Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Senyor, no violi. Senyora, no violenti

L'autora, membre del col·lectiu editor del nostre mitjà col·laborador 'Píkara Magazine', aborda el conflicte existent dins el moviment feminista amb les abolicionistes del treball sexual, escenificat durant els conflictes ocorreguts a les manifestacions del passat 8-M. Aquest article forma part de la sèrie de col·laboracions d'opinió i anàlisi que la 'Directa' posa a disposició de diversos espais i col·lectius socials

/ Emma Casadevall

És complicat escriure, parlar o pensar en alguna cosa que no sigui el coronavirus en aquest moment, perquè la histèria col·lectiva de la qual algunes rèiem fa uns dies gairebé ens està començant a inundar a totes. Amb calma, mantenint la serenitat, però ja estem fent passets enrere en la nostra valentia humorística. Però vaja, encara que costi, ho intentaré. De moment, el sistema heteropatriarcal ha assassinat més que aquesta pandèmia encara que no ocupi portades durant setmanes, no cundeixi el pànic a les estacions de tren ni les institucions estableixin una alerta mundial i mesures excepcionals de protecció… Toca, almenys, matxacar tota l’estona amb articlets d’opinió feministes. Això sí ho tenim. Bé, doncs ja és alguna cosa.

Per a pedrada, la de les companyes abolicionistes de Madrid, que van tenir a bé rebentar els consensos de la Comissió 8-M inventant-se una capçalera i apareixent una hora abans per a ocupar l’espai reservat a la que sí que estava consensuada

Acaba de ser 8 de març una altra vegada. No escriuré quin dia és perquè, a hores d’ara, com deia l’altre dia la anarcofeminista Mireia Redondo, “també li podríem dir Dia Internacional de Cadascuna Amb La Seva Pedrada”. I, per a pedrada, la de les companyes abolicionistes de Madrid, que van tenir a bé rebentar els consensos de la Comissió 8M (l’espai autònom i divers que durant mesos s’ha reunit, arribat a acords i treballat aquesta jornada de lluita) inventant-se una capçalera i apareixent una hora abans per a ocupar l’espai reservat a la que sí que estava consensuada. Segons explicava la Plataforma Encuentros Bolleros i la mateixa Comissió 8-M de Madrid en comunicats, “un grup de dones i homes han assaltat la manifestació del 8-M per davant de la pancarta de capçalera amb l’únic objectiu de rebentar el recorregut”. També van esbroncar a companyes trans i van cridar les seves consignes durant la lectura del manifest. L’Associació Rebel·lió Feminista també comentava en el seu compte de Twitter que portaven avisant molt temps de les actuacions de les feministes transexcloents “rebentant tota l’organització de mesos”. Després van plorar. Molt. Perquè, com era d’esperar, les van increpar. Una mica com li va passar a Begoña Villacís, pobreta meva, que la van treure a empentes de la manifestació. És el que té pactar amb partits que neguen les violències masclistes i criminalitzen les lluites feministes i rebentar un bloc autònom no mixt posant-te al bell mig amb els senyors del teu partit. Que no ets ben rebuda. Una altra que es pensava que era el Dia de la Dona Blanca Cis Heterosexual De Classe Mediobien Aspirant A Opressora. Doncs no, carinyo.

Ningú pot donar i treure carnets de feminista a ningú, això està ja clarinet. Vull pensar. Però el que no es pot tolerar és que algunes companyes siguin violentades en un espai que hauria de ser de seguretat i de cures. Em cridaran no ja regulacionista sinó proxeneta, PROXENETA!, les companyes que batallen l’abolició de la prostitució, però aquesta violència cap a la meva persona té un total de 0% d’importància. El veritablement vergonyós és que unes tipes –que sofreixen opressió però que també són privilegiades respecte a altres companyes– que entenen el feminisme en singular, com un discurs estanc i inamovible, des de les seves butaques de l’Acadèmia i des dels sofàs de les seves cases, en comptes de com una pràctica política que es transforma amb la realitat, portin anys dedicant-se en les mobilitzacions feministes a fer fora a les prostitutes, a les dones trans i a tota persona que no hagi estat fabricada a imatge i semblança seva.

