L’últim concert del grup de punk-rock NOFX havia de ser el punt final d’una història de més de quaranta anys. L’octubre del 2024, a San Pedro (Los Angeles, Califòrnia) la banda s’acomiadava dels escenaris després d’haver convertit la irreverència en una manera de viure i la independència en una qüestió de principis. Però l’endemà va passar una cosa que ningú no havia previst. Eric Melvin, guitarrista de la banda, enviava un requeriment legal a Fat Mike, cantant i baixista. “Em vaig quedar de pedra. Ningú sabia que ho faria. Estàvem tots en estat de xoc”, recorda Aaron Abeyta, conegut El Hefe, guitarrista i trompetista del grup des del 1991, en una conversa amb aquest mitjà.
Aquell episodi, enmig de desavinences personals i econòmiques, travessa 40 Years of Fuckin’ Up: A Film by NOFX, documental dirigit per James Buddy Day que s’estrena aquesta setmana a Barcelona dins del festival de documental musical In-Edit. El film, que inicialment havia de ser la crònica d’una última gira ha acabat convertint-se en una història menys festiva del que suggereix la música del grup. Amistats deteriorades, comptes pendents i quatre músics que no han sabut trobar una manera senzilla de dir-se adeu, prenen el protagonisme. Melvin ha negat que la carta fos una demanda judicial, però per a El Hefe l’impacte va ser real.
El Hefe ens atén des de Viena, on està presentant la pel·lícula. També treballa com a actor en produccions de cinema i televisió a Hollywood i, de tant en tant, torna als escenaris amb projectes com Goldfinger o The Aquabats. Però hi ha una cosa que continua trobant a faltar. “M’encantaria que encara poguéssim fer concerts amb NOFX. Tant de bo Fat Mike digués: ‘D’acord, va, farem alguns concerts més’”, confessa. I s’aferra a aquesta possibilitat. “Sí, crec pot canviar d’opinió. Depèn de la quantitat de drogues que prengui!”, deixa anar entre rialles. “Té molts alts i baixos”. Però mantindria l’esperança fins i tot d’aquí a deu anys? “Sí, és clar que sí”.
Tot i que el film es va començar a gestar abans del cessament d’activitats del grup, la història d’amistats deteriorades, comptes pendents i quatre músics que no han sabut trobar una manera senzilla de dir-se adeu, acaba prenent protagonisme
El documental explica com Fat Mike va començar a recuperar gravacions oblidades en garatges i trasters per reconstruir la història de la banda des dels inicis. Però la part més incòmoda, el conflicte entre dos dels seus membres fundadors, és la que ningú no podia imaginar quan es va posar en marxa el projecte. Per a El Hefe continua essent un misteri el requeriment legal que el va desencadenar. “No sabem per què ho va fer perquè no parla amb la resta. Totes les comunicacions passen pel seu mànager o pel seu advocat. En Mike ha intentat parlar amb ell moltes vegades, però Melvin s’hi ha negat”. Segons El Hefe, fa poc van aconseguir parlar amb el seu excompany per primera vegada des de l’enfrontament. “Sembla que va anar prou bé, però després en Mike es va tornar a enfadar. I així continuen, ara sí, ara no…”.
Erik Sandin, Smelly, el bateria, va intentar posar pau. El Hefe va preferir no intervenir en aquest moviment. “Crec que Smelly és qui ho ha passat pitjor. Intentava aconsellar-los a tots dos i estava al mig del conflicte. Jo me’n vaig mantenir al marge. Hi havia massa drames i em vaig concentrar en la meva carrera com a actor”, explica. Té clar, però, que si pogués tenir Fat Mike i Melvin al davant, els demanaria una cosa molt simple: “Deixeu enrere el passat i tireu endavant. Intentem gestionar els assumptes de la banda amb normalitat”.
El primer cop que va sentir temor pel futur del grup, però, va ser abans de la carta, quan Fat Mike va comunicar que faria una última gira i que deixaria de sortir de gira. “Vaig pensar: I ara què farem? Era l’única cosa que sabíem fer per guanyar-nos la vida. Feia molta por”.
Molt abans d’aquell comiat, El Hefe havia aterrat a NOFX des d’un univers musical gairebé oposat. Havia estudiat música a la universitat, tenia formació en cant clàssic i coral i era músic professional. Quan va conèixer els seus futurs companys, el primer que va detectar va ser un problema elemental. “Tot desafinava! Ningú feia servir un afinador, els màstils estaven torçats…”. Va començar posant a punt els instruments i va acabar fent d’entrenador vocal d’un Fat Mike que, assegura, no sabia cantar.
“Amb [el disc] The Longest Line vam passar més de deu hores perquè aconseguís cantar la cançó. Dos dies sencers per enregistrar-ne una sola veu!”, recorda El Hefe rient. La relació d’aprenentatge, però, funcionava en tots dos sentits. “En Mike em va ensenyar a tocar la guitarra com es fa en el punk. Jo no entenia els patrons rítmics de la mà dreta”, recorda. El van fer mirar The Decline of Western Civilization –pel·lícula que retrata l’escena del punk de Los Angeles a finals dels anys setanta– i li van gravar un casset amb música de grups com Descendents o Bad Religion. D’aquests últims en destacava les melodies, d’altres bandes que li posava Fat Mike, diu entre rialles, no en podia dir el mateix.
