Sole és una veïna de Massanassa que, com tot el seu poble, romania commocionada a casa després del pas de la dana, veient els terribles efectes de la barrancada des del seu balcó. Pocs dies després, una parella de voluntaris catalans va aplegar a la Llar de Jubilats del poble, enfront de sa casa, amb una paella xicoteta per poder donar a menjar al veïnat. Sole, amb experiència professional en gestió de cuines, es va arrimar per tirar-los una mà. El que no tenia ni idea és que allí anava a romandre durant dos mesos cuinant desdejunis, dinars i sopars cada dia, amb l’ajuda de moltes persones voluntàries, per cuinar per al seu poble i també d’altres. Aquesta i moltes altres històries il·lustren el paper que les cuines col·lectives van tenir en proveir una alimentació saludable als veïns i veïnes afectades per la dana.
Ací, volem visibilitzar tota la tasca que van portar a terme com també extraure algunes conclusions de cara a enfortir les infraestructures comunitàries vinculades a la cuina en el futur. Aquesta columna és un breu resum de la recerca “Les cuines de la dana”, que es presentarà dijous, 1 d’octubre, al CS Terra de València, elaborada per la Dula Coop amb el suport de l’Observatori FARO i la Universitat de Barcelona.
Les dades són ben significatives per comprendre la magnitud del fenomen: Aquestes iniciatives varen cuinar cada dia un total d’entre 16.000 i 18.000 racions
Però, què entenem per cuines col·lectives? Què en podem aprendre de cara a futures emergències? Les cuines col·lectives són totes aquelles experiències que, ja siga sota el lideratge d’una associació, de persones individuals o d’un bar, compten amb la participació decisiva de la ciutadania a l’hora de preparar el menjar, cuinar i distribuir-lo de forma sostinguda. Després de la dana, van tindre un rol ben important en proveir als pobles afectats per aquesta, encara que la cobertura mediàtica es va centrar més en el paper que van tindre les grans entitats socials. Des de la Dula Coop hem identificat nou iniciatives amb aquestes característiques, com la cafeteria de l’IES Enric Valor de Picanya, la cuina del Fang a Massanassa, el CS Terra i la Xarxa d’hostaleria de Benimaclet, Cuina de Barri, la Cantina de Russafa o Casa Marroc.
Algunes dades són ben significatives per comprendre la magnitud del fenomen: Aquestes iniciatives varen cuinar cada dia un total d’entre 16.000 i 18.000 racions i van acomplint aquesta tasca solidària durant una mitjana de quaranta dies. Algunes experiències van cuinar durant dos mesos seguits i altres encara van superar aquesta fita. Les cuines col·lectives van mobilitzar una mitjana de 150 persones voluntàries per dia i pràcticament totes elles van començar a cuinar en la primera setmana després del desastre viscut, el que ens assenyala la seua agilitat en respondre. A més, convé tindre present que la cooperativa de llauradors/es Horta Cuina, amb la col·laboració de diferents entitats socials, va servir una mitjana de 700 € diaris en verdures i fruites fresques de proximitat a totes aquestes iniciatives.
Per analitzar el fenomen a fons, però, és necessari explorar les fortaleses i barreres que van mostrar aquestes iniciatives solidàries. Pel que fa a les primeres, la gran majoria de les cuines col·lectives van preparar uns menús equilibrats, amb molta verdura i plats de cullera, que recordaren “al menjar de casa”. D’acord amb les paraules d’una cuinera participant, tractaven d’oferir quelcom diferent “als macarrons a la bolonyesa” que es donaven en la majoria dels punts de distribució. A més, es van tindre en compte diferents opcions alimentàries, com dietes veganes o sense l’ús de porc. Amb tot, podem considerar que les experiències mencionades van tindre un rol fonamental en garantir el dret a una alimentació saludable en mig de l’emergència.
