Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Set postdates estiuenques

“Els còmics, els bons i els dolents, sempre ho diuen.
Show must go. La vida continua.
Que un bon vent us porti bons moments”

Mariano Ferrer, in memoriam

 

Darrera columna del curs i ha sortit en tirallonga filípica de temes pendents, enmig d’una altra canícula no només meteorològica i en el mateix equip directa d’assemblea de paraules lliures –acollir era això– de la Montse Santolino, la Sònia Moll, la Mar Vallecillos, la Margalida Ramis, la Susanna Abella, la Irene Molina o la Marta Serra. Més que una sort en la cartografia resistent dels Països Catalans. Sí. Tant per dir encara. I molt més per fer. Mentrestant, a peu de pàgina de la memòria, remenant l’actualitat oficialment dictada, hi cauen a raig calorades polítiques que deixen veure, massa clarament, el dèficit d’hidratació democràtica que ens assetja. Xafogor informativa, fogots ideològics i saturació anticiclònica. I tamborinades abrasives.

1. Sembla un clàssic estival: el foc del codi penal. Discrepo obertament del conseller d’Interior quan el passat cap de setmana es queixava –excusa recorrent– de la feblesa legislativa. Un cop més, la mateixa cantarella. No hem après res en 25 anys? Fer el mateix i esperar resultats diferents és el més inútil que es pot fer, sostenia Einstein. Fa no massa anys Rubalcaba se’n ventava i ho aclaria: “tenim el Codi Penal més dur d’Europa”. Més de trenta reformes des de l’aprovació el 1995 del mal anomenat codi penal de la democràcia. I sempre sota el mateix argument –el Codi és massa tou– i sempre en idèntic sentit: penes més dures, més altes i més llargues. De la Llei Corcuera de patada en la puerta del 1992 a la patada a la boca de la llei Mordassa del 2010. Ni cas de les causes estructurals i karcher als efectes secundaris. Adobem-ho amb el retorn de les patrulles urbanes que fan vergonya i foten por, metàstasi subterrània del pànic quotidià que ens han programat. “No et pots fiar de ningú”, diu un dels seus membres. L’afirmació, pur sil·logisme, l’inclou aleshores a ell mateix –és el que vaig pensar de seguida. Regar la por amb por, grandíssima alternativa. Per inseguretat vital, sobreviure als lloguers de Barcelona: espiral de bombolla, han pujat un 40% en cinc anys. Mentre les maldestres coincidències centenàries, cantonada memòria, recorden aquell sometent de 8.000 homes armats recorrent la ciutat atiats per una burgesia radicalitzada contra la vaga de la Canadenca al país dels sometents, però també dels Carrasclets i els Nois del Sucre que el resistien. Déjà-vu a la ciutat dels prodigis.

2. Top-manta, menors desemparats, desnonats, supervivents, ofegats, oblidats. Inseguretat? Quadre clínic: esgotament per sobresaturació de criminalització classista i covarda, mosques a canonades i checkpoints a La Mina. Gastessin tota la mala llet que aboquen contra els més vulnerables amb els abusadors del Poder i altres melodies sonarien. Saben què passa? Que si la cosa va d’acrònims que estigmatitzen, a mi el que em genera una inseguretat continuada i impune –i un afartament infinit– són, diguem-ho així, els AMSA. Els adults multireincidents sí acompanyats –per tots els dispositius del poder que els hi ballen l’aigua i els hi riuen les gràcies. M’explico. Aquests dies fa deu anys de l’escorcoll del Palau: 35 milions de robatori durant anys i escapant de tot control públic malgrat contractes, convenis i ajuts de totes les administracions. Adults acompanyats pel poder. Tots els responsables, inclòs el tresorer de Convergència i els traginers de Ferrovial, van sortir i entrar aleshores per la mateixa porta –si la memòria no em falla, només tretze dies de presó per a Millet i Montull i avall que fa pujada. De tot el furtat només s’han recuperat 6 milions. Resum: a casa i amb el 80% de la pasta. Ganga. A propòsit de la dècada de l’estafa que va trasbalsar el Palau, ha fet alguna declaració el ministre o conseller de torn dient que el codi penal és massa tou i que cal endurir-lo pels delictes d’alta volada?

