Ser dona suposa un greuge afegit quan parlem de malalties o accidents laborals i, per tant, dels càlculs de prestacions a rebre. I és que la bretxa de gènere comença pels salaris (a la mateixa feina, les dones perceben de mitjana un 23 % menys que els homes) i continua per la feminització de certs sectors, com poden ser les tasques de cures o de neteja. Tasques que sovint provoquen malalties derivades del mateix desenvolupament de la feina, però que en molts casos no estan reconegudes com a professionals… pel sol fet de ser patologies que afecten majoritàriament a dones i no a homes. Una discriminació que continua latent, però que sortosament diverses sentències comencen a corregir a poc a poc, per reconèixer precisament que en qüestió de drets no es pot jugar amb el gènere.
El col·lectiu de Las Kellys, les treballadores de neteja de pisos i hotels, són probablement un dels que ha fet més evident, amb nombroses protestes i campanyes, la discriminació que pateixen les dones pel que fa a malalties d’origen professional. El seu clam s’ha traduït en algunes victòries, com que el Tribunal Suprem reconegui com a malaltia professional la síndrome del túnel carpià, derivada, precisament, dels moviments repetitius i la càrrega de pes que fan aquestes treballadores en el desenvolupament de la seva tasca. Aquesta i l’epicondilitis d’una gericultora són dos petits exemples que demostren que es pot legislar sense discriminar. Però encara queda un llarg camí per fer i cal continuar insistint, com fem des de Col·lectiu Ronda, en el fet que la norma continua enfocada a professions majoritàriament masculinitzades, cosa que provoca que certes malalties “feminitzades” no entrin al “Quadre de malalties professionals”, que serveix com a barem per reconèixer l’origen laboral de determinades lesions i, per tant, permeten obtenir prestacions i indemnitzacions superiors a les que s’obtindrien si es considera malaltia comuna.
Las Kellys han fet evident la discriminació que pateixen per malalties d’origen professional
Diverses estimacions assenyalen que com a mínim un 20 % de les baixes considerades com a malaltia comuna en realitat han estat provocades per la feina. I una gran part del percentatge correspon a les dones. La manca de reconeixement, que comença, precisament, per no incloure certes afeccions en el “Quadre de malalties professionals”, provoca un important perjudici a les persones, en aquest cas, dones malaltes, tant en termes econòmics com sanitaris. I és que en el cas d’haver emmalaltit a conseqüència de la feina i ser baixa, tenim dret a percebre una prestació per incapacitat temporal equivalent al 75 % de la nostra base reguladora i des del primer dia de baixa, ben diferent de si es declara com a malaltia comuna, on la prestació econòmica comporta tres dies sense salari i cobrar després el 60 % de la base reguladora fins al 21è dia. També, el requisit d’acreditar un període mínim de cotització a la Seguretat Social no existeix quan es tracta d’una malaltia professional, així com el fet de no consumir dies d’atur si mentre estem de baixa finalitzat el contracte. En el cas d’incapacitar permanent, a més, la diferència econòmica de la prestació adquireix encara més transcendència.
Així doncs, és important recordar que si patim una malaltia que ha estat descrita com a comuna i no és així, podem reclamar davant l’Institut Nacional de la Seguretat Social perquè hi hagi una determinació de contingència i que aquesta sigui considerada professional. Malauradament, són més les dones que els homes les que amb més freqüència han d’alçar la veu per remarcar la doble discriminació que pateixen. Una discriminació que, en matèria laboral, se suma altres situacions que s’engloben dins el context de la “feminització de la pobresa”: quan, per exemple, l’accés a la jubilació o el càlcul dels anys cotitzats per establir la prestació per incapacitat permanent derivada de malaltia comuna es consideren vulneradors de drets envers les dones, precisament perquè aquests càlculs es fan sobre la base reguladora de treballs sovint a temps parcial i precaritzats i que sovint són llocs ocupats per dones, no pas de manera desitjada en la majoria dels casos sinó a conseqüència del pes més gran i la responsabilitat que tenen respecte a les tasques domèstiques o de cura de menors, malalts o gent gran. En aquest sentit, el Tribunal Constitucional ja ha fet alguns tocs d’alerta apreciant l’existència de discriminació per raó de gènere tant pel que fa a l’accés a la jubilació com en el càlcul de prestacions per incapacitat.
