John Berger va néixer a Londres fa cent anys. Quan en va fer sis, els seus pares el van enviar a un internat on va romandre deu anys fins que, el 1942, se’n va escapar. El 1944 va haver d’allistar-se a l’exèrcit i allà va començar la seva carrera com a escriptor públic: com que un de cada cinc reclutes no sabia ni llegir ni escriure, se li acostaven perquè redactés els seus sentiments. En acabar la guerra va impartir classes de dibuix i va començar a escriure sistemàticament. A partir dels anys setanta esdevé un novel·lista compromès políticament i un assagista i comunicador exitós sobre la història de l’art i els efectes sobre la imatge dels moderns mitjans de reproducció. Va tenir tres fills. Més endavant, va decidir traslladar-se al camp, centrar els seus estudis en el món dels animals, i, amb la seva darrera parella, es va instal·lar a l’Alta Savoia, on moriria l’any 2017. Des d’allà, al peu dels Alps, Berger va mantenir durant més d’una dècada correspondència amb un ignot lector de Pamplona.
La primera carta
Aquesta història comença el juliol del 1998. Com cada mes, un carter anarquista de Iururita (a l’Alta Navarra) rep un catàleg de venda de llibres i CD per correspondència. Es diu Juan Izquierdo, però tothom el coneix com a Katxo. Va veure un títol que li va semblar interessant: Y nuestros rostros, mi vida, breves como fotos (publicat originalment el 1984, última edició en castellà a Nórdica Libros, 2018). L’autor era John Berger. No el coneixia. Va demanar un exemplar i al cap de pocs dies li va arribar a casa. El va fascinar i llavors va demanar que li enviessin també Te mando este rojo cadmio (Actar Editorial, 2000), recull de correspondència amb John Christie. Va llegir tot el que va aconseguir de Berger en castellà i, quan no va trobar res més, va trucar a Barcelona, a l’oficina d’Actar. L’editorial li va facilitar la direcció de l’escriptor i Katxo, sense pensar-s’ho dues vegades, li va enviar una carta el gener del 2003. Encara conserva l’esborrany.
Berger li va respondre: en realitat, no exactament. El que va rebre era una carta escrita per Marisa Camino on li deia que l’escriptor anglès havia rebut amb alegria la seva carta. Camino era una pintora i restauradora d’art que un bon dia va aparèixer amb el seu vehicle dos cavalls a la casa de Berger a Quincy (a l’Alta Savoia) per conèixer-lo. Només arribar Berger i Camino es van fer una foto sota la prunera del jardí amb la càmera estenopeipa d’ella. La imatge va sortir moguda, però més tard, es convertiria a la portada del llibre Fotocopias (original del 1996, versió en castellà a Alfaguara, 2006). El volum recollia relats d’autoficció breus d’un i l’altra, un dels quals explicava aquella primera trobada.
Dins el sobre de la carta que Camino va enviar a Pamplona hi havia un dibuix de Berger fet a llapis: representava una petita au. Tenia les ales recollides. El dibuix era senzill, gairebé un gargot. Tot i això, estava íntimament lligat al que va ser per a l’assagista un dels temes que més van ocupar la seva literatura quan va marxar al viure al camp: la natura. Des de l’Alta Savoia va escriure la famosa trilogia De sus fatigas (publicada en castellà a Alfaguara, entre 1989 i 1993), sobre la tensió entre la vida rural i la vida urbana. Des d’aquell nou emplaçament també va escriure Por qué miramos a los animales (original de 2003, en castellà a Alfaguara, 2023) on convidava les lectores a observar els altres éssers vius amb una nova perspectiva lluny del consum. I també Hacia la boda (Alfaguara, 1995). En aquest llibre llegim un paral·lelisme entre un tord i la protagonista, Ninon, una noia de 23 anys que contreu el VIH, però que, amb ajuda d’unes poques persones, aconsegueix superar la mort i el destí i troba un nou sentit a la vida: “El tord canta com un supervivent, com un nedador que creua les aigües del riu, s’espolsa l’aigua de la rabada i anuncia: Aquí estic!”.