Si volen seguir el rastre de la droga, vagin als ravals; si volen seguir els rostres dels diners de la droga, vagin als barris alts

3. Dir de nou, suant-ho tot i amb aire calent, que tots som iguals davant la llei però que la llei no és pas igual davant tothom, és ja massa evident. Disculpin per raonar-ho amb dos exemples més que em rosteixen aquests dies, refuretejant en les terminals locals del capitalisme furtiu global. Ara que es parla tant de la cadena perpètua al Chapo Guzmán, cap del negoci criminal de Sinaloa, caldria recordar que el condemnat per blanquejar-los els diners a casa nostra no era altra que Joan Piqué Vidal, l’advocat de Jordi Pujol al cas Banca Catalana. Li havien de caure nou anys, li va caure un anyet que mai va complir i se’l poden trobar cada dia passejant per l’upper Diagonal. Més encara, macrooperació al Raval amb mil policies per comissar set quilos de droga. I em ve a la memòria Don, és a dir, José Mestre, guardonat empresari català de l’any el maig de 2010. El juny del mateix any era detingut a la seva mansió de Pedralbes com membre de la trama catalana dels càrtels colombians de la droga. Si volen seguir el rastre de la droga, vagin als ravals; si volen seguir els rostres dels diners de la droga, vagin als barris alts. S’ho dirà qualsevol fiscal especialitzat esgotat. Mestre va entrar a presó el desembre de 2014 i hauria de sortir de la presó el 2022: des del desembre de 2015 gaudeix de permisos i els seus iots –Corsario Cosaco– recalen encara al port de Maó. Però no, es veu que el problema són els menors migrants desemparats –que ho són per un sol motiu: infàncies robades. A ells apunten tots els disparadors: sí, Trump no habita només els EUA. En la memòria resistent, sura en Joan Garcia de la FAVB, el primer a adonar-se’n d’aquella realitat i de la manca absoluta de polítiques públiques a finals de la dècada dels 90. El bo d’en Joan, lluitador sota el franquisme, lluitador sota la democràcia, que ens va deixar un mal dia enmig de la Comissió d’Infància de l’Ajuntament de Barcelona, defensant aquells menors que venien sota camions. Altrament, la imatge més inesborrable que retinc d’en Joan, cabell blanc i santa paciència infinita, és defensant les persones drogodependents que provaven d’accedir a un nou centre d’atenció a la Vall d’Hebron, enmig d’una manifestació veïnal hiperventilada que els insultava iradament entre empentes. Allò anomenat NIMBI (not in my backyard; no en el meu patí). Per això exportem la merda residual a Tailàndia –481.381 tones de plàstic provinents del món desenvolupat només el 2018. Per això podem llegir que als barris rics de San Francisco s’oposen a l’obertura d’un centre per a persones sense llar “perquè són un problema per al medi ambient”. Per al seu, és clar. El fàstic cotitza alt en totes les borses.

4. Aquell que pensa només pot llevar-se amb nàusees, escrivia Thomas Bernard. I agost sempre ens durà a les Rambles. Avís a navegants, qui descendeixi a la fetor de qualsevol clavegueram d’Estat, s’hi trobarà sempre aigües estancades, canonades tèrboles, connexions impensables i la podridura ramificada dels secrets d’Estats. El periodisme depèn de si mateix per ser creïble i mai cal abonar teories de la conspiració. Pràctiques sí, que n’hi ha un munt i ben amagades. Tàctica Vinader, això rai i això sempre: una pissarra en blanc amb totes les hipòtesis, tots els interrogants i anar afegint les proves pertinents i construint respostes necessàries. Però contra la llei del silenci d’un estat amb llei de secrets franquista, el que resta clar és que allò indagat per Público i d’altres periodistes, des de marges i tangents, palesa la corrua de silencis oficials. La qüestió vergonyant és que sigui el periodisme i no les autoritats responsables, les que provin de donar explicacions. Així és l’estat de les coces en les coses de l’Estat.

