La ministra de Treball, Yolanda Díaz, es descriu com una persona a la qual li agrada escoltar i que pretén sumar. Hauria d’afegir que també és una persona que sap guardar secrets. Com realitzarà l’Estat espanyol l’aplicació del Conveni 189 de l’Organització Internacional del Treball (OIT) és un misteri que desconeixen les treballadores del sector. Preocupades, dotze representants del Sindicat de Treballadores de la Llar i de les Cures (Sintrahocu, per les seves sigles en castellà) van viatjar a Brussel·les el 18 de maig, convidades pel grup Anticapitalistes per a reunir-se amb diversos polítics, assessors i funcionaris del Parlament Europeu.
La reunió més tibant va ser l’última, amb l’eurodiputada d’Unides Podem Idoia Villanueva. Amb claredat, les treballadores li van traslladar la seva molèstia i li van recordar que el Ministeri de Treball no les ha rebut, malgrat els seus intents. Villanueva es va comprometre a comunicar el malestar a la seva formació, la qual dirigeix tres ministeris involucrats en el futur del sector: Treball, Drets Socials i Igualtat. Falten Hisenda i Seguretat Social. “Entenc la frustració, però s’estan fent coses”, va tractar de calmar-les, i va reconèixer que aquest és “un bon moment per a pressionar”, tant a Europa, on al setembre es presentarà l’Estratègia de Cures; com a l’Estat espanyol, on la setmana vinent, el 9 de juny, es votarà en el Congrés dels Diputats la ratificació del Conveni 189, empesos per la històrica sentència del Tribunal d’Estrasburg, que al febrer va dictaminar que l’Estat espanyol discrimina per raó de sexe a les treballadores de la llar, en negar-les la prestació de desocupació. Sintrahocu va confirmar ahir que continuen sense ser rebudes pel Ministeri de Treball.
En l’atenció a la dependència i cures de llarga durada, l’Estat espanyol només inverteix el 0,75 % del PIB, la meitat de la mitjana de l’OCDE
A Mariana Díaz res li feia presagiar que exactament quinze anys després d’aterrar a l’Estat espanyol, el 18 de maig de 2007, estaria reunida amb Idoia Villanueva, amb Pierre Florián Marion —representant de la vicepresidenta de la Comissió de Treball del Parlament Europeu—, i amb Marta Prádanos —del departament de diàleg europeu—, convidada per Miguel Urbán. Díaz porta cuidant i netejant dècada i mitja. Sis anys com a interna, nou com a externa. “Si nosaltres féssim una llista de les tasques que fem, no acabaríem”, resumeix. Si la fessin dels seus drets, de seguida la liquidarien. Tem que l’aplicació del Conveni 189 no contempli les necessitats d’un col·lectiu menystingut per massa governs que implícitament han considerat que aquestes són coses de dones i, per tant, la seva obligació. No mereixen ni voluntat política ni, molt menys, un pessic dels pressupostos generals de l’Estat. En l’atenció a la dependència i cures de llarga durada només s’inverteix el 0,75 % del PIB, “que és la meitat de la mitjana de l’OCDE”, reconeix la Component 22 del Pla de Recuperació, Transformació i Resilència, que va presentar la Moncloa en 2021 com a manera de canalitzar els fons europeus Next Generation.
L’Estat espanyol és un territori amb polítiques familiaristes, denuncien investigadores com Lore Lujanbio. Això vol dir que les famílies —les dones, principalment— assumeixen aquestes labors en una societat envellida i longeva, uns horaris laborals desfasats i un elevat “impost a la maternitat”, un concepte acadèmic que es tradueix en bretxa salarial en el mercat laboral. I quan les dones de la família no poden, externalitzen les cures a altres dones, generalment més vulnerables, a través de relacions laborals que no sempre compleixen amb l’estipulat.
Itàlia també és un estat familiarista, però va ratificar el Conveni 189 en 2013. L’Estat francès no l’ha ratificat encara, però ha dotat a les treballadores de drets mitjançant diferents legislacions i disposa d’una mena d’Oficina de les Cures —una per a persones majors, una altra per a menors— a la qual acudeixen les famílies per a contractar treballadores i les treballadores per a ser contractades. Poden postular també empreses. Utilitzen el que denominen el “xec empro de servei universal”, que l’usen anualment uns dos milions de francesos i funciona des de 1994. Les labors que poden realitzar les treballadores estan definides i delimitades. L’Estat intervé, regula, desburocratitza i facilita aquesta relació laboral.
A Bèlgica, país seu del Parlament Europeu, va entrar en vigor en 2004 un xec per hores pel qual l’usuari paga deu euros, mentre que el cost real per a l’Estat és superior, ja que assumeix cotitzacions i altres impostos, però amb aquesta inversió facilita la creació d’ocupació, que aquesta sigui legal i ajuda a la conciliació. Com a l’Estat francès, aquests tiquets poden fer-se servir tant per a la cura de nens com per a unes certes labors de neteja de la casa. El tiquet té un preu universal, per la qual cosa qui més diners té, més compra, va advertir l’europarlamentari Miguel Urbán. Amb les seves ombres, com la col·laboració publicoprivada, Bèlgica regula així les relacions entre famílies i treballadores que abans podien estar declarades o no i ajustar-se a dret o ser font d’injustícies, com el treball d’interna, la semiesclavitud del segle XXI, estesa a l’Estat espanyol i que els governs consenten. Inspecció de Treball no la pot delimitar: la llei espanyola considera que els inspectors no poden entrar en els domicilis particulars. Les treballadores de la llar no tenen si més no dret a la llei de riscos laborals. Per a elles, només hi ha “recomanacions” per a les famílies que les empren.
