Després de ser derrotada el juliol de 1936 als carrers de Barcelona, la sublevació feixista va ocupar finalment Catalunya el gener de 1939, amb el suport de Hitler i Mussolini i amb el silenci –no menys criminal– de la República francesa, el Regne Unit i les altres democràcies occidentals. En aquell moment, potser Franco es va pensar que ja ho tenia tot lligat i ben lligat, però molts dels sectors que havien perdut la guerra ordinària no es van resignar a restar captius i desarmats i es van disposar immediatament a donar continuïtat a la lluita antifeixista amb forma de guerra de guerrilles, des del mateix moment de l’entrada de les tropes franquistes a terres catalanes. Uns pocs anys més tard, aquesta guerrilla antifranquista va ser coneguda com el maquis, en referència als grups maquisards que integraven la resistència contra l’ocupació nazi de l’Estat francès. Moltes persones que s’hi van enrolar eren exiliades de la Guerra Civil espanyola.
Aquest fenomen es va reproduir en moltes zones del nou estat franquista, però a Catalunya va tenir dues característiques diferencials. En primer lloc, el maquis català va ser essencialment llibertari i anarquista: van ser membres d’organitzacions d’aquest perfil les que més hi van participar, tant en la guerrilla urbana com en la rural, mentre que l’aportació d’altres tendències polítiques opositores al règim –comunistes i catalanistes– va ser molt més reduïda en el nombre i en el temps. En segon lloc, el maquis llibertari a Catalunya va tenir un nivell d’incidència i una extensió en el temps molt més grans que qualsevol altra de les guerrilles antifranquistes: va implicar milers de persones i la seva activitat arriba fins al 1963. Això es deu principalment a la gran potència del moviment llibertari català, liderat per la central anarcosindicalista CNT, que era el sindicat àmpliament majoritari a Catalunya. Amb els seus Comitès de Defensa, la CNT havia sigut el principal actor en la derrota de l’alçament militar de juliol de 1936 a Catalunya. Però un altre factor que també ho va afavorir va ser la proximitat de la frontera amb França, on la guerrilla podia trobar refugi i on hi havia una gran massa d’exiliades que hi donava suport, organitzades en el Moviment Llibertari Espanyol a l’exili.
Dues dècades i mitja d’acció
En un principi, amb les organitzacions llibertàries totalment desfetes per la derrota a la guerra, amb milers de persones mortes i empresonades i amb el gran gruix de la militància exiliada al Nord del Pirineu i, aviat, immersa en la voràgine de la Segona Guerra Mundial i la invasió nazi del país gal, van ser els grups d’acció de l’interior de Catalunya els que van impulsar les primeres accions de la guerrilla llibertària antifranquista. Aquestes unitats van estar formades en gran manera per unes joventuts llibertàries que havien perdut familiars a causa de la guerra o a l’exili i que, hereves de l’esperit rebel de les seves predecessores, no es volien sotmetre a la dictadura. Però en general van durar molt poc, per la falta de mitjans que implicava l’estat ruïnós de les organitzacions llibertàries i, sobretot, per la repressió sagnant i ferotge que va exercir la dictadura de Franco en els anys immediatament posteriors a l’ocupació de Catalunya. Per exemple, algunes de les primeres accions que havien de fer aquests grups consistien a assaltar policies per obtenir armes o alliberar altres militants que eren a les presons i camps de concentració que la dictadura va construir al territori català. Un cop disposaven d’armament i més efectius humans per engreixar les seves files, aquests grups ja es podien dedicar a reconstruir les organitzacions i els seus mitjans de propaganda, com les Joventuts Llibertàries i el seu setmanari Ruta.
L’any 1944, quan el territori francès va ser alliberat de l’ocupació nazi i es va albirar la fi de la guerra a Europa va començar una nova etapa de la guerrilla llibertària a Catalunya, la que més gent té al cap, la dels grups de maquis travessant els Pirineus per fer incursions guerrilleres. Va ser un període marcat per una gran quantitat de grups d’acció actius i amb capacitat per dur a terme moltes accions i molt potents que van mantenir en escac la dictadura franquista durant anys. Moltes exiliades llibertàries havien contribuït decisivament a derrotar les tropes d’ocupació nazi, cosa que els havia proporcionat una gran estima per part de la població francesa. A més, havien aprofitat per acumular forces, recursos i armament per a reprendre la lluita contra el franquisme.