5. De tan antiga, la realitat va gastada. Em compto entre els que tenen un respecte acumulat –de memòria– per Manuela Carmena –Atocha 77 i tantes altres coses, fins i tot cedir un local a Madrid per explicar l’1-O els dies previs. Alhora, se’m fa del tot incomprensible que sostingui que la irrupció de Vox és responsabilitat de l’independentisme, quan ella ha estat objecte predilecte d’atacs continuats dels croats de la gomina, argument de primera per a la distopia ultra i epicentre de la campanya electoral que ha dut el trio calavera a Madrid. La responsabilitat de la irrupció de Vox, si ho volia dir així, seria aleshores de tot el que l’extrema dreta odia, insulta i persegueix. I això la inclou també. En exactament la mateixa llista hi concorren lesbianes, trans i homosexuals; cada expressió ecologista –Madrid Central–; cada dignitat del feminisme; i cada protesta sindical que qüestiona l’ortodòxia brutalment ultraneoliberal que pregonen. Si fem l’inventari, hi sortim gairebé tots. O totes o ningú, que diria Brecht: un sol mai no pot salvar-se. De tot plegat, el que em resulta imperdonable, inassumible i incomprensible és l’equiparació plana i reaccionària que hi fa: posar al mateix nivell, en un context de desigualtat brutal, qui vol posar urnes amb qui les rebenta a cops de porra. I no, dit això, que prou feina tenim, no sóc partidari del fogot estival del boicot al pregó. Sí i sempre –a la Vila de Gràcia es fa des de 20 anys– d’anar a plaça a regar tantes reivindicacions com calguin –festa sí, lluita també, diu la dita d’estiu. I en la tardor que vindrà, el reclam de llibertat per a presos i preses polítiques i de retorn per als exiliats i exiliades mereix omplir carrers i futurs. Tants cops com calgui. I no seran pocs.

Es pot dir en una mateixa entrevista que no pot haver-hi vetos i que l’escull es diu Pablo Iglesias i somriure amb profident electoral? Sí, sí que es pot

6. Envestir o investir, mariatxis i teatre de les vanitats. I de la plaça del 15-M al Consell de Ministres, clou un cicle i és de témer que no sigui un bon final sinó un mal principi en els compassos de Restauració que ressonen. Suspiros de España. Es pot dir en una mateixa entrevista que no pot haver-hi vetos i que l’escull es diu Pablo Iglesias i somriure amb profident electoral? Sí, sí que es pot. Es pot pregar l’abstenció de la dreta en un discurs d’investidura per no haver de pactar amb l’esquerra? PSOE, 140 anys: 100 d’història i 40 de maletins, parafrasejant Javier Ortiz. Es pot sostenir, en prime time excloent i sense despentinar-se, que per defensar que són presos polítics i per estar en contra del 155 ja s’és un perill i s’està en contra de la democràcia, concretament de l’espanyola? El règim boqueja. A la mateixa entrevista, el futur president del Regne d’Espanya va respondre per quin motiu PP i C’s s’havien d’abstenir: “Por España”. I cirereta final, es pot dir que a Catalunya li cal un “projecte patriòtic superior”, com ha sostingut Iñigo Errejon, i deixar astorat fins a Ortega y Gasset que a penes s’atrevia a proposar la conllevància? I com ho pensa fer? En fin, con esto y un bizcocho, régimen y regimiento del 78. Aquell que volien tombar fa vuit anys des de les places.

