Fa un any que el Govern va presentar la proposta de pressupost de carboni per a Catalunya, que estableix la quantitat màxima de gasos amb efecte d’hivernacle (GEH) que el país pot emetre fins al 2030, amb la vista posada en el compromís global de garantir la neutralitat climàtica el 2050. El Parlament la va ratificar a final d’any i així es va incorporar una eina, encara molt excepcional al món, per guiar l’adaptació de les polítiques, sector per sector. El Comitè d’Experts sobre Canvi Climàtic, amb l’encàrrec parlamentari de plantejar el pressupost de carboni i fer-ne el seguiment, va presentar a l’executiu una proposta diferent de l’aprovada. Montserrat Termes Rifé, doctora en economia de la UB i que presideix aquest grup assessor, remarca que hi plantejaven fer més d’hora que tard l’esforç que, diu, no hi ha dubte que s’haurà de fer, sigui amb més planificació i marge temporal o de manera més abrupta. Amb un punt de partida lluny del que consideren adient, el Comitè continua la feina de projectar la descarbonització dels següents anys, sense certesa d’aconseguir escurçar la distància entre els canvis que adverteixen necessaris i els considerats políticament assumibles.
Vau fer una proposta de pressupost de carboni i se’n va aprovar una rebaixada, tant en la reducció d’emissions, sobretot en els àmbits de transport i d’indústria, com en el període temporal planificat, de cinc anys en lloc dels deu que estableix la llei de canvi climàtic catalana. Teniu elements per avaluar si anem ben encaminades per complir el compromís?
El Parlament va votar que durant el 2026 s’ha de presentar el quinquenni següent [2030-2035] i s’ha de basar en el pressupost de carboni aprovat, que no és el que nosaltres [el comitè d’experts] vam presentar. Alhora, la restricció d’emissions totals que es va aprovar és de 483 megatones de CO₂ equivalent [la mesura que s’utilitza per comparar les emissions de diversos GEH, partint dels potencials d’escalfament global que tenen], que és el total del pressupost de carboni que nosaltres vam marcar per a Catalunya fins al 2050. El Parlament –tot i que més aviat el Govern– va dir que el segon quinquenni l’hem de presentar nosaltres, i ens vam quedar parats perquè, si la nostra proposta és diferent, com vols que ho fem? Però ho hem entomat i durant tot aquest any hem estat treballant-hi. La nostra idea era presentar-lo al juliol, però les dades tarden molt a arribar. Hem estat discutint i hem fet diversos escenaris. Veiem que, tal com està anant tot, és molt difícil que ens mantinguem dins de la restricció d’emissions aprovada, tret que les polítiques siguin molt estrictes.
Per exemple?
Com ara una disminució molt important del transport amb gasolina i gasoil. Hi havia la idea que les temperatures que tenim ara és el que havíem d’evitar de cara al 2030. No cal que ens esperem al 2030 per veure les conseqüències que té no fer el que s’ha de fer. El que veiem és que té molta dificultat mantenir-se dins del màxim d’emissions que vam presentar perquè, seguint les dades de l’inventari d’emissions [de l’Oficina de Canvi Climàtic de Catalunya], les darreres que han sortit fa poc, del 2024, indiquen un resultat de 38,72 milers de tones de CO₂ equivalent.
“Si seguim la mateixa pauta, si no s’agafa la reducció d’emissions amb molta més serietat, serà difícil que la puguem complir”
Si suposem que la proposta que vam fer de reducció d’emissions pel període 2021-2025 [el pressupost de carboni s’hauria d’haver aprovat anys abans, d’acord amb el previst a la llei de canvi climàtic catalana] s’hagués de complir, les xifres de l’any 2025 haurien de baixar molt, aproximadament a 26 o 27 megatones. Ho veig molt difícil. El que podem proposar per complir-ho és inviable a curt termini, i no es podran assolir els objectius marcats. La discussió la tenim en com presentar-ho perquè de cap manera el missatge és “mira, com que no es pot assolir, és igual”. El fet és que, si seguim la mateixa pauta, és a dir, si no s’agafa la reducció d’emissions amb molta més profunditat i serietat, la reducció del període 2026-2030, que és la que va aprovar-se, serà difícil que la puguem complir. I, si fins ara no s’ha fet l’esforç que entenem que es requeria fer, no sé què farà que es faci en el període següent [2030-3035] un esforç de reducció que suposa el doble. La Unió Europea va aprovar la reducció fins al 90% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle com a objectiu pel 2040. Ja ha posat pressió i estem treballant amb aquesta base. No volem que el missatge sigui alarmista i dugui a la idea errònia de “doncs passem perquè no hi ha res a fer-hi”. De cap de les maneres. Hem de trobar els punts imprescindibles. És en el que estem treballant, amb la idea de presentar-ho al setembre.
