Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Literatura o barbàrie

Escriure el que es pensa, pensar el que se sent, sentir el que es viu.

La vida seria possible sense literatura? No, almenys des del meu superobjectiu punt de vista. La literatura està per totes parts. Podríem dir que és omnipresent, és eixa força superior i exterior a nosaltres que ho veu tot i tot ho sap i tot ho controla. La literatura és eixa corrent d’aire, fina però constant, que roman fins i tot quan tanques les finestres al fred de l’hivern; és la llum que veus a la paret, projectada en ombra des de l’espelma; és l’olor del pastís del veí que ensumes i t’atrau tot humitejant-te la boca i els llavis. No la veus, però saps que hi és, no pots negar-ho.

La Literatura en majúscules, tota ella, és un túnel d’infinites direccions, però ara i ací, de moment –i per no escriure tota una obra en prosa–, em centraré en dues. Ella és un túnel amb un objectiu final, cap on et dirigeixes, però un túnel a penombra, tapat, mig clos, quasi aïllat de l’exterior o de la superfície. No saps segur el camí, sols l’intueixes, i a poc a poc i a mesura que t’endinses i avances en la lectura, esperes arribar a aquella llum del final que has pogut albirar només entrar-hi, quan has agafat per primera vegada el llibre. O no, millor dit, anheles arribar a aquella llum que hom t’ha dit que és al final del túnel, però sols l’ensumes i l’imagines, no saps més del que voldries. I tot creant un pacte completament mut i íntim entre tu i l’obra, acabes acceptant tots els riscos que puga comportar l’aventura; totes les possibles sendes i camins misteriosos, críptics o esotèrics; totes les esperances i aspiracions; els obstacles i les mancances que pugues arribar a trobar-te. T’obris a tot, acceptes l’aposta al complet. I és així: o tot o res. Aquesta seria la primera direcció, des de l’inici fins al final, és a dir, des del moment en què agafes l’obra per degustar-la per primera vegada fins que arribes al final de la seua lectura, amb tota la nostàlgia que l’acabament d’un bon llibre comporta, amb tota la solitud que transmet la sensació òrfena d’un final.

Tot creant un pacte completament mut i íntim entre tu i l’obra, acabes acceptant tots els riscos que puga comportar l’aventura; totes les possibles sendes i camins, els obstacles i les mancances que pugues arribar a trobar-te

Una segona seria una direcció sense direcció aparent, i és que una obra no sols ens transporta allà on ella vol, cap al lloc on decideix orientar-nos, sinó que nosaltres mateixes ens autogovernem amb la Literatura. Gràcies a ella tenim la capacitat de ser més empàtiques i sentides, de resoldre amb més facilitat dubtes i conflictes, de pensar-hi i reflexionar-hi, de saber qui o com ens agradaria ser, de qüestionar el nostre comportament envers els altres i al contrari, de conéixer-nos, d’escoltar-nos, d’entendre’ns… Sobretot, però, o millor dit, amb tot això, la Literatura ens regala la llibertat. Poder ser lliure fins allà on el nostre imaginari ens deixe arribar. Els límits, literàriament i literal, arriben fins on tu desitges.

Ara a l’octubre, se celebrarà al País Valencià, concretament a ma casa, a Castelló de la Plana, la Plaça del Llibre per segon any consecutiu, un festival literari ple de presentacions, recitals i actes al voltant de la literatura que acull primeres espases de la literatura catalana d’arreu dels països en llengua catalana. Em fa especial il·lusió aquest festival a la meua ciutat, sobretot perquè el Pont Cooperativa de Lletres, el col·lectiu d’escriptores i escriptors de les comarques del nord de Castelló, serem amfitriones i amfitrions de tots ells. Això voldrà dir que, a banda d’acompanyar-los i presentar-los, caurà segur un sopar, i amb ell, dos –o més, espere– copetes de vi.

Vos aconselle acompanyar-vos de manera còmplice d’aquells i aquelles qui volen i aspiren conéixer el món de la Literatura, eixe món inescrutable que s’amaga darrere d’aquell mur tan gegant i tan enorme

Vos aconselle acompanyar-vos de manera còmplice d’aquells i aquelles qui volen i aspiren conéixer el món de la Literatura, eixe món inescrutable que s’amaga darrere d’aquell mur tan gegant i tan enorme. Sols alguns són capaços de creuar-lo i de veure-hi més enllà, i el que és més important, són capaços d’explicar-nos-ho, de transmetre-ho, de possibilitar-nos viatjar-hi. Sols algunes han sigut capaces de tocar amb els dits els núvols. Sols alguns han estat vivint aquell món que per als altres ens és imperceptible. Creieu-me, les qui creuen la tanca, els qui sobrepassen els murs, són els qui amb l’espurna dels ulls sabem que han sigut salvatges. Fixeu-vos-hi.

Si més no, tot açò, per damunt de tot, és, sens dubte, la màgia, l’encís i l’embruix de la Literatura.