Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Sobirania popular versus caritat elitista

El 15 d’abril passat es cremava una part important de Nôtre Dame a Paris. Immediatament, alguns multimilionaris francesos (els més coneguts Arnault i Pinault, propietaris de marques de luxe, grans cadenes de distribució, mitjans de comunicació, etcètera) deien que farien donacions per a la reconstrucció de la catedral. En poc dies ja s’havien recollit més d’un bilió d’euros, i la majoria de la premsa francesa (i no francesa) -molt lligada a les elits econòmiques del país- ho celebrava amb titulars com el que deia: “Nôtre Dame, així el capitalisme salvarà la Catedral”. El president Macron, que va tenir el suport, directe o indirecte, d’aquestes elits per arribar al poder, també ho aplaudia entusiàsticament.

Tanmateix, caldria recordar algunes coses. La primera és que el gener de 2018, el govern del president Emmanuel Macron va disminuir dràsticament el que s’anomena “impost de solidaritat sobre la riquesa/patrimoni” que, a partir d’aleshores s’aplicaria només als que tinguessin un patrimoni immobiliari net superior a 1,3 milions d’euros, és a dir a un 40% menys de les elits milionàries del país. I això suposava una disminució de la recaptació de l’estat per aquest impost de 3,2 bilions d’euros a l’any.

Repetim-ho perquè quedi clar: es disminueix la recaptació de l’impost sobre el patrimoni en 3,2 bilions d’euros anuals, però el president Macron i la majoria de la premsa alaben la generositat de les elits multimilionàries del país perquè diuen que posaran (una sola vegada, no cada any) 1 bilió d’euros per a la reconstrucció de Nôtre Dame!

Macron ha disminuït la recaptació de l’impost sobre el patrimoni en 3,2 bilions d’euros anuals, però el president i la majoria de la premsa alaben la generositat de les elits multimilionàries perquè diuen que posaran 1 bilió d’euros per a la reconstrucció de Nôtre Dame

D’altra banda, aquestes donacions es podran deduir, en quantitats importants, tant de l’impost sobre la renda de les persones físiques, com de l’impost sobre la fortuna immobiliària o de l’impost de societats (en cas que el donant sigui una societat). Així, per exemple, s’ha calculat que, dels 200 milions d’euros que ha dit que donaria la família Arnault, l’estat (és a dir tots els contribuents), n’hi tornarà 120 milions en deduccions.

Dit amb altres paraules, les elits multimilionàries (amb l’ajut inestimable d’una part important dels mitjans de comunicació) s’atribuiran el mèrit de la reconstrucció de Nôtre Dame, quan en realitat serà la col·lectivitat –la majoria dels contribuents– la que se’n farà càrrec en la seva major part.

Unes elits econòmiques que, com ja s’ha explicat moltes vegades, d’una forma massa general, fan tot el que poden per a tributar –elles personalment o les seves empreses– en paradisos fiscals on la càrrega fiscal és molt més baixa. Les quantitats que les elits econòmiques (empreses/bancs multinacionals i persones), no només les franceses, evadeixen (il·legalment) o eludeixen (“legalment”) són d’una magnitud molt important i afecten, de forma negativa, l’oferta de serveis públics que normalment beneficien a classes o capes socials menys benestants i més necessitades. És a dir, l’evasió i l’elusió fiscals impedeixen fer polítiques econòmiques i socials redistributives que puguin beneficiar a les classes populars, les més pobres i necessitades de la societat.

Les elits multimilionàries (amb l’ajut inestimable d’una part important dels mitjans de comunicació) s’atribuiran el mèrit de la reconstrucció de Nôtre Dame, quan en realitat serà la col·lectivitat la que se’n farà càrrec en la seva major part

D’altra banda, les empreses d’aquestes elits econòmiques, no només les franceses repeteixo, no tenen cap mania en produir els seus productes (o almenys components d’aquests productes) en països menys desenvolupats i més pobres –de l’Àsia, de l’Àfrica i de l’Amèrica Llatina–, on els salaris són molt més baixos, les condicions de treball molt pitjors, la seguretat social precària o inexistent, les organitzacions sindicals prohibides o amb moltes limitacions per actuar, i a on fins i tot, a vegades, es produeix una sobreexplotació dels col·lectius més vulnerables, i particularment del treball infantil.

Tots podem recordar l’esfondrament d’un edifici on es produïen productes tèxtils a Bangladesh el 2013, amb més d’un miler de morts i diversos milers de ferits, per manques evidents de seguretat en el treball. I no és l’únic cas, ni de molt, ni en aquest país, ni en altres països poc desenvolupats. N’hi ha molts altres, desgraciadament, que simplement no han estat tan escandalosos ni tan mediàtics.

Tornant, però al cas de Nôtre Dame, la caritat (la misericòrdia) pot existir en una societat i, molt probablement, hi ha gent que la fa de bona fe i amb les millors intencions. Tanmateix, la filantropia no pot (n’hi ha) de ser mai la norma, no pot en cap cas substituir les polítiques econòmiques i socials dirigides a aconseguir el benestar col·lectiu, des de les polítiques redistributives més moderades a les polítiques més radicals de passar de la propietat privada dels mitjans de producció a la seva propietat col·lectiva (cooperativa, comunal o pública) democràtica.

La filantropia no pot (n’hi ha) de ser mai la norma, no pot en cap cas substituir les polítiques econòmiques i socials dirigides a aconseguir el benestar col·lectiu

Si es deixa que siguin les elits econòmiques les que decideixen on (com, quan i en quina quantitat) participar en el benestar col·lectiu s’està convertint la política (i la política econòmica i social en particular) en subalterna (subordinada/dependent) del capital. I els resultats d’aquesta elecció semblen avui evidents: desigualtats creixents, disminució dels espais democràtics i tendència a l’elitisme de les institucions democràtiques que cada cop queden més en mans dels experts, només teòricament independents. Això és particularment evident en els països de la Unió Europea, i encara més en els que tenen l’euro com a moneda, que avui veuen molt limitada la seva sobirania en tots els àmbits, per les restriccions externes imposades per la legislació i les institucions comunitàries.

Davant d’això, sembla clara la necessitat de reivindicar la sobirania nacional i popular (de la ciutadania) –així com la resta de sobiranies en els diferents àmbits de la vida–, entesa (enteses) com a capgirament/inversió de les relacions de força i no com a recerca dels interessos dels capitalistes. I això vol dir, reivindicar el control del capital i governar a favor de les classes populars i de la majoria de la població, perquè només així ens podrem defensar de la inevitabilitat del capitalisme rapinyaire (que a vegades sembla que vol aparentar una cara generosa) i, al mateix temps, mantenir com a objectius la justícia social, el benestar col·lectiu, el reconeixement universal dels drets humans individuals i col·lectius/socials, tot restituint a la política el sentit profund de la democràcia radical.