Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Miquel Grau: 41 anys de memòria, un futur de lluita

Símbol de la lluita antifranquista i de la impunitat dels crims feixistes, la seua figura ha esdevingut referencial per a la recuperació de la memòria de la transició al País Valencià

 

Jorge Ramos Tolosa | @JorgeRTolosa
Vicent Galiana | @vgaliana_

Enfront dels relats que pretengueren i pretenen fixar a la consciència col·lectiva la imatge de la transició com un període pacífic, integrador i de recerca de consensos, se’n fa imprescindible ressenyar el marc polític de confrontació i ruptura en el que s’enquadra l’assassinat de Miquel Grau. Entre l’1 de gener de 1975 i el 31 de desembre de 1982 a l’Estat espanyol varen morir 818 persones per motivació política: d’aquestes, 314 mortes foren provocades per la violència estatal i 76 per la violència dels grupuscles adscrits al franquisme o als nous corrents feixistes europeus. D’entre ells, i més enllà dels coneguts Batallón Vasco-Español (BVE) o la Triple A (Alianza Apostólica Anticomunista, una còpia de la Triple A argentina), destaquen les estructures militars vinculades a Fuerza Nueva o la Falange.

En l’època dels Anys de Plom, grups d’extrema dreta van convergir amb elements residuals del franquisme per intentar sembrar la por durant la transició

El terrorisme d’Estat franquista no va acabar el 20 de novembre del 1975. En l’època dels Anys de Plom, grups d’extrema dreta van convergir amb elements residuals del franquisme per intentar sembrar la por durant la transició, acabar amb les mobilitzacions populars i bloquejar qualsevol procés de ruptura. Al País Valencià, aquests sectors van utilitzar estratègies com l’anticatalanisme mitjançant la pressió política, la violència física i verbal, i, en el cas de l’Horta, la instrumentalització d’entitats com la Junta Central Fallera, el diari Las Provincias o el València C. F. Al territori valencià, el terrorisme d’extrema dreta i blaver va protagonitzar nombrosos actes violents abans i després de la mort de Franco. La llibreria Tres i Quatre va ser atacada en repetides ocasions amb artefactes incendiaris i altres objectes. L’any 1976, per exemple, el retor valencià Pere Riutort va ser agredit per oposar-se al secessionisme lingüístic. El mateix any, diverses bombes van ser instal·lades a l’estadi del Llevant UE -abans de la Trobada dels Pobles-, a la llibreria La Araña o a la casa de Diego Moreno, líder de CCOO a la Vall d’Uixó (la Plana Baixa).


L’assassinat

En aquest context de gran mobilització popular, efervescència política i creixement de les esquerres al País Valencià (que van guanyar les eleccions generals de juny de 1977) va esdevindre l’atac i assassinat de Miquel Grau a Alacant. S’estava preparant la primera Diada Nacional valenciana del postfranquisme i es mantenia una convocatòria unitària en defensa de la llengua, les llibertats nacionals i l’autogovern. L’esquerra valencianista semblava eixamplar la seua hegemonia constantment i, tal com passarà desenes de vegades posteriorment, els reductes franquistes no dubtarien en utilitzar la violència per callar les demandes de llibertat. La nit del 6 d’octubre de 1977, aquest jove activista (llavors tenia 20 anys) es trobava, junt amb Llum Quiñonero, Juan Ángel Torregrosa i Xavier Alvárez enganxant cartells de la Diada Nacional del País Valencià a la plaça dels Cavalls d’Alacant, reconeguda en aquells moments com “zona nacional”. Des d’un edifici proper, Miguel Ángel Panadero Sandoval llançà diverses poalades d’aigua, un test i un maó que impactà al cap de Miquel. El militant comunista fou hospitalitzat i les seues acompanyants denunciaren el fet davant la policia aquella mateixa nit. Malgrat les operacions mèdiques i la transfusió de sang, l’enfonsament de la cavitat craniana en la regió interparietal amb pèrdua de massa encefàlica i un extens hematoma intracranial, de pronòstic gravíssim, van resultar fatal. Miquel Grau va morir el diumenge 16 d’octubre.

Un dia després de la mort de Miquel, entre set i deu mil persones assistiren al seu soterrament. Mentre la comitiva es dirigia cap al cementeri, les forces policials feren acte de presència, tallaren el pas als milers de persones que acompanyaven el fèretre i s’iniciaren els forcejaments entre assistents i forces policials que acabà amb les corones de flors a terra i les forces públiques segrestant les restes de Miquel. El cos era traslladat al cementeri de Nuestra Señora del Remedio per les forces policials contra la voluntat de familiars, amics i solidaris a qui se’ls negà el dret a acomiadar-se del difunt.

