Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

On són els polítics valents?

L'autora, membre de la plataforma Stop Mare Mortum, repassa la trajectòria del govern de Pedro Sánchez en matèria d'immigració, des de l'acollida de l''Aquarius', al bloqueig de l''Open Arms' i l''Aita Mari'. Aquest article forma part de la sèrie de col·laboracions d’opinió i anàlisi que la ‘Directa’ posa a disposició de diversos espais i col·lectius socials

/ Edouard Monneau

Aquest diumenge 17 de març apareixia, com gairebé cada dia, un nou tuit de l’activista de Caminando Fronteras, Helena Maleno. La mateixa setmana que sabíem que la justícia marroquina arxivava la seva causa penal on se l’acusava de contraban de persones per les trucades d’avís a Salvament Marítim. Trucades com la del tuit de diumenge, on alertava de tres barcasses a la deriva: una amb 55 persones des de les aigües del Mar d’Alborán, i les altres dues amb 8 i 10 persones a l’Estret. I parlo amb èmfasi de persones, bàsicament per no oblidar que són persones. I precisament 45 persones van perdre la vida a Alborán aquest dijous. 22 supervivents i un cadàver, aquest és el resultat de la falta de coordinació entre les autoritats marroquines i espanyoles per assistir el naufragi. “Les tragèdies són evitables si els països col·laboren amb informació i mitjans per defensar el #DretAlaVida”, piulava l’ONG Caminando Fronteras, després de saber la notícia. I mentre reviso aquest article apareixen més dades: tres persones mortes i 53 supervivents, resulta que a la barcassa que us deia n’hi viatjava una més.

Mentre les persones segueixen morint a la Frontera Sud, 73 comptabilitzades aquest 2019 segons l’Organització Internacional per les Migracions, el govern del PSOE decideix desmantellar un dels millors serveis públics de l’Estat: Salvament Marítim

Doncs això, ni dret, ni mitjans, ni informació, ni organització, però sobretot ni rastre de voluntat política. Mentre les persones segueixen morint a la Frontera Sud, 73 comptabilitzades aquest 2019 segons l’Organització Internacional per les Migracions (OIM), el govern del PSOE decideix desmantellar un dels millors serveis públics de l’Estat: Salvament Marítim. Un servei que ni el PP es va atrevir a tocar. Com? Doncs des de no arreglar els radars dels avions fins a col·locar aquest servei sota la coordinació de la Guàrdia Civil, concretament en mans de Manuel Contreras Santiago, general de la Brigada d’aquest cos militar. A més, des de fa setmanes el Twitter de Salvament, que fins ara anunciava els rescats fets, ha emmudit. Saber, doncs, quin és el comptador de vides perdudes al mar queda únicament en mans de Maleno i l’equip de Caminando Fronteras. Això vol dir que familiars i amistats de la gent que s’endinsa a les aigües espanyoles cada cop tenen menys mitjans per saber on són els seus éssers estimats.

Però la cadena de despropòsits del govern de Pedro Sánchez no acaba aquí. No sabem on han quedat les seves paraules a favor de l’acollida i les crítiques ferotges al govern del PP sobre el tracte denigrant a les persones migrades i refugiades i a les múltiples  vulneracions de drets humans que cometien els populars. Consegueixo una moció de censura. Arribo al govern. Acullo l’Aquarius. Faig moltes fotos i ho crido als quatre vents. I després? Un llarg silenci que només fa que sumar morts evitables.

Hipocresia. L’octubre de 2017, des del banquet de l’oposició, el PSOE impulsava una moció en relació a l’incompliment, per part del PP, dels compromisos de reubicació i reassentament de persones refugiades en el marc dels acords de la Unió Europea. Un text, que amb les aportacions d’altres grups parlamentaris, exigia: no donar per extingits els compromisos de 2015 i utilitzar totes les vies possibles per complir-los; revisar els criteris d’acceptació per poder acollir a més persones i activar els trasllats mensuals tal com demanava la Comissió Europea; posar en marxa vies legals i segures d’accés al territori com els corredors humanitaris; desenvolupar el reglament de la llei d’asil de 2009 que permetria, via l’article 38, accedir a l’asil en ambaixades i consolats  en els països d’origen i de trànsit, i dotar de recursos l’Oficina d’Asil i Refugi (OAR).