Davant la pregunta de si el futur reial decret espanyol prohibirà el treball intern o el regularà, fonts del Ministeri de Treball van indicar que “el desenvolupament normatiu preveu posar fi a la discriminació i reconèixer i garantir l’adequada transposició del Conveni 189. Aquestes empleades de llar comptaran amb garanties per a protegir els seus drets que, en tot cas, hauran de ser equivalents a les de la resta de persones treballadores”.
Què volen
Sintrahocu reivindica drets laborals, però també redefinir el sistema de cures. Visibilitzar culturalment el treball, dotar-li de protecció jurídica com qualsevol altra ocupació, universalitzar el dret a ser cuidada i publificar aquest dret, sense caure en els paranys neoliberals de la cooperació publicoprivada.
En la reunió amb Unides Podem, les treballadores van explicar que, en efecte, ja participen en la Taula Assessora per les Cures articulada pel Ministeri d’Igualtat, però que van haver de sol·licitar canvis per a poder asseure’s. “Les reunions estaven programades a les deu del matí, és impossible que nosaltres puguem acudir a aquesta hora”, van recordar. Ara, les trobades són a les quatre de la tarda. Han participat en tres. L’objectiu d’aquesta taula és elaborar “un document de bases que constitueixi l’aportació de la societat civil a l’Estratègia Estatal de Cures”, informen a El Salto fonts de l’Institut de la Dona. L’Estat espanyol opta a liderar la pròxima presidència del Consell de 2023 a la Unió Europea, que, al seu torn, haurà de presentar una estratègia pròpia. L’Institut pretén recollir les aportacions del “col·lectiu feminista, expertes en economia feminista [com Amaia Pérez Orozco], sindicats i treballadores de la llar i cura”. Però aquest document són indicacions i consells, no constitueixen lleis.
La llei que donarà forma a la ratificació i aplicació del Conveni 189 es realitzarà previsiblement via reial decret, com la reforma laboral i la Llei Rider, sense debat parlamentari ni aportacions dels partits polítics
La llei que donarà forma a la ratificació i aplicació del Conveni 189 es realitzarà previsiblement via reial decret, com la reforma laboral i la llei rider, sense debat parlamentari ni aportacions dels partits polítics. La ratificació necessita dotze mesos per a ser aplicada, alerten les treballadores de Sintrahocu. I, sobretot, necessita “pressupost”, insisteixen. Si no, estaran davant una repetició de la llei de dependència de 2006 de José Luis Rodríguez Zapatero. L’única llei que fins ara regula les cures formals, però que pràcticament va néixer sense fons. No arriba a atendre totes les necessitats, la seva llista d’espera ronda l’any i mig i hi ha qui mor abans de ser valorat i rebre l’ajuda domiciliària o els diners que li correspon —46.300 persones en 2021. Mentrestant, la família —parelles, filles, germanes, majoritàriament— aguanta.
Yolanda Díaz esperava que Estrasburg fallés contra l’Estat espanyol, va reconèixer el dijous en la seva compareixença en la Comissió de Treball del Congrés, on va realitzar un repàs de les labors realitzades pel seu ministeri i les indiscutibles dades que llança el Sepe després de cinc mesos de reforma laboral.
Però, Díaz també va haver d’escoltar un retret compartit per formacions dispars: no sabien res de l’aplicació del Conveni 189. Atapeïda davant l’evidència, la ministra va proposar que podrien celebrar “un monogràfic”. Va assegurar que la norma que tenen prevista serà més àmplia i exhaustiva que el que exigeix l’OIT, però tampoc va donar detalls de cap mena.
No se sap si l’aplicació del Conveni 189 serà un moment històric per a superar la Llei de Dependència i redefinir les cures, a més d’equiparar els drets laborals de les treballadores, perquè deixin d’estar inserides en el Règim Especial de Treballadores de la Llar, que puguin rebre la prestació de desocupació, i desaparegui la figura del desestiment i el treball d’interna.
No se sap si l’aplicació del Conveni 189 serà un moment històric per a superar la Llei de Dependència i redefinir les cures, a més d’equiparar els drets laborals de les treballadores, perquè deixin d’estar inserides en el Règim Especial de Treballadores de la Llar
Fonts del Ministeri de Treball van indicar a El Salto que “en l’actualitat s’estan tancant les qüestions tècniques en col·laboració amb els ministeris competents i no podem donar detalls fins que el text sigui definitiu”, davant la pregunta de com afrontarà el reial decret les cotitzacions de les treballadores de la llar quan passin a formar part del règim laboral. Sintrahocu també ha mantingut una ronda de reunions amb les formacions representades en el Congrés. Ningú dubta que aquest dijous, 9 de juny, es votarà la ratificació del Conveni 189 per majoria absoluta. El consens és vox populi. Però, el moll vindrà després: com s’aplicarà i si per fi es redefiniran les cures i en quin sentit.
“Que es fiqui mà, que s’organitzi, que es pensi en els pressupostos, perquè les lleis amb pressupostos buits no valen de res. És el moment de fer canvis, desmuntar i organitzar d’una altra manera les cures per a fer costat a les famílies que no tenen, en comptes de construir un sistema perquè els rics s’aprofitin”, va concloure Rafaela Pimentel en l’aeroport de Brussel·les, on El Salto i el podcast Carn Crua van tenir la sort d’acompanyar-la.
Miguel Urbán va agrair l’esforç a les dotze treballadores que van viatjar a Bèlgica des de Vigo, Barcelona i Madrid: “Gràcies. Som conscients que per a venir aquí heu hagut de demanar un dia i perdre diners per això”. Entre reunió i reunió, va destacar l’“enorme desconeixement” que existeix del sector en la Comissió de Treball europea i va encoratjar a les treballadores a continuar lluitant pels seus drets.
Article publicat originalment a El Salto