Berger va assenyalar que el treball de cada artista canvia quan mor i que, al final, ningú no recorda com s’interpretava l’obra mentre era viu. La mort sentencia l’obra i la fa definitiva. potser avui passa el mateix amb les seves reflexions
L’abril del 2003, Katxo va tornar a rebre una carta de Berger. Aquesta vegada escrita amb el seu puny. També hi va anotar el telèfon de Quincy i li va demanar el seu de Pamplona. Berger va prometre que aniria a visitar-lo, a aquell lloc on era “més famós que els cantants de moda i, per descomptat, que qualsevol futbolista”. A partir de llavors, escriptor i carter es van intercanviar llibres, fotos i més cartes. Katxo li va enviar un poemari d’Ana Blandiana i va rebre My beautiful (Esa belleza a l’edició en castellà de Bartelby Ediciones, 2005) dedicada pel mateix Berger. Es tracta d’una col·lecció d’assajos i reflexions poètiques sobre fotografies d’escultures d’Alberto Giacometti, retratades al llibre per Marc Trivier. Sobre Giacometti, Berger va assenyalar que el treball de cada artista canvia quan mor i que, al final, ningú no recorda com s’interpretava l’obra mentre l’artista continuava viu. La mort sentencia l’obra i la converteix en definitiva. Potser avui passa el mateix amb les reflexions del mateix Berger, ara que se celebra el centenari del seu naixement.
El banquet
Una matinada de tardor del 2006 Katxo va pujar a un autobús a Pamplona i, durant tot el trajecte fins a Madrid, anava repetint mentalment: “Bonjour, Monsieur Berger”. Va arribar al migdia a la sala on s’inaugurava l’exposició “Com creix una ploma”, que l’autor amb Marisa Camino. Katxo va topar amb Berger i la seva característica armilla blava celeste a la porta de la sala. Es van abraçar amb molta força (fidel a la fórmula amb què s’acomiadava a les seves cartes: “Una abraçada forta”). Després li va agafar els avantbraços amb les mans. Eren grans. Les mans d’un home que treballava al camp, grosses, inflades i amb alguna ungla trencada.
La fotògrafa Jean Mohr va recollir la relació que Berger va mantenir amb el camp i la paisania a Quincy a l’àlbum John by Jean: Fifty years of friendship (John per Jean, cinquanta anys d’amistat, Occasional Press, 2016). Aquell va ser també un llibre sobre l’amistat entre artistes. A les fotos es veu Berger ajudant a segar els prats, tallant llenya i recollint males herbes. Compartia les experiències amb la gent camperola i rebutjava la romantització de la natura. Per a ell, el treball era la forma en què hom donava sentit a la natura i tota la resta era folklore.
Després de veure l’exposició, Katxo se n’anava, però Nacho Martínez, editor de la revista Sur Exprés i intèrpret de Berger aquell dia, li va dir que es quedés, que l’escriptor volia que mengés amb ells. Així, va acabar dinant amb Berger, la seva dona Beverly Bancroft, Marisa Camino i la seva parella, el director del Cercle de Belles Arts de Madrid, Juan Miguel Hernández i la traductora de l’escriptor al castellà, Pilar Vázquez. Katxo recorda encara que Berger va demanar llenguado a la planxa, però no va prendre postres, només cafè. Ell va demanar un gelat de iogurt amb crema de figues. Van beure vi Priorat. A la tarda, el visitant va rebre la Medalla del Cercle de Belles Arts. L’endemà al matí Katxo va tornar en autobús a Pamplona.
La postdata
Després de la trobada a Madrid, Katxo i Berger van continuar cartejant-se. El 2010 el navarrès li va enviar el DVD del documental El sol del membrillo (1992) dirigit per Víctor Erice. Al film, l’artista Antonio López es decideix a retratar el codonyal que té al jardí del seu estudi i es recrea en l’esforç del pintor per captar la llum en el quadre. Berger li va contestar amb una breu i curiosa carta d’agraïment, a la postdata deia: “Si cal lluitar, es lluitarà”.