Si el comitè fos un organisme amb capacitat de prendre decisions, l’escenari seria un altre?
Nosaltres vam fer una altra proposta i la crítica que se’ns fa és que no hem avaluat l’impacte de les polítiques que proposem. Però és que això a nosaltres no ens correspon, no estem dins del govern. És molt clar que s’ha de fer un esforç més gran, i implica diners, perquè per canviar el comportament de les persones els has de donar un incentiu, que no sempre ha de ser monetari. Si vols més gent que s’instal·la plaques solars i incrementar la producció de l’energia renovable, així segurament ho entomarà més, mentre que, si no li dones res, costarà més prendre una decisió així. Estem en un atzucac: a mitigar el canvi climàtic s’hi han de posar diners. Entenem que hi ha molts problemes, que l’habitatge mateix, per exemple, és una necessitat primordial. Però cal entendre que en totes les polítiques ha d’haver-hi una disminució de GEH i cal fer accions de mitigació. I es pot començar amb potenciar el transport públic.
“Cal entendre que en totes les polítiques ha d’haver-hi una disminució de gasos amb efecte d’hivernacle i accions de mitigació. I es pot començar amb potenciar el transport públic”
Hi ha una mesura que té un efecte brutal, que és no fer pagar el bitllet. Ara bé, el que passa és que el transport públic com el tenim no està en la millor de les situacions, per dir-ho suau. En tot cas, si vas buscant, trobes les polítiques que van aconseguint seguir els objectius de mitigació. En canvi, el cost de la inacció és que passin coses molt grosses que surten molt cares. Un clar exemple: si no s’inverteix de cara als incendis, quan passen, el cost és molt més alt.
La llei de canvi climàtic catalana preveu nous tributs per dotar de més múscul financer les accions públiques per encarar-lo. El que grava les emissions dels vehicles és l’únic activat. Els altres dos plantejats, per les emissions dels creuers i de les empreses més contaminants, teniu constància de si són damunt la taula?
No tenim notícia que es prevegi tirar endavant. Amb l’Església hem topat. Quan en parles, tothom et parla de com afecta la seva competitivitat. Ningú vol dur a votar aquests tributs. No sé si algun dia algú ho farà. Al Parlament segurament no hi ha acord, amb la idea que si les empreses perden diners faran fora gent… El discurs està molt apamat. Però el fet és que si les empreses fan el que han de fer, tampoc els tocaria pagar tant, no? Hi ha por. A les que no fan els deures, se les ha de collar perquè els facin. I a aquelles que no els surt res a fer per fer-ho bé, és que potser ja no són viables. Si sobreviuen amb una activitat que no és la que ha de ser en el moment en què estem [en relació amb els objectius de descarbonització], potser ja no cal que les ajudem. Ja en sortiran d’altres que faran altres coses més ben fetes.
L’impost en qüestió es pensava de cara a les més emissores de GEH: refineries de petroli i gas, com les indústries de la petroquímica de Tarragona; cimenteres, la indústria química o l’agroindústria…
Totes aquestes estan sotmeses al mercat de les emissions i el que diuen és que ja paguen per contaminar. Ja sabem que, a l’hora de pagar, tothom arrufa el nas, però quan hi ha foc tothom vol bombers com déu mana i una sanitat com déu mana. Hem d’insistir que res és gratuït i que, com a societat, hem decidit funcionar pensant en tothom; no amb la lògica de “qui sigui l’últim ja s’espavilarà”. Hem d’incloure el canvi climàtic en el contracte social.
La idea de redistribució de la riquesa la trobes a faltar a l’hora de plantejar les respostes a com mitigar l’escalfament global, i a com pal·liar-ne els efectes que ja tenim al damunt?
