Costa familiaritzar-se amb les imatges nocturnes dels carrers del Raval sense ningú. Qui s’afanya a arribar al seu domicili abans del toc de queda, passada la sorpresa inicial del buit, no podrà evitar buscar algun indici d’activitat humana. Com si la mirada perseguís una pista que li recordi que Barcelona encara és una ciutat habitada. En aquesta vista mig desolada i mig somiadora ressalten els estenedors que suren per sobre els carrerons en un embolic de llençols i vestidures. Si es demanés a un visitant una descripció de l’arquitectura del Raval, bé podria dir: “he estat a un barri on els carrers s’enredaven i les façanes eren fetes dels panys de la gent que hi viu”.
Dins un model urbanístic basat en un espai públic on els ciutadans lliures es troben en una harmonia joiosa de civilització, diàleg i concòrdia, qualsevol element no planificat és disruptiu
Un paisatge que evoca una ciutat de galeries ressonants de xiuxiueigs. La dita “hi ha roba estesa” és un avís de prudència a qui parla davant d’orelles tafaneres o innocents. Un reclam al secret. Apel·la a un passat on la intimitat era compartida i la convivència estava regida pel xafardeig. Entre els balcons farcits de roba, tota la ciutat suggereix una xerradissa. Clar que avui les terrasses privades i les assecadores elèctriques han transformat aquesta vinyeta en un indicador de pobresa. Adonar-se que vivim en uns carrers que són tots ells un murmuri, una barreja confusa d’informació mig dita, d’una xerrameca infinita i a l’hora d’una incomunicació tenaç d’allò que no es pot dir, no és una pretensió estetitzant sinó una manera de defugir l’aporofòbia.
El 16 de gener de 1999 l’Ajuntament de Barcelona feia entrar en vigor una ordenança sobre l’ús de les vies i espais públics que prohibia estendre roba als balcons. La prohibició s’assentava sobre dubtosos motius estètics, però s’apuntalava en nom de la higiene i la seguretat. En el fons, la norma sembla amagar una preocupació més profunda. Dins un model urbanístic basat en un espai públic on els ciutadans lliures es troben en una harmonia joiosa de civilització, diàleg i concòrdia, qualsevol element no planificat és disruptiu. La roba neta flotant entre els balcons és contaminant, perquè la seva presència contínua, però capritxosa desperta la possibilitat del desordre. Així, en la ciutat actual, l’exposició als carrers d’una tasca domèstica, dels gustos, les tries i les possibilitats d’uns habitants desconeguts, exhibició que tant sembla pertorbar els esperits cívics, esdevé quelcom extraordinari. Ho és, almenys, en un sentit antropològic. Com totes les figures mitològiques, la roba estesa transita més enllà dels marges simbòlics que regulen la vida social, trastocant els límits entre l’espai públic i el privat, el sancta sanctorum laic. La seva ambigüitat curtcircuita la programació ciutadana d’un escenari concebut exclusivament per a transeünts individuals i ben educats.
Estendre la roba al balcó continua essent, com ahir, guanyar lloc pels qui vivim atapeïts dins de pisos compartits a Barcelona. Les peces esteses no deixen de ser banderes, fins i tot en el seu sentit monumental
De l’efecte que té la bugada en la higiene i la seguretat públiques, m’abstinc de dir-ne res. En tot cas, aquests dos tòpics acompanyen tota transformació del paisatge urbà, massa sovint amb un impacte nefast per a la població, que veu modificat l’indret on habita per interessos econòmics disfressats de salut o de resguard contra les pors de cadascú i cadascuna. Sobre la impressió estètica trobo que la roba estesa és d’un refinament aclaparador. Els estenedors i les seves variacions conformen un collage viu sostingut en l’aire que es balanceja de forma quasi hipnòtica per les vores del camp visual dels passejants. Els llençols i la resta de parracs, la petjada viva que transmeten i la subtilesa del seu vol, són una forma d’art popular i col·lectiva. Una expressió artística especialment evocadora perquè no té autoria –un se sent temptat a dir “com passa amb les catedrals”. Si la té, rau en el conjunt dels habitants. I el públic és qualsevol badoc que, donant una volta, es deixi encisar pels llenços que omplen les parets del Raval.
A més a més, la bugada no és només una apropiació incòmoda i imprevisible de l’espai urbà, sinó que també constitueix un símbol. La simetria i la disposició del penjat poden amagar missatges d’orgull femení, orgull de llar, proletari, avui esvaïts darrere l’etiqueta maleïda de “mestressa de casa”. Perquè estendre la roba al balcó continua essent, com ahir, guanyar lloc pels qui vivim atapeïts dins de pisos compartits a Barcelona. Les peces esteses no deixen de ser banderes, fins i tot en el seu sentit monumental. La mescladissa gairebé promiscua de roba interior, bruses i draps fan alguna cosa més que recordar als vianants la precarietat en què viu molta més gent de la que voldríem reconèixer; els mitjons que pengen agitant-se del revés simbolitzen i anuncien tot d’una la reversibilitat d’allò social.