Al mateix temps, s’observa un treball destacat per fer aplegar el menjar a les poblacions més vulnerables davant la situació d’emergència, com és el cas de persones majors o amb mobilitat reduïda. En les cuines situades als pobles afectats, es va poder repartir el menjar casa per casa, identificant aquelles situacions de risc més alt a través del coneixement dels veïns i les veïnes. Les cuines que estaven a municipis sense afecció directa van tendir a col·laborar amb entitats ben arrelades al territori, les quals s’encarregaven d’assegurar aquesta distribució. La Koordinadora del Parke Alkosa o la Falla les Barraques són dos bons exemples d’aquesta labor.
Crida l’atenció que l’associacionisme veïnal o els moviments socials van tindre dificultats per poder generar iniciatives de cuina
Ara, el principal obstacle que les cuines van veure va ser precisament en el repartiment dels aliments. Les restriccions a la mobilitat decretades per la Generalitat Valenciana van dificultar molt la tasca de distribució del menjar. Més enllà d’aquest fet, algunes iniciatives relaten la falta de contactes i interlocutors que tenien als pobles afectats per les inundacions. Haver tingut un contacte més gran amb l’associacionisme local haguera agilitzat i multiplicat la tasca de provisió d’alimentació. La interacció d’ambdues qüestions va produir que quasi tota l’ajuda se centrarà en els pobles afectats de l’Horta Sud, mentre que les localitats de la Ribera o de la zona d’Utiel van quedar més fora del radar d’acció de les cuines col·lectives.
Una de les preguntes més pertinents sobre el tema és quins agents van poder cuinar en el moment de l’emergència. Doncs, va ser, bàsicament, aquells bars o restaurants prèviament vinculats a espais polítics i comunitaris com també aquelles cuines comunitàries existents a la ciutat. També a aquelles cuineres i cuiners que van poder organitzar un entramat comunitari per al finançament, la preparació i la distribució del menjar. En canvi, crida l’atenció que l’associacionisme veïnal o els moviments socials van tindre dificultats per poder generar iniciatives de cuina, més enllà de la preparació d’entrepans en els dies posteriors a la dana. La quantitat de recursos materials i immaterials que implica aquesta pràctica va ser un obstacle. Aquesta observació és bàsica a l’hora de pensar per on podem fer créixer el moviment de les cuines comunitàries.
Les experiències durant l’emergència apunten a la necessitat d’enfortir les aliances entre les iniciatives existents per respondre a futures crisis
Finalment, cal esmentar que les relacions amb les administracions públiques van ser principalment de conflicte, sobretot per les qüestions de mobilitat ja apuntades. Ara bé, en alguns casos es van donar pràctiques notables de cooperació, com en la identificació de persones en situació de vulnerabilitat, la cessió de vehicles per al transport d’aliments o la col·laboració conjunta per a rebre camions plens provisions. Com ha apuntat l’entitat Justícia Alimentària, una de les experiències més potents es va donar en les cuines d’un IES públic de Picanya, on una infraestructura pública va ser utilitzada per la comunitat per respondre a l’emergència. Totes aquestes accions contribueixen a pensar models públics-comunitaris per a les cuines col·lectives.
Al capdavall, què podem aprendre de les cuines de la dana de cara al futur? Algunes de les barreres viscudes durant l’emergència apunten a la necessitat d’enfortir les aliances entre les iniciatives existents, amb l’objectiu de poder fer créixer la resposta que es pot articular en moments de crisi o emergència. Per exemple, una de les qüestions que es posa en relleu en aquesta recerca és la mancança per part de les cuines de grans espais d’emmagatzematge que, en canvi, moltes iniciatives tenen. A més, aquesta feina es podria complementar amb un treball d’identificació d’actors i oportunitats per poder estendre les infraestructures comunitàries vinculades a la cuina pel territori valencià. Aquestes estan cridades a ser un agent clau en el futur per a vindre, tant en moments d’emergència climàtica o social com en les nostres quotidianitats.