Odón Elorza González, diputat socialista, durant la defensa de la moció argumentava: “Aquest fracàs del Govern [referint-se al PP] ens afecta a tots i totes, és un fracàs que demostra també l’escassa sensibilitat del Govern i el Partit Popular en matèria de drets humans”, i afegia més tard: “La política europea [on inclou l’espanyola] ha constituït, pel que es refereix al dret d’asil, un fracàs i una gran mentida perquè els esforços s’han centrat a aixecar les velles fronteres dels països europeus, dels Estats, i aixecar també tanques i murs”.

Sembla, doncs, que l’acollida i el refugi, lluny de ser una prioritat, són la moneda de canvi que utilitzen els socialistes per esgarrapar quatre vots a la dreta [i extrema dreta] espanyola

Aquestes bones intencions no han trobat cap lloc durant els nou mesos i mig de mandat de Sánchez. Sembla, doncs, que l’acollida i el refugi, lluny de ser una prioritat, són la moneda de canvi que utilitzen els socialistes per esgarrapar quatre vots a la dreta [i extrema dreta] espanyola. No només no han complert amb el que exigien des de l’oposició, sinó que han reforçat, per acció o omissió, polítiques directament antiimigratòries. Exemples en són l’externalització de fronteres fruit de l’acord amb el Marroc per fer devolucions en calent a alta mar, que  vulneren una sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans que les considera il·legals, o el paper de mediador que ha tingut entre el país marroquí i Brussel·les per a la transferència de 140 milions d’euros destinats a reforçar les fronteres i blindar la migració.

També són exemples les expulsions en calent o les que s’han fet via l’activació de l’acord de readmissió amb Marroc de 1992 (116 persones retornades a l’agost); el bloqueig de vaixells d’ONG de rescat marítim com Proactiva Open Arms o l’Aita Mari; l’incompliment de la sentència del Tribunal Suprem (TS) que obliga a l’Estat a acollir les 19.000 persones compromeses en el marc dels acords de 2015 amb la UE; el reforçament de les tanques de Ceuta i Melilla; les traves per a l’accés a l’asil, i un llarg etc.

Amb tot això, després d’un canvi de govern i amb l’inici d’una marató electoral, ens preguntem: On són els polítics valents? On són aquells partits que es reafirmen en la defensa dels drets humans i no tenen por de  fer polítiques de vida en lloc de polítiques de mort?

On són els polítics valents? On són aquells partits que es reafirmen en la defensa dels drets humans i no tenen por de  fer polítiques de vida en lloc de polítiques de mort?

Quines serien? Doncs establir vies legals i segures com corredors i visats humanitaris o desenvolupar el reglament de la Llei d’asil de 2009 que permetria demanar protecció internacional en ambaixades i consolats; recuperar Salvament Marítim com un servei públic civil; complir amb els compromisos d’acollida establerts, tal com dicta la sentència del TS [i que el Govern ha dit que no pot (vol) complir]; deixar d’externalitzar fronteres i d’invertir en securització per apostar plenament per l’acollida digna; i sobretot, deixar de generar discursos criminalitzadors envers qui no té cap voluntat de cometre cap crim.

Sou vosaltres, polítics, en permetre que mori gent a les fronteres cometeu crims cada dia. Us exigim, doncs, que tingueu valentia  i que no deixeu que els discursos de l’odi us aboquin al racisme i la xenofòbia, a vulnerar novament els drets humans. Només cal voluntat política per fer polítiques de vida.  Apostem per elles?