Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Los Dolores Antiheater, companyia teatral

“Volem normalitzar les relacions lèsbiques a través de les arts escèniques”

Jelen García i Raquel Ventosa, actrius de la companyia Los Dolores Antiheater, amb Iván Bilbao, autor i director de 'Piedra, papel o tijera', que a partir d'aquest 8 de gener es presenta a la Sala Barts de Barcelona. / Arxiu

A un local d’assaig no només s’hi fa música. Al garatge on el duet de Las Chicas Garageras ha compost el one-hit-wonder “Niño Tóxico”, la intimitat d’aquestes dues amigues arriba al seu punt límit i decideixen sincerar-se a través de les cançons de Robyn i el mític joc de “pedra, paper o tisores”. La Marta ha trobat les forces suficients per confessar el seu amor a la Júlia, però sembla ella té altres plans.

Aquest és el punt de partida de l’obra de teatre Piedra, papel o tijera, dirigida per Iván Bilbao, que també és autor del text, i corporitzada per les actrius Jelen García i Raquel Ventosa. Juntes formen la companyia de teatre autogestionada Los Dolores Antitheatre, amb aquesta peça que s’estrena el 8 de gener al Barts Club de la Sala Barts de Barcelona. Per saber quina direcció prendran en aquest cul-de-sac de sentiments creuats i plans de futur, cal anar a veure-la en directe. Mentrestant, gaudim de la ruta parlant amb les seves protagonistes.

 

Los Dolores Antitheatre és un projecte amb pressupost 0 com hi treballeu?

Jelen García. Amb moltíssim amor i respecte cap a nosaltres com a equip i cap al projecte. Fer teatre independent significa moltes hores d’assaig, estudi i recerca amb zero euros. L’obra va néixer fa dos anys d’una peça al Microteatre Barcelona. Des de llavors hem estat formiguetes, guardant un percentatge del recapte perquè el projecte continués creixent. El desembre passat ens van programar a El Umbral de la Primavera (Madrid) i, amb la guardiola que teníem, vam poder pagar la nostra sala d’assajos, l’escenografia i despeses diàries, i ara, amb el nou recapte, hem fet les maletes i cap a Barcelona!

 

En el teu cas, Jelen, és el tercer paper lèsbic que interpretes, encara que si comptéssim els papers d’heterosexual, es podria preguntar el mateix de qualsevol actriu. Quins han estat els teus antecedents?

J. G. Vaig estar a l’obra L’èxit, del director argentí Blas Arrese Igor: una adaptació de La casa de Bernarda Alba de Lorca, amb un gir divertidíssim i carregat de simbolisme sexual. I a Microteatre Barcelona vam estrenar Gai Bar, una història de noia troba noia, a ritme de Raffaella Carrà. El meu objectiu és normalitzar les relacions lèsbiques a través del camp de les arts escèniques, fer visibles aquests personatges en una societat i una cultura que continua negant l’existència del desig femení. A Piedra, papel o tijera, el meu personatge, la Marta, s’enamora de la seva millor amiga, i no reprimeix el seu amor cap a una altra persona del seu mateix sexe. Hi ha altres raons que frenen la Marta… Explicar això ja és donar-li visibilitat.

 

És en els combats de pedra, paper i tisora de les protagonistes on es llegeixen les seves pulsions ocultes?

Raquel Ventosa: “El títol em porta al joc que de nena sempre em resolia els problemes. Aquí l’utilitzem per decidir sobre el futur dels dos personatges”

Raquel Ventosa. Volem normalitzar les relacions lèsbiques a través de les arts escèniques. Crec que el títol de l’obra és un encert total. A priori, em porta al joc que de nena sempre em resolia els problemes, l’utilitzava tantes vegades com fossin necessàries per sortir-me amb la meva. Uns anys després, utilitzem aquest famós joc per decidir sobre el futur dels dos personatges.

 

I el fet que la banda sonora sigui de l’artista sueca Robyn?

J. G. La Robyn no estava en el guió. La idea va sortir durant el procés de creació i es va convertir en una altra protagonista de l’obra. Gràcies a ella, la Marta és capaç de dir moltes coses a la Júlia. Així han passat tota la seva relació, enviant-se cançons sense ser capaces de sincerar-se.

L’obra va néixer “amb moltíssim amor i respecte cap a nosaltres com a equip i cap al projecte. Fer teatre independent significa moltes hores d’assaig, estudi i recerca amb zero euros”, explica Jelen García (a l’esquerra, junt amb la seva companya a l’escena, Raquel Ventosa). |Arxiu

 

 

 

 

 

 

 

 

Que la Júlia repeteixi constantment a la Marta “seràs la meva amiga per a tota la vida” és, en realitat, la por de no poder complir aquesta promesa?

R. V. Absolutament. La por que té Júlia, per sobre de tot, és perdre la seva amiga. En la creació d’aquest personatge he esbrinat que la Júlia és una persona dependent, que no té gaires amistats i que viu només per als altres. S’escolta poc i es deixa portar pel que li diuen, per això li costa tant prendre decisions. Últimament les coses no li van gens bé, necessita un canvi urgent. El que li ha de dir a la Marta és molt important per a ella i necessita que la seva amiga la secundi per saber que la decisió que ha pres és la correcta.

 

Per què tots dos personatges, compartint local, banda i tants anys d’amistat, no han estat capaços d’obrir-se fins ara?

R. V. De vegades passa el temps i ens quedem en un lloc que no ens fa felices, però on estem còmodes. Crec que empatitzar amb aquests dos personatges és senzill perquè tots hem viscut o presenciat situacions similars. Allò bonic d’aquesta història és el punt en el qual comença, en el despertar d’aquestes dues amigues que estan cansades de viure una vida que no les fa felices i comencen a prendre decisions.

 

Us sentiu identificades amb els vostres personatges? Fins a quin punt?

Iván Bilbao: “Mai he plantejat el text amb perspectiva de gènere. Em refereixo al fet que és una història que pot donar-se entre dues persones sense importar el gènere”

J. G. Quan vaig llegir per primera vegada el paper de la Marta, vaig recórrer, sense voler-ho, a la memòria emocional. La Marta i jo compartim una sèrie d’experiències personals i codis que potser es faria més incomprensible per a una altra actriu que no hagi viscut contra corrent. Però el meu personatge també té un passat i uns conflictes interns que descobreixo en cada assaig i no deixo que passin en va, m’aferro a ells, els hi dono forma, els acarono i els allibero. Sentir la Marta i entendre el que li passa és també mirar i escoltar la Júlia. Les dues protagonistes van de la mà i creixen juntes.

 

Iván Bilbao, què et va motivar a parlar des d’aquest punt de vista?

I. B. Mai he plantejat el text amb perspectiva de gènere. Em refereixo al fet que és una història que pot donar-se entre dues persones sense importar el gènere. Allunyar-me de l’estereotip i els constructes socials va sortir de manera natural i m’encanta que es concebi com una obra que dona visibilitat a les dones i a les dones homosexuals en concret. És bastant necessari.

 

 

 

 

 

 

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU