar i veure què carai fem amb aquests ganxos i amb aquestes dinàmiques, perquè no sé si hi ha una contradicció entre la forma i el contingut, que potser ens hauríem de replantejar. Potser és una mica problemàtic estar abordant certes qüestions amb una forma determinada”. Hi ha una contradicció que cal examinar, com a mínim. Sobretot perquè després l’espectador entra en aquesta homogeneïtzació absoluta, entén que el “contingut” és una cosa que té una estructura determinada, que funciona així. El missatge queda completament aplanat per la forma. Tothom entendrà que quan veu un reel, per exemple, hi ha una manera de parlar, una manera d’enfocar la càmera, una manera de dirigir-se a les persones, una manera de plantejar la informació, d’exposar les dades. És molt fàcil dir això del contingut de Get Ready With Me, però quan estem parlant de contingut cultural, sembla que tot val. Però, segur? No ho sé.
Trobes a faltar pensament crític?
Crec que tenim un problema, que no és només la frase fàcil de “falta pensament crític”. Sempre faltarà pensament crític. Això ho pots dir a qualsevol època de la història. Llavors, molts cops acaba no volent dir res. Però el que crec que és més perillós encara és com certs grupuscles han copsat el concepte de “crític”. S’han apropiat del debat intel·lectual i d’aquesta idea de dialèctica, quan no fan res d’això: ni dialèctica ni debat crític. Però s’ho han apropiat i els hem cedit aquest espai. I llavors hi ha una qüestió molt de trinxeres que acaba sent una pena, perquè és cert que calen uns mínims en un diàleg, però crec que som molt porucs. Jo tinc la sensació que hi ha molta por d’establir diàleg i debat en tots els sectors de la població. Com no tenim les eines per poder afrontar un debat, fiquem molt la pota i això ens fa por. No sabem desvincular la identitat i veiem en tot la marca personal: Com que has dit aquesta frase vol dir que tu ets així. Així és molt complicat establir un diàleg. Cal intimitat, cal confiança i cal privacitat per poder parlar de certes coses que són importants. I gent amb interessos particulars s’aprofita d’aquest espai. Aquest és el gran risc. Llavors, arriba gent suposadament d’esquerres que estan en contra de la correcció política i, de cop, ens han entrat per la porta del darrere. Alhora, he de dir que és un repte, després de tants anys de crítica supernecessària. Cal talent per reactivar el debat sense caure en la misogínia i en el racisme, cal tota la interseccionalitat abandonada des de fa tres dècades.
Més enllà de la filosofia, tens una relació molt estreta amb la literatura. Què t’ofereix?

Llibertat. Tenint en compte que no crec que hi hagi una separació estricta entre filosofia i literatura. En termes acadèmics segurament sí, però la bona filosofia és molt literària i la bona literatura és molt filosòfica. En la literatura he trobat una fascinació molt gran. Vaig anar a parar a la filosofia per necessitat, per voler entendre els mecanismes del món. L’hi vaig dir: “Dona’m tot el que tinguis, tota la informació, la vull absorbir”. En canvi, en la literatura he vist un joc, que és com “hi ha aquesta informació, però potser no te la dono”. I, ostres, aquesta ambigüitat i aquesta cosa d’“abans de donar-te aquesta informació, et portaré per aquí, per aquí i per aquí”, m’agrada molt. Hi ha un plaer en la literatura que és fantàstic. I, a més, trenca aquesta cosa molt fal·logocèntrica que el coneixement és a la definició. Doncs no, passo, m’hi nego. En la literatura hi ha molt coneixement que no és explícit. Hi ha una preocupació per la forma. I la filosofia que a mi m’agrada és una filosofia molt preocupada per la forma. Doncs a la literatura hi ha un gust per aquesta forma. Pot ser molt vulnerable, pot ser molt atrevida. La literatura és un espai i és increïble que existeixi perquè, a més, és un mitjà molt únic avui dia.
Vas titular un vídeo “Per què ara llegeixo molts menys llibres (i això és bo)”. Penses que hem establert una relació de consum amb la cultura que ens impedeix connectar-hi?
Total. És exagerat perquè tots en som còmplices. Si torno a fer vídeos i en faig un dient “els cent llibres que m’he llegit enguany”… Un èxit. Ho sé, és evident. En canvi, penjo el vídeo “Rellegint aquest fragment” i no importa a ningú. Això és perquè tenim una fascinació per la mètrica. Al final, la tecnologia està codificada per mètriques. Tot és un Excel perquè un ordinador és una cosa que ordena informació. Al món digital, tot ha de ser reduït a un zero i un u. Tot ha de ser catalogable en termes binaris. Llavors, la mètrica imposa una manera de pensar. El cercle d’activitat de les passes diàries, les macros, les micros, les hores de son, les hores d’estudi, tot. I al final se’ns en va la flapa perquè el que era un mitjà s’acaba convertint en un fi. I, clar, per què ningú està llegint llibres grans? Per què m’hauria de llegir un llibre de 700 pàgines si puc llegir-me’n set de cent pàgines? Què fan les editorials? Doncs publicar llibres de cent pàgines. Abans jo estava atrapat per això. Arribava a tal punt de posar un vinil i estar reproduint al telèfon la cançó sense volum perquè em comptés a les mètriques. Fins que un dia em vaig dir, “se me’n va la flapa”, i llavors vaig tallar amb les mètriques.