Malgrat el seu perfil compromès, el grup va gravar per una multinacional, i El Hefe no se’n pendeix. “No, gens. En aquell moment tots teníem dubtes. En Mike tenia clar que volia continuar a l’underground, però vam fer una reunió i tots vam estar-hi d’acord. Res de MTV, res de grans ràdios”
Sobre De Punk in Drublic, el disc que acabaria convertint-se en un dels títols fonamentals del punk-rock dels noranta, El Hefe afirma que només “experimentàvem amb un munt de coses. Provem això, provem allò… No teníem ni idea de què passaria. Només ens ho passàvem bé”. La dimensió de l’èxit se li va fer evident davant del Hollywood Palladium. Van arribar a l’auditori en la petita furgoneta blanca amb què sempre feien les gires. “Hi havia una cua que donava tota la volta a l’illa de cases. I vam pensar: però què collons és això? No crèiem que tota aquella gent vingués a veure’ns”. Amb els discs White Trash i Two Heebs and a Bean ja havien començat a reunir seguidors i seguidores, però amb Punk in Drublic tot va esclatar.
Eren els anys en què Green Day, The Offspring i Rancid portaven el punk a les grans cadenes de ràdio i al canal de vídeos musicals MTV. NOFX també hauria pogut fer aquell salt, però va decidir quedar-se’n al marge. “Em preocupava que ens perdéssim l’oportunitat de fer-nos tan grans com ells”, admet, “però ara sé que vam prendre la decisió correcta. Vam mantenir el nostre públic fins al final”.
Però és veritat que el grup grabava per una multinacional discogràfica. El Hefe no se’n penedeix. “No, gens. En aquell moment tots teníem dubtes. En Mike tenia clar que volia continuar a l’underground, però vam fer una reunió i tots vam estar-hi d’acord. Res de MTV, res de grans ràdios”. El baixista ho va acceptar creuant els dits. “Ara crec que va ser la decisió correcta. No canviaria res del passat. Va ser una bogeria, una carrera completament salvatge. Ho tornaria a fer ara mateix”, rememora.
Una etapa políticament compromesa
En la història de NOFX, les drogues ocupen un lloc important, encara que El Hefe matisa la imatge d’una banda que semblava haver viscut sempre instal·lada en l’excés. “En Mike va començar quan ja tenia més de trenta anys, amb pastilles i Lambrusco”. Smelly, que havia patit una addicció a l’heroïna i estava en fase de recuperació, li va advertir que aquell podia ser el començament. Mike deia que només bevia vi i prenia unes quantes pastilles. Després, segons El Hefe, van arribar la cocaïna i altres substàncies. “Va intentar fer concerts sobri, però deia que no s’ho passava bé, que li costava molt. Així que va tornar a sortir de festa”. El Hefe i Smelly van seguir un altre camí. “Jo vaig deixar les drogues per motius de salut. Em feia gran i volia cuidar-me”, reconeix.
Durant la presidència de George W. Bush el grup es va embarcar amb la campanya Rock Against Bush. Tot i això, El Hefe no vol definir NOFX com una banda política: «D’això se n’encarrega Fat Mike, que té una llicenciatura en Ciències Polítiques»
La política també va aparèixer amb força a les cançons. Sobretot durant la presidència de George W. Bush, en què el grup es va embarcar amb la campanya Rock Against Bush, que pretenia aturar la reelecció del mandatari, l’any 2004. Tot i això, El Hefe no vol definir NOFX com una banda política, sinó com un grup que va tenir una etapa especialment compromesa. I davant d’una pregunta sobre Trump i l’ICE admet que no segueix gaire l’actualitat: “D’això se n’encarrega Fat Mike, que té una llicenciatura en Ciències Polítiques. Jo no estic gaire al dia”.
Milo Aukerman, cantant del grup Descendents, diu que NOFX eren els Beatles moderns del punk. El Hefe riu davant d’una etiqueta tan solemne. “Simplement érem nosaltres mateixos. Ho fèiem tot a la nostra manera, seguint el do it yourself. Ens importava una merda el que pensessin els altres. No havien de donar explicacions a mànagers, multinacionals ni emissores de ràdio. No teníem normes. Podíem fer el que ens donés la ganam sense pensar si funcionaria o no”.
Potser aquesta llibertat explica per què, quatre dècades després de l’inici del grup, el final continua sent tan difícil. El Hefe no renega de res, ni tan sols després d’un comiat que ha deixat més preguntes que respostes. Ell encara voldria tornar a tocar amb NOFX. Per ara no és possible, però la seva història es podrà veure al cinema de la mà de l’In-Edit. 40 Years of Fuckin’ Up: A Film by NOFX es projecta el dijous 5 de novembre al cinema Mooby Aribau de Barcelona, amb un segon passi el dia 8.