Acte d’homenatge a Miquel Grau organitzat pel Casal Popular Tio Cuc l’any 2016

 

“Va ser una reacció del poble contra la injustícia”, afirma Llum Quiñonero, que el pròxim any publicarà un llibre sobre Miquel Grau. L’últim comiat al militant del Moviment Comunista del País Valencià va reunir tant “gent jove que es manifestava per primera vegada com gent major que havia viscut la guerra i que no sempre havia pogut eixir al carrer durant la dictadura”. No obstant això, l’actual diputada de Podem en les Corts Valencianes declara que “la feblesa de la nostra democràcia es manifestà en la manca de compromís institucional” amb el cas de Miquel Grau. “Les institucions públiques van abandonar el poble i no van estar a la seua altura”, sosté Llum Quiñonero.

 

Assassins a la transició, a sou de la justícia a la democràcia

Tres dies després de l’atac, l’11 d’octubre de 1977, Miguel Ángel Panadero Sandoval va ingressar en presó com a autor de l’agressió. Panadero assumí la responsabilitat i poc després es confessà culpable de la mort de Miquel Grau. El judici, celebrat el 12 de maig de 1978, acabà amb una sentència condemnatòria d’homicidi contra Miguel Ángel Panadero Sandoval amb una pena de 12 anys i un dia de reclusió. Al mateix temps, el culpable hauria de pagar una indemnització per a la família i per a sufragar les despeses generades en l’atenció sanitària del jove alacantí.

Tanmateix, l’assassí de Miquel, tot i que provenia d’una família acomodada enriquida gràcies a concessions de l’Estat franquista en el sector de les gasolineres, “es va declarar insolvent i no va pagar la indemnització”, com comenta Llum Quiñonero. No només això, sinó que Panadero no va complir tota la seua condemna a presó. De fet, no va complir ni la meitat. El temps suficient, però, per a estudiar Dret. Al maig del 1979, el Ministre de Justícia del govern d’Adolfo Suárez, Íñigo Cavero, va concedir l’indult parcial a l’homicida, que va eixir de la presó el 1982 davant la indignació de familiars i amigues. Miguel Ángel Panadero va modificar lleugerament el seu nom (per Miguel Ángel Díaz-Panadero Sandoval) i va començar a treballar de procurador en tribunals de València, un càrrec que, segons la informació disponible a la base de dades de procuradores de l’Estat espanyol, encara desenvolupa.

L’assassí és només un cas més d’assassins d’extrema dreta de la transició que després de quedar lliures i canviar el seu nom han acabat treballant en l’àmbit de la justícia o la seguretat de l’Estat espanyol

Panadero és només un cas més d’assassins d’extrema dreta de la transició que després de quedar lliures i canviar el seu nom han acabat treballant en l’àmbit de la justícia o la seguretat de l’Estat espanyol. Emilio Hellín, militant de Fuerza Nueva, del BVE i un dels assassins de Yolanda González (estudiant trotskista de 19 anys que va ser segrestada, torturada i assassinada a Madrid el 1980), va ser contractat almenys quinze vegades pel Ministeri d’Interior només entre el 2006 i el 2011. En aquests treballs, en els que Emilio Hellín impartia conferències, assessorava forces de seguretat de l’Estat espanyol o participava en investigacions sobre delinqüència i terrorisme, va rebre uns 140.000 euros. Representants d’aquests organismes van declarar que no coneixien la vertadera identitat de “Luis Enrique” Hellín, el seu nou nom. Per si no foren poques les similituds amb Panadero, Hellín també ha actuat com a pèrit de l’Audiència Nacional espanyola, hereva del Tribunal d’Ordre Públic franquista.

 

Lluitar contra l’oblit: Miquel Grau, Alacant, 2018

Però la memòria de Miquel Grau continua viva. El Casal Popular Tio Cuc manté, entre els seus eixos de treball, la Memòria Històrica en un lloc molt important. Per a ells, segons ens explica Majo Domènech, membre del Casal Popular, recordar la figura de Miquel Grau és una “tasca necessària: no com un heroi, ni com un màrtir. Sinó com un exemple clar de la continuïtat de la lluita política; a la transició estàvem, però seguim estant”.

38 anys després del seu assassinat, el juliol del 2015, l’Ajuntament d’Alacant va concedir a Miquel Grau la Medalla d’Or de la ciutat. Poc després, el 7 d’octubre del mateix any, el consistori va instal·lar una placa al lloc exacte de la plaça dels Estels on va ser agredit. Malgrat això, el moviment memorialista denúncia els representats institucionals no s’han implicat en el record de la seua figura: “cap representant de l’Ajuntament vingué a l’últim homenatge”; a més, en els diversos atacs que ha sofert la placa els serveis municipals no s’han fet càrrec de la neteja i la reparació. Ha estat feina de la gent vinculada al Tio Cuc, espai de referència dels moviments socials a Alacant, qu des del 2010 organitza anualment un acte d’homenatge a Miquel Grau a la plaça dels Cavalls, per commemorar la seua figura i reivindicar el seu record.