Fins ara s’ha centrat molt en els països amb més responsabilitat que altres, que és correcte, però penso que també hauríem de començar a parlar de persones. Les empreses han de pagar per contaminar, amb els permisos d’emissió. Però a més sabem que el percentatge de població més rica és la que més contamina; la que més gasos d’efecte hivernacle emet. És gent que, si puja el preu de la gasolina li és igual, perquè ho pot pagar, igual que es paga un jet privat.
“Hem decidit funcionar pensant en tothom; no amb la lògica de ‘qui sigui l’últim ja s’espavilarà’. Hem d’incloure el canvi climàtic en el contracte social”
En això no hi hem fet massa èmfasi encara. I alhora també sabem que, en qui més incideixen les conseqüències del canvi climàtic, és en qui ho té més difícil per posar-hi solucions. Tu creus que tothom pot pagar aparells d’aire condicionat i les factures del consum d’electricitat? Si t’ho mires des de la perspectiva global, està clar que no és una resposta per a tothom. Hi ha molta gent que amb la calor i sense aquest confort està morint abans del que, en unes altres condicions, hagués arribat al final de la vida. Si això no ens porta a fer les polítiques que calen, ja no sé què ens hi portarà. Les polítiques de canvi climàtic són, per una banda, de mitigació i, per l’altra, d’adaptació. Ens interessa tot allò que es pot fer per tal que els efectes sobre les persones, els ecosistemes, la biodiversitat, siguin els mínims possibles. No hi hem esmerçat tots els recursos que calen i sabem que, com més tardem, més difícil serà.
Amb les notícies de morts associades a la calor i d’incendis simultanis i que ja no poden apagar-se sinó, com a molt, intentar controlar-los, diries que connectem les conseqüències amb les causes, i amb les fitxes que cal moure?
Si avui el món digués “ja no hi ha més emissions de CO2”, continuaríem patint aquestes conseqüències perquè són processos. Però podrien anar minvant. El que em preocupa molt és l’alarmisme, perquè la resposta és no fer res. I em preocupa poder fer arribar que es poden anar fent coses. Les polítiques de mitigació que calen, els canvis de comportament que calen, tot el que cal canviar, es consideren sacrificis massa grans; coses molt negatives. Però qui vol viure a 50ºC? Crec que ningú. Espero que la Unió Europea es posi més seriosa. I, per part de la Generalitat, que enviï missatges més convincents que els “sí, però”.
“Sí, però” amb projectes contraintuïtius amb els objectius de reducció de les emissions? La mostra per excel·lència, l’ampliació de l’aeroport de Barcelona?
Pot arribar un moment que no és que decreixem, sinó que hi hagi una crisi econòmica molt gran, perquè el planeta té els seus límits, i ens pensem que no en té. Algun dia hi haurà el catacrac. Cal agafar tres avions? Cal tenir tantes coses? Són preguntes que moltes persones ens fem i estem disposades a dir que no cal. Per ser feliç no necessito anar a l’altra punta del món i tenir cinquanta samarretes. Això és sobreconsum. Felicitat, o almenys benestar, en dona més un ecosistema viu, net, sa. Però aquest no és el discurs predominant.
“Hem de convèncer que no sobreconsumir no és un sacrifici. És el que hem de fer per benestar. És una qüestió de salut”
Costa defensar el decreixement? S’ha d’explicar millor?
Si parlem d’esforços, la gent el que diu és que ja en fa prou per viure; que no li’n demanin més. Hem de convèncer que no sobreconsumir no és un sacrifici. És el que hem de fer per benestar. És una qüestió de salut, de menys contaminació, menys malalties…
Una altra conseqüència de l’escalfament global que també tenim molt present són les sequeres amb un impacte més llarg i sever. La idea de no dependre de l’aigua de la pluja, com a estratègia de país, és el plantejament del govern de Salvador Illa per encarar l’escassetat hídrica estructural. Com la veus?
