Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Menjars al llit, somnis a la taula

Encara se’m fa estranya la rellevància que sobtadament cobren opinions que durant anys no han transcendit més enllà de banys, taules i barres compartides quan, més o manco, estàvem on estem. No és cap manera d’activisme conscient, res més enllà de continuar posant al mig de tot, la vida com la volem viure, la vida com volem que siga viscuda al nostre voltant. Res diferent del que hem estat fent sempre, si a un cas, amplificat ara per xarxes socials i accés a rogles des dels quals, no fa tant de temps, a ningú li haguera passat pel cap cridar-nos. Entre arreglar el món al bar i arreglar-lo des d’una butaca, seguim preferint el bar, però d’això només ens en recordem una volta enfangades. I a la pròxima, penses, diràs que no. Perquè t’incomoden les etiquetes i qui sigues hui no ha de ser necessàriament com estaràs demà. O perquè t’esgota buscar aparcament fora de la fita del raconet vital que t’has anat construint. O perquè et caga de por que allò que voldries dir no s’entenga, que no se t’entenga. I també, perquè cansa ja la xarrameca buida, l’enèsima taula redona, l’enèsim encontre per a seguir amanint termes repetits fins a perdre el significat, aplaudir a nous gurus, defenestrar als vells i tornar a casa incòmoda per l’encegament de la pretesa brillantor d’uns egos inabastables. Posades a demanar per a una pròxima existència, doneu-me l’amor propi d’un cuiner home.

Sovint a esdeveniments d’aquells on les forces se’n van en xerrar i xerrar, el cervell em desconnecta i se m’encén el pilot automàtic per a repetir quatre idees que ja em cansen fins i tot a mi de sentir, els quatre missatges amb què tampoc pretens canviar res però que t’agradaria, com a poc, que feren a algú pensar. Costa entendre que el que semblarien obvietats, són d’una desconeixença absoluta per a molta gent, però quan ja ho tens clar allà vas. Com un lloro. Fa temps, però, que no puc permetre’m el luxe de dir el que em dóna la gana, perquè hi ha la porta que pot tancar-se o no aplegar a obrir-se mai, perquè no saps on ni amb qui te les hauràs de vore, perquè al remat totes necessitem pagar cada mes lloguer i factures. I no em dol com de mal em fa sentir la renúncia a obrir la boca quan voldria, senzillament perquè no tinc temps per a pensar-ho, per a pensar que en allò que sempre havia portat com a estendard i guia –fer, sempre, el que m’isquera de la figa-, també he fracassat, sucumbint a les exigències d’una realitat que no m’ho permet. D’alguna manera, és fallar-se. I el pitjor de tot: pagant igualment un peatge grandíssim. Guarde l’autoapunyalament al calaix de les coses pendents per a altre dia, allà on van els llibres que he comprat els últims mesos, les promeses dels matins, les disculpes pendents, les declaracions d’amor no dites i tot allò que va quedant-se enrere i que no sembla poder arribar on estem ara, perquè no parem. Potser, pense, si aconseguira juntar dos o tres dies per a fer una escapada reparadora a Gallocanta, ara amb els milers de grues allà. Una tardor sense el ritual d’anar a vore les grues suposaria haver estirat massa del fil de la renúncia. I per dins, sé que és molt probable que l’any acabe sense haver-hi anat. Després, en públic, parlarem d’anar lentes i del temps necessari per a cuinar. Em ric per no plorar, supose. I el problema no és que si et pares, et mors. El problema és que en la fugida endavant, si et pares, penses. Si et pares, et pots girar a mirar enrere. I saps que el que trobaràs no t’agradarà. Però eixa és altra història, perquè jo havia vingut ací a escriure de menjar, d’aliment. O això pretenia des del primer moment: tampoc ho he aconseguit.

M’enerva el diàleg que no condueix a l’acció, això no puc suportar-ho. I no és lo únic: entre capelles i bombolles particulars, espere referències a les persones que mengem però quedem fora de cert target

Porte un parell de dies sentint parlar de territori, turisme, gastronomia i sostenibilitat en presentacions i taules redones a les que intervenen totes les actrius imaginables quan l’escenari és eixe. Em toca part del peix; no debades, és el que m’ompli les hores. Trobe gent que conec i que sempre m’alegra vore, i en una cridada ja de nit li diré a una amiga que la cuina és una trituradora de personetes. Aixina és, em dirà. Però d’això no es parla, parlem només de producte. No em preocupa la familiaritat dels discursos, que tot sone a ja massa voltes sentit –per això no ho escric: més del mateix-, perquè queda assumida la dinàmica d’este tipus d’esdeveniment des del moment en què acceptem participar-hi. M’enerva el diàleg que no condueix a l’acció, això no puc suportar-ho. I no és lo únic: entre capelles i bombolles particulars, espere referències a les persones que mengem però quedem fora de cert target. No es fan, clar. Quan sóc jo la que en altres fòrums similars defensa la tasca de les productores i de quina manera, quan la consumidora posa cara a qui ha produït, la relació productora-consumidora i consumidora-producte canvia, explique que això ens permet, entre altres coses, un millor preu, que qui consumeix el pague amb convenciment. Després mire la meua pròpia cartera –què hòsties podria pagar jo?- i torne cap a casa. No em lleve del cap els aplaudiments del final a la taula redona on jo participava, sobre pesca. Han sigut uns aplaudiments tímids, un punt incòmodes: carregats, també, de silencis. Un dels participants acaba diguent que un familiar seu està a la presó. Com són, de necessàries, les paraules punyents per a recordar-nos com estan les coses i enfrontar-nos al que tants prefereixen ignorar. Diran que no era el lloc, però l’anormalitat instaurada obliga a aprofitar qualsevol altaveu, ni que siga només per enfadar a qui pensa que no calia.

Enfile Vall de Gallinera amunt; està preciosa ara de roig i de verd, i per molt que diguen de la Vall amb els cirers en flor, la tardor és el millor moment per a mirar-la. La Ro, que quan he passat cap avall unes hores abans estava en una terrassa, ara està en altra. Li envejaré la birra, maleiré el temps que m’apreta per no poder parar, i després, poc abans de Planes, un rabosot creuant la carretera em reconciliarà per un moment amb el cabreig que em comporta participar del circ perquè després, tot continue igual.