Entre 1948 i 1955, John Berger va mantenir un vincle estret amb els membres del Partit Comunista Britànic, encara que mai va arribar a militar-hi. Tot i això, ja des de la primera col·lecció d’assajos del 1960, la política va ser la motivació de molts dels seus escrits. Al prefaci de Permanent red (Siempre rojo: ensayos sobre el mirar a l’edició castellana, a Gustavo Gili, 2024) va escriure el següent: “Des que era estudiant, he estat conscient de la injustícia, la hipocresia, la crueltat, el malbaratament i l’alienació de la nostra societat burgesa i com es reflecteix i expressa en el camp de l’art. I el meu objectiu ha estat prestar ajuda, per molt petita que sigui, a destruir aquesta societat”.

De manera semblant, quan va descobrir que el Premi Booker que va guanyar el 1972 per la novel·la G tenia una connexió històrica amb el tràfic d’esclaus, va donar la meitat de la remuneració al partit Panteres Negres dels Estats Units i va destinar l’altra meitat a finançar un projecte futur sobre el treball de les persones migrades a Europa, que es plasmaria en el llibre Un séptimo hombre (última edició en castellà a Capitán Swing, 2015). En aquesta obra les paraules de Berger i les imatges de Jane Mohr van combinar el periodisme, la poesia, la teoria social i l’activisme polític i sota el format de reportatge. Un i altra van retratar la vida de les migrades a Europa i van posar rostre al lumpen-proletariat: “Mai no hi havia hagut tanta gent desarrelada. L’emigració, forçada o escollida, a través de fronteres nacionals o del poble a la capital, és l’experiència que millor defineix el nostre temps, la seva quinta essència. L’inici del mercat d’esclaus, sense precedents i amb un nou tipus de violència, exigirien més tard la industrialització i el capitalisme”, s’hi pot llegir.
Un homenatge íntim
A El toldo rojo de Bolonia (Abada Ediciones, 2011) Berger recordava com, enamorat com estava del color dels tendals que tan característicament donaven color a la ciutat italiana del títol, es va dirigir a una botiga de teixits a prop de la font de Neptú per comprar la mateixa tela dels finestrals. De camí al negoci li va cridar l’atenció una paret ampla i alta que exposava fotos en blanc i negre a la dreta de l’entrada de la biblioteca Salaborsa. Eren els retrats d’homes i dones acompanyats pels noms i dates de naixement i mort. Eren les fotos de partisanes assassinades pel feixisme en la lluita per l’alliberament de la ciutat durant la Segona Guerra Mundial. A l’Emília-Romanya una de cada quatre combatents contra el règim de Mussolini va perdre la vida. En veure’l, Berger es preguntava el següent: Quants van preveure que els seus retrats serien col·locats al costat dels altres milers de màrtirs en una paret pública del centre de la ciutat?
L’any que va morir Berger, el 2017, Katxo va decidir fer un petit homenatge al seu amic. Amb una radiografia va preparar una plantilla per pintar un grafiti amb una de les seves fotos més conegudes, feta per Jean Mohr. Una nit de gener va sortir amb caputxa i va anar deixant el rostre de Berger per les parets i els murs de Pamplona. En plena foscor, es va acostar també a la biblioteca de la plaça de Sant Francesc, on va ruixar tinta negra sobre la pedra de l’entrada. Va recórrer la comarca d’Iruñerria amb bicicleta, des de la Rochapea fins a Arre per la riba del riu Arga. L’últim grafit el va estampar davant de la porta de casa seva. A partir del matí següent Katxo veia cada dia la cara del seu amic. Però algú més reconeixeria la persona que amagava aquella silueta?
UN ITINERARI PER BERGER EN CATALÀ
Crítica d’art
Maneres de mirar (Edicions de 1984, 2011)
Sobre el dibuix (Viena, 2016)
Mirar (Arcàdia, 2023)
Teoria del llenguatge
Confabulacions (Arcàdia, 2026)
Explicar una història (Arcàdia, 2026)
Correspondència
D’A a X: una història en cartes (Edicions de 1984, 2008)
Poesia
Poemes escollits (Edicions de 1984, 2019)
Palestina
Amb l’esperança entre les dents (Edicions de 1984, 2010)

