Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Amiant, l'altra pandèmia

La lluita per reconeixement i la reparació de les víctimes és encara lluny d'assolir els nivells europeus, malgrat les xifres de mortaldat

Concentració davant del Congrés espanyol d’associacions de víctimes de l’amiant. Novembre de 2021 / Elvira Megias

L’amiant serà responsable de més de 60.000 defuncions a l’Estat espanyol fins a arribar a l’any 2040. Són dades esgarrifoses, facilitades per la Unió Europea, que calcula també que aquest mineral és responsable del 80 % dels càncers professionals reconeguts als estats membres. Una autèntica pandèmia, si es mira en xifres, i sobretot un dels majors “genocidis laborals”, en paraules de les associacions de víctimes, que consideren que es podria haver evitat si s’hagués actuat amb consciència i prevenció davant d’una fibra que se sabia tòxica (per això es va prohibir la seva fabricació, utilització i comercialització a partir de l’any 2002), però que va ser àmpliament usada com a material de construcció, fàcil i barat. Les mateixes associacions veuen com ara, el reconeixement, la reparació i les indemnitzacions pels danys van lents i arriben tard.

I és que, entre altres coses, les víctimes de l’amiant no estan disposades que el nou projecte de llei per a la creació d’un fons públic de compensació per a les persones afectades per l’exposició a les fibres d’asbest acabi de nou en un calaix. Un projecte amb llum verda des de l’abril de 2021, però amb unes pròrrogues injustificades i demores en la tramitació parlamentària –el novembre de 2021 tan sols s’ha destinat una partida de 25 milions d’euros, encara per aprovar– i que un cop més evidencien l’oblit en què es tenen alguns dels col·lectius afectats per malalties laborals. Són les víctimes de l’amiant, però sovint alhora persones de col·lectius més feminitzats, amb afeccions que no s’inclouen en el “Quadre de malalties professionals”, malgrat la lluita constant dels col·lectius afectats i amb el perjudici que això suposa, tant en termes econòmics com sanitaris, pel que fa a prestacions i reconeixement de drets.

Reivindiquen majors taxes de diagnosi i reconeixement, i la creació de fons públics de compensació

Les majors taxes de diagnosi i reconeixement, juntament amb la creació de fons públics de compensació, són precisament dues de les grans reivindicacions de les associacions de víctimes d’afectades per l’amiant a l’Estat espanyol. I són també dues de les mesures d’urgència que el Parlament Europeu ha recollit en una resolució on insta els estats membres a ser-ne conscients per anar reparant tots els danys causats per l’amiant durant dècades. Una resolució que es pot considerar un veritable pla de xoc enfront de l’amiant, perquè proposa també plans generals de desamiantat, obligació de realitzar un diagnòstic sobre la presència d’amiant a edificis i habitatges, sanejament de la xarxa de distribució d’aigües potables –per evitar que pugui ser un focus d’exposició–, reconeixement de les malalties professionals i atenció a les víctimes ambientals, entre altres. Mesures que contrasten amb la situació de les víctimes de l’amiant a l’Estat espanyol, començant per la taxa d’infradiagnòstic que provoca que més del 95 % dels casos de malalties causades per l’amiant quedin orfes de reconeixement, situant l’Estat espanyol a la cua d’Europa en tot aquest paquet de mesures.

I és que iniciatives com els fons de compensació fa anys que funcionen a països com Holanda, Bèlgica o l’Estat francès. El fons hauria de permetre, entre altres coses, impedir que les víctimes i les seves famílies facin front a procediments judicials per determinar la responsabilitat sobre les seves malalties. I no només les laborals, sinó també les paraprofessionals (l’exposició a la pols d’amiant que les treballadores porten al seu domicili involuntàriament), domèstic (a causa, en particular, dels objectes domèstics que contenen amiant) o ambiental (inclosos materials existents en edificis i instal·lacions o d’origen industrial). En aquest darrer cas, des de Col·lectiu Ronda es va aconseguir una important sentència el març de 2021, en la qual el Tribunal Suprem feia responsable l’empresa Uralita de les malalties causades per l’amiant el veïnat de la seva fàbrica a Cerdanyola del Vallès afectat per les emanacions procedents de la planta industrial.

Precisament, la manca d’un fons públic fa que els tribunals estiguin fent el que correspondria fer a l’administració: protegir les víctimes davant la voluntat de la mateixa administració d’ocultar i ignorar el drama de l’amiant i els milers de vides perdudes, provocat per l’incompliment durant anys de les mesures de prevenció i seguretat relacionades amb l’exposició a aquesta fibra. La compensació és encara més urgent ara que empreses com Uralita, condemnada en reiterades ocasions, pretenen defugir la seva responsabilitat i es declaren en situació de concurs de creditors.

L’amiant és un més dels exemples de les assignatures pendents quant a reconeixement del dany causat, però també quant a la imprudència que suposa no prendre les mesures de prevenció i seguretat adequades, que haguessin evitat aquesta pandèmia de pèrdues de vida i de tant de dolor.

Articles relacionats

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU