Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Prismes i dualitats surfejant l'onada

El mes de novembre ja s’està acabant i aquesta tardor, a Catalunya Nord, hem tingut unes quantes mobilitzacions intempestives. Cada una amb les seues característiques ben particulars i amb una peculiar visió, com sempre, des dels mitjans de comunicació.

Primer hi va haver la Diada de Catalunya Nord. Com cada any, d’uns quants anys ençà, la Comissió 7 de novembre convocava a manifestar-se per commemorar la firma del Tractat dels Pirineus. I la consigna d’enguany era ben extensa i clara. D’una banda, un lema “Sem Catalunya Nord, fem Països Catalans” que recalcava la voluntat de reivindicar la catalanitat local, lligada amb la de la resta de Països Catalans, en el marc de la cloenda del Correllengua. Però també, d’altra banda, una xerrada el mateix dia 7 de novembre en què es plantejava un debat local sobre l’estat dels serveis públics a Catalunya Nord, amb la clara voluntat d’obrir pistes de debat sobre les problemàtiques que ens preocupen en el nostre quotidià.

I a tot això, què n’ha dit la premsa local, l’única que se n’ha fet ressò. Un any després de la manifestació en la qual molta gent parlava de “donar-nos les gràcies per les urnes”, el diari l’Indépendant tornava a parlar gairebé exclusivament de la manifestació fent el lligam amb la solidaritat amb els presos polítics i la situació a Catalunya Sud. Molt poc ressò, en canvi, de la presència d’armilles grogues obrint la marxa de torxes i intervenint als parlaments polítics, ni de la presència de dones amb vel que venint de la marxa contra el racisme i la islamofòbia es van afegir a la manifestació cridant “femmes voilées, gilets jaunes, catalans, assez d’acharnement”.

Poc després, en plena festa de l’armistici de la Primera Guerra Mundial, el Tsunami Democràtic ens convida a la festa. I la línia fronterera –com es diu a les xarxes, drama transformat en arma– s’esborra realment per unes hores a l’alçada de l’AP-7. Pàrquing intempestiu i escenari a dalt del pont, olor d’embragatges a baix, al Pertús. I els que des de casa escoltem la ràdio local i contrastem amb les xarxes ens enduem la primera no-sorpresa: la informació tarda a arribar. S’acaba de muntar un escenari al bell mig d’un pont d’autopista (la construcció del qual, cal no oblidar, va causar uns quants morts) i no en diuen res. Primer es parla d’un accident i finalment, amb un fil de veu, anuncien l’acció del Tsunami. Bé, anuncien l’acció sense tenir massa clar d’on ve, només dient que és una més de les mobilitzacions que hi ha Catalunya els darrers mesos.

No s’hi val a mirar-s’ho tot amb l’únic prisma de l’independentisme principatí. Potser Catalunya Nord ha de deixar de ballar exclusivament al ritme de les urnes, els presos polítics i el procés independentista

Primer entra en acció la policia francesa, després les altres. I aleshores apareix el senyor Claude Ferre, bandera tricolor en bandolera. Parlant en català, intermediant amb els gendarmes i dient a la premsa estatal espanyola que només contestaria entrevistes en català. I el personatge esdevé l’estrella de la premsa catalana. A nivell nord-català, algunes entrevistes li demanen sobre la seua intervenció i el seu posicionament que, per altra banda, ja era ben conegut per a qualsevol periodista amb un poc de curiositat. Però també en comencen a parlar als mitjans del Sud.
I sembla que el senyor Claude Ferrer hagi caigut del cel. Tothom es fixa en el seu parlar i en la seua coratjosa intervenció. I obvien “l’écharpe tricolore”, sobretot el seu significat i el seu valor, fins al punt d’instituir-lo com a heroi.

Claude Ferrer, aquell alcalde que va gosar posar-se entre la policia i els manifestants, diu fins i tot un article de Vilaweb, que s’atreveix a comparar l’acció d’aquest alcalde a la inacció de l’alcaldessa de Barcelona. Un article ple de tòpics sobre Catalunya Nord: La Bressola, rugbi, Ràdio Arrels (només hi faltaven els gitanos-que-parlen-català), com qui parla de les paelles, els barrets mexicans i la sangria de Les Rambles de Barcelona. Però sobretot un article que obvia entrar en els detalls del paper que té un batlle rural a l’Estat francès. Si Claude Ferrer portava la bandera tricolor (hauria estat curiós llegir les reaccions independentistes si la bandera hagués estat la rojigualda) és perquè aquesta bandera li conferia uns poders com a batlle, entre els quals el d’oficial de policia judicial. Una funció que en les zones rurals, on la policia municipal pot ser inexistent o tenir poca presència i la gendarmeria (cos militar) pot ser l’única representació de les forces de l’ordre, esdevé cabdal.

I si a aquestes circumstàncies afegim el recorregut familiar (fill d’exiliats), els posicionaments polítics de Ferrer (un dels més de 100 batlles nord-catalans que han signat un manifest per la llibertat dels presos polítics) i la situació geogràfica, rural i fronterera del poble de Prats de Molló, que va proposar cases d’estiueig als familiars dels presos, tot plegat ja es veu com a bastant poc comparable amb qualsevol alcaldia de Catalunya Sud.

Si tot això no treu cap mèrit a la presència de Claude Ferrer al tall de l’AP-7 el dia 11 de novembre, sí que permet de contextualitzar i fer una reflexió que penso que hauria de ser bàsica i que es pot aplicar a aquestes dues darreres mobilitzacions catalanistes que han tingut lloc a Catalunya Nord. No s’hi val a mirar-s’ho tot amb l’únic prisma de l’independentisme principatí. Potser Catalunya Nord ha de deixar de ballar exclusivament al ritme de les urnes, els presos polítics i el procés independentista, prenent el temps i l’espai que li faci falta per decidir amb quin prisma propi enfoca aquesta solidaritat indispensable. Però ja és hora que Catalunya Sud deixi de descobrir la sopa d’all cada vegada que, amb total naturalitat, participem en un moment polític que també ens és propi. Menys donar les gràcies per les accions puntuals i més vertebrar en la quotidianitat una xarxa que ens serveixi a totes i tots a llarg termini per, entre altres, esborrar fronteres.