Formo part de l’Observatori Intercol·legial de l’Aigua, però tinc algunes diferències amb propostes que ha fet. Hem de tenir al cap la diferència entre seguretat hídrica i resiliència. La seguretat és assegurar que sempre tindrem aigua, o el que hauríem d’assegurar és que serem capaços de fer front a una problemàtica determinada? Quan et trobes amb això hi ha la discussió de sempre entre les polítiques d’oferta i la gestió de la demanda. Penso que tenim tecnologia que pot permetre millorar les condicions, com ara la regeneració. A l’agricultura, que és el sector que utilitza més aigua, es fan molts esforços per garantir que és més eficient, però no tothom els ha fet. Les polítiques de gestió de la demanda s’han de fer. Cada cop les sequeres seran més pronunciades i en tindrem més sovint. Tenir alguna dessalinitzadora per seguretat veig que potser toca. Però tenim altres tecnologies i eines que ens poden ajudar a donar a l’aigua el valor que té. I això em té una mica preocupada.
Què no t’acaba d’encaixar?
Estic prou a favor de la idea de no dependre de la pluja, perquè hi ha possibilitats. Per exemple, si tu vols fer més basses de contenció perquè, a més, no hi hagi inundacions i aquella aigua es pugui fer servir. Hi ha solucions moltes vegades basades en la natura. Les mesures de cara a les sequeres demanen diners, i en alguns moments s’opta per allò que és més car. Aquí discrepo.
“Si fas anar les dessaladores amb combustibles fòssils comporta unes emissions molt importants. Soc crítica amb prioritzar la dessalació a la regeneració de l’aigua”
Quan plou, què en fas de la dessalinitzadora? És tenir un excés de capacitat instal·lada. Hi ha gent que creu que s’ha de tenir. Penso que l’excés de capacitat instal·lada no cal, perquè té un cost econòmic i un cost ambiental importants. Si ho fas anar amb combustibles fòssils també comporta emissions de CO₂ molt importants. Soc crítica amb prioritzar la dessalació a la regeneració. La regeneració també es pot fer servir perfectament per l’agricultura. En el punt àlgid de la sequera, a l’àrea metropolitana de Barcelona un 30% de l’aigua era regenerada, i ara ve tota de la dessalada, quan la regenerada és molt més econòmica. Quan plou es perd molta aigua. Hi ha accions que es poden fer, i l’urbanisme hi ha d’ajudar. Hi ha molta feina a fer, i no tota vol dir mesures que impliquen molts diners. Venim d’una època de més i més i més, i ara hem de pensar.
Amb els llums llargs posats…
La pressió dels vots té a veure amb resoldre coses a curt termini. Els lobbies econòmics també hi tenen a veure. Cal buscar l’equilibri, no més i més i més beneficis econòmics. Sé que és el sistema que té una dinàmica que hi porta, però qui hi ha a les empreses també poden pensar una mica, perquè aquest creixement no se sostindrà a mitjà termini.
Quines són les prioritats d’actuació que defensareu des del Comitè d’Experts sobre Canvi Climàtic?
Tornarem a insistir amb les renovables. Amb el PLATER [Pla Territorial Sectorial per a la Implantació de les Energies Renovables] hi ha contestació, i cal tenir present que a vegades les coses les fem des de la llunyania i una de les primeres coses que hem de dir és que la política es faci amb el territori; que és qui coneix més bé les necessitats i els recursos que pot tenir i no pot tenir. Hem d’insistir també amb el transport públic. És cabdal. El Comitè aposta clarament per desenvolupar el transport públic.
“Hem de focalitzar en el transport. També en l’agricultura de proximitat i ecològica. A les persones que s’hi dediquen no els surten els números”
La indústria es trobarà que cada cop seran més cars els ETS [sistema de comerç de dret d’emissions], i hauria de fer més, però va fent. Hem de focalitzar molt l’atenció en què fem amb el transport. I també en l’agricultura de proximitat i ecològica. Parles amb les persones que s’hi dediquen i no els surten els números. No poden viure. A una part del sector les persones són grans, no veuen com fer les inversions perquè no les amortitzaran. No hi ha una política forta d’afavorir prou que s’hi dediqui gent jove. Que les ajudes siguin per qui les necessita és una línia en què penso que haurem d’insistir, perquè no tenim recursos per tot, així que cal ser especialment curosos a l’hora de discriminar on van. Estem en un moment de canvi molt rellevant i no estem acabant de dur a terme els canvis que calen. Potser acaba amb una reconversió en mode bèstia, no ho sé. El que és clar és que les coses com estan no es poden mantenir, i com s’acabarà fent el canvi potser serà més dur de com es podria haver fet.