7. Deixar de mirar a dalt, com si miréssim l’home a la a lluna quan del que es tracta és de trepitjar terra, i mirar més al costat: mirada vertical submisa o mirada horitzontal desobedient. La setmana passada ens deixava un dels nostres, Mariano Ferrer. El titular més just, vindicatiu i deontològic hauria de ser “Ha viscut Mariano Ferrer”, no pas que ha marxat. 79 anys dempeus. En dictacràcia o democradura, ensenyava a llegir els entre línies de la premsa i el seu antològic El kiosko de la Rosi ens recorda que anem perdent quioscos, Rosis i pedagogies. Mariano em recordava sempre l’estimada Maria Jesús Izquierdo, quan ens tenyia de lila feminista als primers anys 90 fora de les aules de la UAB: era dura quan estàvem eufòrics, era incombustible quan ens veia derrotats. Dins i fora les aules, ens ensenyava a pensar. Encara ho provem. El 2008, a la cloenda del Fòrum Social Català en manifestació a plaça Sant Jaume, l’amabilitat d’en Mariano va desconcertar els agents de paisà de la policia a qui va plantar cara mentre assetjaven membres de la comunitat pakistanesa que protestaven pel cas dels 11 del Raval, un altre cas de clavegueram estatal acreditat que va acabar amb cossos innocents entre reixes. Després vam anar a fer un mos a la Barceloneta amb un company de la Directa, a qui li va preguntar: “I tu, tot terreny o només causes perdudes?”. “Tot terreny de les causes perdudes”, va dir en Jesús. Murri, en Mariano va somriure, perquè era la resposta que volia sentir, la que més ens cal encara i en la que es reconeixia íntimament. De fet, era el convit permanent que ens feia sempre. I en això continuem, fracassant més i millor i preparant la nostra propera errada. Per cert, una altra pregunta ben incòmoda: no deixar salpar vaixells a rescatar vides i no deixar-los entrar quan ho fan, no són dues cares de la mateixa moneda?

Fogueres de palau, turbes als centres de menors, foc a la mediterrània, incendis a tot arreu i de tot plegat, és impossible acabar sense el record d’Horta de Sant Joan –Pau, David, Ramon, Jordi, Jaume. En el recent incendi del Priorat, a ranvespre, un ‘graf’ es va colar al 324 i ho va dir: que ells feien la seva feina, però que els tallafocs de debò havien estat els camps conreats de vinyes, ametllers i oliveres. Els qui llauraven la terra. Ho va recordar la Maria Bohigas: “Molts haureu vist aquesta imatge de l’incendi a la Ribera d’Ebre: enmig d’una estesa immensa d’arbres carbonitzats, un petit clap d’oliveres indemne. La cultura és això: un clap de conreu que atura el foc. Deixeu morir els conreus i no hi haurà qui l’aturi”. No trobo millor metàfora de l’únic que ens pots salvar de tants abandonaments deliberats. Cuida tot allò que estimes, era el poema que li va dedicar Gaveth Evans a John Berger.

Final. Abaix a l’esquerra, contra a dalt a les dretes, el darrer divendres de juliol va ser compartit a la presó de Puig de les Basses. Només juntes podem, one more time. A peu d’asfalt de pàrquing, sense aparcar mai la llibertat, sopar solidari per la Dolors Bassa. Sento la llargària. Disculpin les molèsties i perdonin les disculpes. Estiu. Onada de calor. Foc i fum. Repensar què fem amb el què han fet de nosaltres. L’Operació Sortida –sortida dels col·lapses i les involucions que ens han programat– continua. Sempre imprescindible el retrovisor i imprescindible desbrossar tot el camí. Perquè allò que sí que podem fer és cuidar tots els sotaboscos. Quan el que resta per veure, sobretot, és qui –i com i quan– apagarà cada incendi del poder. No fer res només escampa el foc. Urgeixen extintors. I som cadascun i cadascuna de nosaltres. Be water, my friends.