Molta gent creia que les forces aliades travessarien els Pirineus i acabarien amb Franco, igual que havien acabat amb Hitler i Mussolini. La decepció que van patir quan els exèrcits alliberadors es van aturar als Pirineus va ser immensa. Però, tot i això, l’ONU va vetar a Franco per haver estat aliat del nazi-feixisme i va imposar el bloqueig i aïllament internacionals sobre la dictadura espanyola. Amb les mans lliures i amb tot el seu gran potencial, el moviment llibertari amb base a l’exili es va disposar a engreixar les files de la guerrilla antifranquista. Aquí va començar la lluita dels maquis que més han perdurat en l’imaginari col·lectiu: Quico Sabaté, Josep Lluis Facerias, Marcel·lí Massana o Ramon Vila Capdevila. Els grups d’acció també es van multiplicar, amb noms populars com Los Maños, Los Primos o Talión. Aquests escamots eren sostinguts i armats des de l’exili, travessaven els Pirineus i arribaven fins a Barcelona per dur-hi a terme espectaculars accions que van incloure diversos intents de posar fi a la vida de Francisco Franco i de provocar un aixecament insurreccional general de la població catalana. La CNT va arribar a tenir vint mil afiliades cap a 1946.
Però a partir de 1948 la situació internacional va fer un gir de 180 graus, amb l’inici de la Guerra Freda, i el dictador espanyol es va convertir en un aliat útil per al món capitalista en la seva pugna contra els països de l’òrbita soviètica. Tot i que l’any 1949 va ser el punt àlgid de la guerrilla llibertària, amb una gran concentració d’accions aquell estiu a Barcelona, a partir de la tardor la dictadura franquista –que ja sentia que tenia suport internacional– va desfermar una forta repressió que va acabar amb el gran gruix dels escamots combatents. Aquí comença la darrera etapa, que es va allargar durant tota la dècada dels cinquanta i més enllà, i en la qual només van quedar en peu uns pocs grups de maquis, els que –per aquest mateix motiu– es van acabar convertint en llegenda. Massana es va acabar exiliant a terres franceses i, així, va esdevenir l’únic cap de grups que va sobreviure a l’etapa dels combats; Facerias va caure l’any 1957, Sabaté el 1960 i Vila Capdevila, el darrer maqui, va ser assassinat per la Guàrdia Civil a Castellnou de Bages l’any 1963, posant fi a aquesta epopeia encara molt desconeguda pel gruix de la població catalana.
Sabotatges i propaganda
És cert que les accions més espectaculars i conegudes del maquis a Catalunya van ser els atracaments a bancs i a meublés –allotjaments on es llogaven habitacions per a encontres sexuals–, els atemptats amb explosius, els sabotatges a les torres elèctriques i els intents d’atemptar contra el dictador. Hi va haver molts atracaments, calien molts diners per sostenir la mateixa guerrilla, per reconstruir les organitzacions llibertàries i per ajudar els milers de persones empresonades i les seves famílies. Però cal aclarir que una de les principals tasques del maquis van ser les accions de propaganda, amb l’objectiu d’engreixar les files de l’antifranquisme. Es van mantenir vives publicacions llibertàries, especialment Solidaritat Obrera i Ruta, amb tota la seva infraestructura d’impremtes i xarxes de distribució clandestines, a les portes de bars, mercats i cinemes.
Així mateix, el maquis es va plantejar dos grans objectius afegits: d’una banda, generar un clima d’inseguretat que mostrés al món que hi havia oposició a la dictadura, però també per impedir les inversions de capital internacional –cosa que no va passar fins que la guerrilla va ser desactivada–; en segon terme, generar xarxes i enfortir la lluita per possibilitar un aixecament insurreccional massiu, una estratègia que es va planificar i intentar en diverses ocasions. De fet, aquesta tècnica de la guerrilla i la insurrecció que es va desenvolupar en la lluita contra la dictadura franquista als anys quaranta i cinquanta va inspirar les guerrilles del con sud-americà dels anys seixanta, a través, per exemple, de teòrics com Abraham Guillén, que va emigrar a l’Argentina l’any 1948.