Diran també que elles van ser igualment violentades en intentar expulsar-les de la mobilització, que se’ls van trencar les pancartes. Algunes companyes que van presenciar o van viure el moment expliquen que se’ls van trencar les pancartes perquè les estaven utilitzant per a agredir a companyes. I, de nou, la històrica incomprensió que ni tot és violència ni tota la violència és igual pel fet de ser violència. Que et violin per ser dona és violència, que tu trenquis una ampolla al cap del teu violador és resistència i autodefensa. Que un banc et tiri al carrer amb la teva família sense alternativa habitacional és violència, que tu li donis un calbot al policia que t’està traient a hòsties de casa teva és resistència i és autodefensa. De la mateixa forma: que una feminista cis tracti d’expulsar-te del moviment feminista i d’espais de trobada i et negui l’existència sistemàticament és violència, que una companya trans respongui i exigeixi el seu lloc és resistència i és autodefensa. També hi ha els qui justifiquen la seva actitud dient que hi ha gent desitjant la mort a les trànsfobes per Twitter. Això és superviolent, no com plantar-te a la manifestació amb un cartell que posa “s’accepta més a una dona amb penis que a una dona amb pèls” o “dona = femella humana”. Total, que s’ha muntat una que era d’imaginar. Twitter, lque des de fa massa creiem que és el termòstat real del que passa al carrer, crema en comentaris de les unes i les altres: les #AbolicionistasHastaLaMuerte i les que, sent abolicionistes de la prostitució o no, entenem que, si l’objectiu de tants segles de lluita és que tothom pugui gaudir d’una vida digna i lliure de violències, la forma no pot ser mai generant més opressió.

Ser abolicionista avui ja no significa tant anhelar i lluitar per acabar amb la prostitució i el tràfic de dones amb finalitats d’explotació sexual com censurar, negar, expulsar, insultar i criminalitzar a tota companya que no combregui amb cada punt del seu discurs

Hi haurà qui es pregunti: “A veure, no estem barrejant coses? Què té a veure l’abolició de la prostitució amb la transfòbia?”. Fixa’t tu les casualitats de la vida –i això ja és una percepció personal, encara que crec que bastant generalitzada-, que la majoria de persones que no hi ha manera que comprenguin les realitats trans, l’opressió que travessa aquestess companyes i la violència que suposa que t’expulsin del moviment feminista qüestionant la teva identitat, són les mateixes que no volen debatre sobre prostitució, que veten a les prostitutes i que rebenten els consensos del moviment feminista en les mobilitzacions. Les abolicionistes –i parlo en tercera persona del plural conscientment, perquè ser abolicionista avui ja no significa tant anhelar i lluitar per acabar amb la prostitució i el tràfic de dones amb finalitats d’explotació sexual com censurar, negar, expulsar, insultar i criminalitzar a tota companya que no combregui amb cada punt del seu discurs– diuen que els drets humans no es debaten. Val, companyes. Però la realitat és que la prostitució s’està debatent i, per tant, és un debat. Posar-se en pla nazi fent fora a tothom no ja del feminisme en general sinó del propi moviment abolicionista per plantejar altres maneres d’abordar la qüestió, doncs és inútil i és una merda. No es pot treballar l’abordatge de la prostitució sense les putes i no es pot pretendre lluitar pels drets de les dones sense una part de les dones.

“No, si jo no estic en contra de les trans, només dic que han de ser lluites separades. Les dones d’una banda i la lluita LGTBIQ per un altre”, diuen algunes. Val, posa’t que neguem la major: les lluites són estanques i separades i cada col·lectiu ha de barallar la seva part perquè les opressions sorgeixen de l’aire, cadascuna pel seu costat, i no formen part d’un engranatge molt més gran que travessa tot. En qualsevol cas, en aquest context absurd d’entrada, les dones trans –que són dones– també són subjecte polític de la “lluita de les dones”. Vaja, dic jo. Doncs no. Hi ha contrarresposta. Sempre, les terfs, tenen una contrarresposta. I sempre, si anem filant finet finet, arribem al mateix punt irreparable de la conversa: neguen l’existència. Una dona amb penis o no és tan dona com elles o són homes amb faldilla o violadors infiltrats o dones que s’han anat al bàndol opressor com si fos això el club de padel de la urbanització. Negant l’existència d’altres, companyes, poc podrem lluitar per la nostra pròpia. La lluita serà transinclusiva o serà una merda.