El passat desembre es va estrenar als cinemes La dona il·legal, l’última pel·lícula dirigida, escrita i produïda per Ramon Térmens (Bellmunt de Segarra, 1974) amb la seva productora, Segarra Films. La pel·lícula ens mostra el racisme institucional i la realitat que moltes persones estrangeres sense recursos han de patir quan arriben al territori de l’Estat espanyol. Ens parla de la desigualtat, la justícia, la dignitat i la seva lluita per aconseguir-la. Són qüestions que el director ja ha tractat en altres pel·lícules de la seva filmografia, com per exemple, Catalunya über alles! (2011).
En quin moment vas decidir que volies tractar sobre els Centres d’Internament d’Estrangeria (CIE)?
La història la vaig trobar de casualitat. Va començar amb una trobada de pares a l’escola del meu fill. Els pares havien de dir a què es dedicaven, jo vaig dir que feia cinema, i un altre pare es va apropar a mi, el pare era advocat d’immigrants. Em va explicar que cada cas és un món i que ell busca la manera d’allargar la llei per aconseguir la legalització. Catalunya über alles! també tractava de racisme, en aquest cas del racisme soterrat als carrers d’un poble, i en aquest cas de La dona il·legal em va resultar interessant tractar el racisme institucional. Després de parlar amb aquest advocat, em va interessar el tema dels CIE. Més tard vaig parlar amb activistes, com la gent de Tanquem els CIE o No als CIEs, que són entitats que em van ajudar, juntament amb l’escriptora Raquel Gámez. No coneixia els tema dels CIE i la seva realitat; de gent que no ha comès cap delicte i està allà pel simple fet de ser estranger.
Com ha sigut tot el procés de documentació?
“Realment ens vam indignar molt durant la fase de documentació per totes les notícies i informacions que rebíem respecte als Centres d’Internament d’Estrangeria”
No va ser difícil el procés de documentació. He tingut la cooperació de totes les institucions. També vaig utilitzar Internet. Va ser un xoc conèixer que es cometien abusos als CIE, i que fins i tot han mort catorze persones en aquests centres; mentre que a Guantánamo n’han mort nou. El repte, amb el coguionista Daniel Faraldo, va ser fer un recapte de tota la informació i construir una trama i una història de ficció. Realment ens vam indignar molt durant la fase de documentació per totes les notícies i informacions que rebíem respecte als Centres d’Internament d’Estrangeria.
Heu tingut com a productora, guionista o director, cap problema a l’hora de tocar i desenvolupar el tema del racisme institucional, i parlar obertament de les obscuritats del sistema i de l’Estat? Per exemple, a l’hora de cercar finançament?
No hem tingut problemes per rebre el finançament, fins i tot vam tenir l’ajuda de TV3 i l’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC). El problema ens va arribar per la policia, que no ens van facilitar cap mena d’informació, ajuda o material per poder reconstruir l’activitat policial a la pel·lícula. En canvi, a la sèrie Antidisturbios de Movistar, sí que em consta que la policia els va ajudar. No sé per què, potser era perquè tenien Movistar al darrere. Però realment no és important.
Al teu cinema hi ha una clara barreja de gèneres. En el cas de La dona Il·legal, navegant entre el thriller i el drama social, però també amb tocs de melodrama. Creus que és una bona manera d’aconseguir enganxar les espectadores i arribar a un públic més ampli?
“Volíem que la gent se n’anés a casa pensant en els personatges, en la història, que són reals, per això vam posar al final de la pel·lícula els testimonis de gent real”
Sincerament, no ho sé. Faig una barreja de gèneres perquè soc una mica eclèctic, m’agrada una mica de tot i m’agrada fer una barreja de gèneres. No penso en l’espectador, és impossible saber què vol l’espectador, només penso en la pel·lícula que sento i que vull fer amb els meus coneixements i gustos pel cinema. M’agrada sortir del més convencional, intentar sorprendre canviant el fons i la forma. La dona il·legal és una pel·lícula de personatges, fins i tot el policia té una història personal. Volíem que la gent se n’anés a casa pensant en els personatges, en la història, que són reals, per això vam posar al final de la pel·lícula els testimonis de gent real.
El racisme és un tema clarament present a la teva filmografia. És un dels problemes més importants dins de la societat occidental?
