Aquesta setmana, l’Ajuntament de Barcelona ha aprovat la dotació econòmica (una mica més d’un milió d’euros) per expropiar el local on se situa l’Antic Teatre, al barri de Sant Pere de Barcelona, “per incorporar aquest espai com a nou equipament cultural de titularitat municipal, garantint-ne la continuïtat i estabilitat com a espai dedicat a la creació i a les arts escèniques”, diu el comunicat municipal del passat 2 de juny. L’expropiació inclourà la planta principal, l’altell, el pati i l’edifici en planta baixa de l’immoble, un palauet del segle XVIII al carrer Verdaguer i Callís. Aquesta aprovació significa una concreció i un pas endavant en un camí emprès fa molts anys pels responsables del teatre, que han anat superant esculls i conflictes amb la propietat (pujades de lloguer, incerteses de renovació, obres de manteniment i reforma), i que l’any 2023 van aconseguir un compromís de l’anterior alcaldessa, Ada Colau, amb el vistiplau de tots els grups municipals, per protegir l’edifici i el seu ús com a equipament, amb l’objectiu, implícit i explícit, d’assegurar la continuïtat d’un projecte cultural amb més de dues dècades de trajectòria.
Aquest darrer punt, però, és el que, avui dia encara genera inquietud en l’equip responsable de l’Antic Teatre. Ja en un acte celebrat el gener de l’any passat a la seva seu, l’equip coordinador, encapçalat per Semolina Tomic, va demanar al consistori que els informés de la situació, ja que se sentien víctimes d’un llum de gas institucional: als pressupostos no hi apareixia cap partida per al seu cas, ni ningú els havia aclarit les intencions de l’Ajuntament respecte al futur de l’equipament. Aquell mateix dia, el Grup Municipal Barcelona en Comú va presentar una proposició a la Comissió de Drets Socials, Cultura i Esports, preguntant sobre la qüestió i exigint “el compromís de l’Ajuntament amb l’Antic Teatre per garantir la continuïtat d’un projecte cultural vinculat a la cultura de base de la ciutat”. En aquell moment, el regidor de Cultura, Xavier Marcé (vinculat en bona part de la seva trajectòria professional al sector teatral privat, especialment a l’empresa Focus), va afirmar que, si bé “l’interès és en el projecte, no tant en el local, jo els vull recordar que, quan un espai passa a ser públic, l’objecte del local és que passi a ser un servei públic. Això vol dir que haurem de discutir i parlar molt amb els actuals gestors de l’Antic Teatre, per veure com ens adeqüem, i com adeqüen el projecte, a la naturalesa d’una Casa de Cultura o Fàbrica de Creació, que són els dos models possibles”.
“Ens preocupa que el comunicat oficial no posi en relleu el paper fonamental que ha tingut i té l’Antic Teatre en la consolidació d’aquest espai com a referent cultural”, s’assegura des de l’equip gestor
Aquesta és la incertesa principal que ara com ara sembla assetjar l’equip de l’Antic: més enllà de l’expropiació municipal efectiva de l’edifici, pel dit i l’omès en comunicats i manifestacions municipals, apareixen a l’horitzó una sèrie de vaguetats i possibilitats que, si finalment es materialitzessin, podrien arribar a buidar de contingut el projecte cultural de l’Antic tal com va néixer i l’hem conegut fins avui. Quins podrien ser, aquests perills potencials? Per exemple: que la nova situació d’equipament públic comportés la desvinculació de l’equip actual del projecte i de l’edifici; o que una nova direcció, sense vincles amb la trajectòria anterior del projecte, desnaturalitzés el programa i l’ideari cultural, estètic i social que ha estat marca de la casa, cooptant-lo en la xarxa municipal i obviant la seva trajectòria; o, a un nivell més pragmàtic i logístic, que se separés el funcionament i la gestió del teatre del seu bar i terrassa (una de les seves fonts de finançament, fonamentals per a la seva activitat de producció i exhibició). Qualsevol d’aquestes possibilitats, si finalment es dugués a terme a causa dels engranatges posats en marxa per la institució pública, que és la nova propietària del local, posarien en risc l’existència mateixa de l’Antic, segons l’equip que el gestiona.
Amb un llenguatge força ambigu i ambivalent, que no permet treure’n l’aigua clara de per on aniran les coses, la declaració municipal d’aquesta setmana es limita a informar de manera neutra i asèptica que “l’adquisició de l’espai on radica l’Antic Teatre dona resposta a una llarga trajectòria d’activitat cultural vinculada a aquest espai singular, situat en un dels barris més antics i densos de la ciutat. L’Ajuntament reconeix així el valor simbòlic i patrimonial d’un projecte que, al llarg dels anys, s’ha convertit en referent de les pràctiques escèniques independents i de proximitat. L’operació permet garantir la continuïtat d’aquest llegat cultural, preservar un espai de creació fonamental per al teixit artístic barceloní i consolidar el paper de la ciutat com a impulsora de la cultura de base i del suport a la creació contemporània”, s’explica des del consistori.
Per la seva banda, en la nota que ha fet pública l’equip de l’Antic Teatre com a resposta a l’anunci municipal, es declara el següent: “Ens preocupa que el comunicat oficial no posi en relleu el paper fonamental que ha tingut i té l’Antic Teatre en la consolidació d’aquest espai com a referent cultural. És aquest projecte –iniciat, gestionat i sostingut per un equip de treballadores i col·laboradores del sector cultural– el que ha convertit aquest lloc en un centre de creació actiu, reconegut i estimat per la comunitat artística i veïnal, no pas una infraestructura buida que ara s’omplirà de contingut. El risc, per tant, és que es desvinculi l’espai del projecte que li dona sentit”.