La creació de contingut a les plataformes comercials acostuma a operar sota lògiques individualistes que ens aïllen. Tu reivindiques la presència. Com podem recuperar la presència en un context cada cop més digitalitzat i en què la soledat no desitjada afecta molta gent jove?
És difícil perquè la convivència és realment complicada. És una cosa que he après de María Zambrano. Ella assenyalava: aquí som demòcrates, però després, conviure amb l’alteritat és difícil. No és una tasca personalitzada, no pots personalitzar l’experiència amb l’alteritat. L’alteritat és brutal a vegades i és devastadora, fa molt mal i apel·la a les nostres angoixes o inseguretats, genera molt conflicte. Cal valentia per relacionar-se amb l’alteritat. I crec que aquesta comodització de les xarxes fa que ho visquem tot amb la lògica del consumidor personalitzat. Crec que hi ha molta fricció, però alhora també hi ha molta necessitat. Per mi, aquesta presència passa sobretot per atrevir-se a la vulnerabilitat. Que és una cosa molt fàcil de dir i molt complicada de fer. Però atrevir-se a estar obert a que l’altre et pugui ajudar, reconèixer-li una posició de poder sobre tu, té a veure amb dir: “Jo t’entrego la possibilitat d’ajudar-me, de fer-me sentir escoltat, de donar-me companyia, de donar-me alegria, de fer-me enfadar”. També té a veure amb generar espais de vulnerabilitat que són molt difícils de trobar. En el meu cas, m’ha ajudat molt el món del clubbing, del ball i de la festa. Al final, crec que és més fàcil tenir intimitat amb una música a un volum extremadament alt, amb una llum fosca i estroboscòpica. És més senzill i genera un context que després pots extrapolar. Perquè si no, al final, amb qui parles? Amb els teus companys de feina, els teus companys de classe i la teva parella? Doncs quin bajón.
La plataforma Docents de Filosofia de Catalunya reclama reforçar la presència de la filosofia i de l’Educació en valors cívics i ètics en els cicles d’ESO i de Batxillerat. A més, reclamen que aquestes assignatures siguin impartides exclusivament per docents especialitzats en Filosofia. Per què creus que es produeix aquesta retallada d’hores lectives i com pot afectar la formació de les noves generacions?

Potser la resposta és més trista del que ens agradaria pensar. Potser la resposta no és que hi ha un pla malèvol per fer la població tonta i més servil. Crec que la resposta és més mediocre. És qüestió d’economia de les hores: Tenim tantes hores, hem de donar tals continguts, què és el més prescindible? Això que no acabo d’entendre ben bé, l’output, doncs fora. És una qüestió més de burocràcia tecnòcrata que no pas de maldat. Això ho fa encara més trist perquè no tenim un enemic clar. L’enemic és la rendibilitat, que és abstracta. I l’impacte és molt gran. Entre les meves amistats o els meus cercles socials, tinc gent que està molt formada en carreres humanitàries, altres en carreres més tècniques, altres no tenen formació universitària alguns no tenen el Batxillerat. Hi ha una barreja molt gran i es nota molt la diferència de la gent que hem rebut una educació humanística durant més temps i qui no l’ha rebuda. Si a tu se’t redirigeix a una formació professional, des que tens 15 anys, ja no reps mai més informació sobre el coneixement com a tal. I això té unes conseqüències molt significatives sobre la societat. Si bé no crec que la cultura sigui salvífica, aquesta caixa secreta que tot ho soluciona, sí que és una cosa que per mi és imprescindible per la bona vida. És molt injust privar a la gent d’això. Crec que és una qüestió d’injustícia per a la gent que a casa no se’ls pot donar un capital cultural, un accés a la cultura, que estan en una situació en el qual són redirigits cap a la força productiva i se’ls fot a treballar. A aquesta gent se’ls està privant de la possibilitat d’accedir a la cultura, i penso que és molt injust. Crec que és quelcom fallit com a estat democràtic.
Quin ha de ser el paper de la cultura a l’hora de construir imaginaris d’esperança?
“Una cultura per a l’esperança no és només una cultura que imagina sistemes diferents, sinó que potser és una altra manera de fer coses”
Evidentment, central. No hi ha una altra resposta possible. És totalment fonamental. Però la cultura requereix uns mínims. Quan vaig participar a Culturopolis, em van preguntar sobre Declaració de Barcelona pels Drets Culturals. I vam arribar a la conclusió que, sense un coixí material, exigir imaginaris a la cultura pot ser pervers. La cultura ha de tenir una relació simbiòtica amb la materialitat. Perquè la cultura pugui generar imaginaris, necessita uns fonaments materials i és un cercle virtuós. D’altra banda, crec que hem d’intentar eixamplar la definició. L’imaginari pot ser molt més del que ens pensem. Una cultura per a l’esperança no és només una cultura que imagina sistemes diferents, sinó que potser és una altra manera de fer coses. Té molt a veure amb la forma, no només amb el contingut. Un contingut d’esperança és superimportant, però quelcom que escapi al llenguatge també pot ser cultura de l’esperança. No tot ha de ser discursiu ni audiovisual. Pot haver-hi altres maneres d’interactuar amb les coses que comporten esperança. Ara que tothom està parlant de què “és més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme”, a vegades penso: potser no hem d’imaginar i hem de sortir a caminar d’una manera diferent. Potser hem de buscar altres pràctiques que no siguin les de voler ser propietaris del futur.