És un dels problemes. Encara no s’ha aconseguit vèncer al racisme, i ho podem comprovar cada dia. El CIE és racisme perquè només hi ha estrangers, i això ja marca una diferenciació entre les persones pel seu origen. Combatre el racisme des de tots els punts de vista és una guerra que encara no està guanyada. No hem aconseguit matar el monstre del racisme. Hi ha partits racistes i xenòfobs i obtenen un bon sac de vots.
És el mateix un negre amb la butxaca plena que un negre amb la butxaca buida?
“Si un negre marca gols i la selecció espanyola de futbol vol que jugui el mundial, pot fer un paper per agilitzar els tràmits i que des del Ministeri en dues hores li posin tot en regla”
No, evidentment que no. O si un negre marca gols i la selecció espanyola de futbol vol que jugui el mundial, pot fer un paper per agilitzar els tràmits i que des del Ministeri en dues hores li posin tot en regla. Podem veure aquesta doble moral amb un xeic que, si ve a comprar equips de futbol o vendre petroli, no és el mateix que un àrab que arriba en pastera. Evidentment el racisme és una qüestió classista.
Un dels temes del llargmetratge és la dignitat i els drets de l’ésser humà. Creus que aquests drets es respecten al món occidental?
No. La paradoxa de la pel·lícula és que la gent vol tenir una vida digna i desenvolupar-se com a persona, i la llei impedeix aquest objectiu. És a dir, la mateixa llei impedeix la dignitat en la vida en la mort.
Un altre tema és la de la justícia, la de les persones davant de les institucions. Creus que el sistema i l’Estat occidental contemporani, com a institució, és racista i classista?
Sí, absolutament sí. La llei no és igual per tothom, ho podem veure cada dia. Una persona en situació irregular, si té diners, pot tenir un bon advocat i no serà el mateix que si no té diners i no pot contractar un advocat. Cada cop la llei d’estrangeria va a pitjor. Vaig realitzar una pel·lícula on volia contractar uns mexicans, però ells no tenien papers i no els vaig poder contractar. Encara que la productora estigués totalment amb tot en regla i els hi fes un contracte legal, va ser impossible poder comptar amb ells. Als CIE hi ha persones que estan a una espècie de llimbs abans de la deportació. Si es pot organitzar un vol al teu país d’origen, bé, però si no es pot organitzar el vol, tornes al carrer. Per exemple, van tancar al CIE una noia de Kosovo, quan Espanya no ha reconegut Kosovo, per tant no podien enviar-la enlloc. Al final, únicament la van internar per infligir-li patiment a la noia durant 60 dies; no sé si hi ha cap cosa més racista que això.
La seqüència dels crèdits és dels millors moments de la pel·lícula, sobretot pel seu valor social. Des del primer moment sabies com volies acabar la pel·lícula?
“Volia reflectir d’una manera personal totes aquestes notícies o xifres que apareixen als mitjans de comunicació, però que no els veiem com a històries personals i reals”
La seqüència va sorgir durant el rodatge. Mentre explicava una escena a un grup de figurants, una d’elles es va ficar a plorar, li vaig preguntar a la directora de càsting si havia fet o dit alguna cosa malament, i em van dir que van viure en carn pròpia el mateix que havíem de ficcionar. Em va semblar molt bèstia i com que el rodatge ja estava en marxa, la idea va ser afegir-ho al final de la pel·lícula mentre veiem els títols de crèdit. Sempre es parla dels manters en negatiu, mai en positiu. Això sempre succeeix en el tema de la immigració. Ells van fer 14000 mascaretes gratuïtes durant el moment més dur del confinament, això no va sortir a cap mitjà de comunicació majoritari i ho volia reflectir a la pel·lícula d’una manera o altra. Bàsicament va ser reflectir d’una manera personal totes aquestes notícies o xifres que apareixen als mitjans de comunicació, però que no els veiem com a històries personals i reals. Darrere de cada número i cada xifra hi ha històries dramàtiques i no podrem simpatitzar-hi si no les coneixem personalment. Com a ciutadans hem d’empatitzar, empènyer el govern a canviar les lleis, tancar els CIE, derogar la llei d’estrangeria i que tot sigui més just del que és ara.
Com veus el cinema català, espanyol i mundial?
És un moment molt difícil pel cinema. Si tens una plataforma o vols produir alguna cosa per plataformes com telefilms o sèries, és un bon moment. Ara mateix, per la pandèmia, el moment és complicat i depenem de les majors nord-americanes. És possible que les sales de cinema quedin com un museu, un lloc on anar de tant en tant, és un futur molt difícil pel cinema.