Tot i haver implicat milers de persones i de l’envergadura de moltes de les seves accions, la trajectòria del maquis llibertari català ha estat sotmesa a un quàdruple oblit. En primer lloc, per la condició de clandestinitat, afegida a l’honestedat de bona part de combatents, que no podien, però tampoc volien, deixar constància de la seva activitat: simplement feien el que creien que havien de fer. En segon lloc, per la ferotge repressió franquista, que sempre es va entossudir a fer veure que no hi havia cap oposició a la dictadura i que tothom recolzava el nacionalcatolicisme imperant. Per això, sempre va titllar el maquis de simples grups de bandolers. En tercer terme, pel pacte de silenci que es va imposar durant l’anomenada Transició, segons el qual no era bo remenar el passat i calia amagar la merda sota l’estora en benefici d’una presumpta reconciliació que només va beneficiar a falangistes que s’havien reconvertit en demòcratacristians. Finalment, com a quart motiu per a l’oblit, el predomini de la historiografia marxista que sempre ha minimitzat i desvaloritzat el moviment llibertari, exaltant la seva pròpia guerrilla –que va ser de curta durada i curt abast a Catalunya a causa de les imposicions dels interessos estalinistes– i apropiant-se de molts guerrillers que en realitat eren anarquistes.
Més de cinc-centes biografies
La memòria del maquis llibertari es va començar a rescatar a partir dels anys setanta, amb les obres d’autors com Antoni Téllez o Eduard Pons Prades, i en els darrers cinquanta anys s’han publicat bastants llibres. Però aquesta bibliografia és dispersa i fragmentada, amb biografies dels maquis més coneguts i amb llibres que aborden de forma global el combat guerriller antifranquista i només dediquen algun capítol a Catalunya o a la guerrilla llibertària, a més d’altres seccions.
Així i tot, no existia una obra que abordi el fenomen de forma global i especialitzada. Aquesta mancança s’ha corregit amb la publicació, aquest mes de juny, d’una obra enciclopèdica, a mode de manual, sobre el tema. Es tracta de la Guia del maquis llibertari a Catalunya. 1939-1963, una obra col·lectiva publicada per la Fundació Anselmo Lorenzo. Aquest manual inclou un repàs cronològic detallat de les accions de la guerrilla anarquista antifranquista, moltes dutes a terme per grups d’acció fins ara desconeguts; també, una guia biogràfica amb 503 biografies de persones que van participar, ja fos en accions armades o com a guies o col·laboradores, i que inclou fins a 38 dones; també, una carpeta judicial amb tots els consells de guerra que va patir la guerrilla, a banda d’un recull estadístic.
Segons la ‘Guia del maquis llibertari a Catalunya’, les forces franquistes van detenir 584 combatents i col·laboradores en 195 operatius, amb el resultat de 149 morts violentes i 3.127 anys de presó
L’obra documenta 77 grups d’acció i 398 accions de guerrilla que van tenir lloc a Catalunya, de les quals 233 van ser atracaments. D’aquests, en 132 casos se sap quin botí es van obtenir i la suma total puja fins a set milions i mig de pessetes, que equivalen a uns 2,5 milions d’euros d’avui. També s’hi explica que les forces de repressió franquistes van efectuar 584 detencions en 195 operatius policials i que les condemnes derivades dels consells de guerra van sumar fins a 3.127 anys presó. De les 503 persones biografiades, 149 van morir de forma violenta: 69 afusellades, 21 al garrot vil, 8 mortes a la presó, 2 afusellaments no oficials, 16 casos d’aplicació de la llei de fugues (assassinat extrajudicial encobert amb una suposada fugida de la persona detinguda), 20 tirotejades sense cap possibilitat de defensa, 22 caigudes en enfrontaments armats i un suïcidi (que poden ser tres, perquè en dos casos no quedar clar si les persones van morir per les bales policials o per una bala pròpia per evitar caure preses).
La guia inclou un pròleg a càrrec del darrer combatent del maquis que queda en vida, Joan Busquets Vergés. L’obra s’ha dedicat a la persona que en va ser la primera impulsora, ara fa sis anys, i que ha mort sobtadament aquest mes d’abril poc abans de veure la obra acabada, Víctor J. García Matarradona.