Creix la cartera de teatres municipals
L’Ajuntament de Barcelona, en els darrers anys, ha anat augmentant la seva “cartera” de teatres, amb un ritme trepidant i sorprenent: a l’avinguda del Paral·lel, ha anat adquirint, l’un rere l’altre, l’Arnau, el Molino, l’antiga sala Barts (avui Paral·lel 62) o el Tantarantana. A aquests, cal afegir altres equipaments emblemàtics, com ara el Club Capitol de La Rambla, i també, una mica abans l’adquisició anterior d’espais culturals multiús com la Nau Ivanow, i la reubicació de projectes com la Caldera, l’Espai Brossa o la Sala Beckett, que han nodrit la xarxa de fàbriques de creació municipals. Aquest aixopluc ha anat prenent diferents formats, i s’ha adaptat a les circumstàncies segons uns paràmetres canviants, que no semblen haver seguit un protocol o recorregut clar i estricte, sinó que més aviat semblen haver estat dictats pel caprici del regidor de torn.
Alguns d’aquests establiments, van ser adquirits i cedits de seguida als seus antics equips coordinadors, sense cap concurs d’adjudicació, el que es va entendre com manera d’assegurar la continuïtat d’un projecte eficient o una marca consolidada. Actualment, d’entre els teatres municipalitzats, existeixen un ventall de casuístiques diverses: el Paral·lel 62, funciona com a “casa de cultura” conduïda per un grup d’empreses i cooperatives promotores, mentre que la sala Beckett és una fundació que està allotjada i regeix un teatre de titularitat municipal, una fàbrica de creació, com en el seu moment es va constituir en fundació un teatre públic de grans dimensions, el Teatre Lliure, sorgit d’una companyia de teatre independent, i que també tingué la seu en una antiga entitat associativa històrica, com és el cas de l’Antic Teatre.
Una trajectòria vibrant
L’Antic Teatre ha estat, des de fa més de vint anys, un pol de producció, creació i exhibició fonamental a Barcelona. A inicis de la dècada del 2000, quan a l’Estat francès es catalogava i s’estudiava amb interès el fenomen de les anomenades *friche*, que aquí l’Ajuntament barceloní va copiar i “institucionalitzar”, donant peu a les fàbriques de creació, Semolina Tomic, Sergi Fäustino i altres membres fundadores, ja predicaven amb l’exemple i emprenien, amb una sabata i una espardenya, una aventura plena d’esforços, lluites i fites, bastint dia rere dia un projecte que avui continua ben viu i vibrant. Molts anys després, les iaies del projecte comunitari de La Bellesa –és a dir les veïnes del barri de Sant Pere, dirigides en escena per Marta Galán– continuen creant en un espai que ha estat una plataforma de la cultura de base, i que ha funcionat de vincle de la ciutat amb la xarxa de centres de creació experimental internacional Trans Europe Halls, que vincula l’Antic i Barcelona a l’escala local i global. L’Antic Teatre és i ha estat també pedrera i espai de treball habitual de companyies com El Conde de Torrefiel, La Veronal, Azkona&Toloza, Roger Bernat o Las Huecas, per posar-ne només uns pocs exemples, i ha programat sempre molt, sempre arriscant i donant al públic entès l’oportunitat de conèixer des de noms de primer ordre a d’altres insòlits, radicals i desconeguts.
En aquest sentit, la importància de l’Antic Teatre en l’ecosistema cultural barceloní és parangonable al que en el seu moment van tenir els projectes del primer Teatre Lliure, de l’Ateneu Popular de 9 Barris o fins i tot l’efímer Saló Diana del postfranquisme
En aquest sentit, la importància de l’Antic Teatre en l’ecosistema cultural barceloní és parangonable al que en el seu moment van tenir els projectes del primer Teatre Lliure, de l’Ateneu Popular de 9 Barris (sorgit de la força i la persistència veïnal, cal recordar, molts cops insistint i continuant endavant, contra o malgrat les institucions), i fins i tot d’aquell efímer Saló Diana del postfranquisme, aquell “queixal del seny” que, per desavinences amb l’Ajuntament, entre altres causes, no va poder convertir-se en un prometedor complex cultural (o contracultural). Sigui com sigui, la tasca de l’Antic Teatre al llarg d’aquestes dues dècades està a l’altura reputacional d’altres espais de creació europeus reconeguts i incontestables, com han estat l’UfaFabrik a Berlín, Kaapeli a Helsinki, a Belle de Mai a Marsella. Si a l’escena de Barcelona ha existit al llarg de les darreres dues dècades l’avantguarda, l’experimentació, el risc i la radicalitat escènica, això ha estat així, també i en gran manera, gràcies a l’Antic Teatre, a Semolina Tomic i el seu equip.
Perquè l’Antic Teatre el componen una sèrie d’elements que son les potes que suporten la tarima on passa tot: l’edifici, catalogat després d’una modificació del Pla General Metropolità, el 2023, i que ara s’expropiarà; l’equip humà i tota l’experiència i saber fer (al 22@ en diuen “know how”, d’això), que aquest equip acumula, que és l’esperit i l’essència i la clau de l’existència del projecte de l’Antic, des del 2003 fins avui mateix; i el context social i urbà, és a dir tota la xarxa de complicitats i connexions –artistes, espectadores, veïnes– que s’ha anat teixint entre el barri, l’espai i l’equip i el seu projecte.
