Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Les polítiques municipals d'habitatge, sota escrutini

Repassem el grau de compliment de les mesures en matèria d'habitatge amb què es van presentar els partits que governen des de 2015 a Barcelona, València i Palma

Les eleccions municipals del 2015 van sacsejar algunes realitats electorals als Països Catalans. A Barcelona, l’activista Ada Colau es convertia en alcaldessa amb, aleshores, Guanyem Barcelona en minoria. Rita Barberà exclamava ¡Què hòstia! abraçada a Serafín Castellano, perquè després de 24 anys, el PP perdia l’Ajuntament de València i hi entrava Joan Ribó de Compromís. I a Palma, es posava fi a l’alternança entre el PP i el PSOE, i l’alcaldia passava a mans de la coalició formada per PSIB-PSOE, MÉS i Som Palma (Podem). Una problemàtica compartida per les tres ciutats és l’accés a un habitatge digne, que s’ha agreujat els darrers anys: preus disparats – cada família destina, de mitjana, un 40% a tenir casa-, degoteig de desnonaments, expulsió del veïnat i tot impregnat per  l’impacte del turisme. Per aquesta raó, repassem el grau de compliment de les mesures en matèria d’habitatge que varen plantejar en els seus programes o acords de Govern.

 

Les mesures no frenen la velocitat del mercat a Barcelona

“L’únic que falta en aquesta ciutat és voluntat política per aturar els desnonaments i garantir el dret a l’habitatge”. Amb aquestes paraules, Ada Colau feia una declaració d’intencions durant la campanya electoral a les eleccions municipals el 2015. Però, tot i que l’habitatge ha estat un dels temes prioritaris per als comuns -tot i la “voluntat política”-, a Barcelona, segons dades del poder juidicial, cada dia hi ha més de deu desnonaments, prop de 4.000 l’any, i la majoria ja són per impagament de lloguer, que ja supera els 900 euros de mitjana i va créixer un 6% el 2018, segons dades de la Cambra de la Propietat Urbana.

El programa de Barcelona en Comú posava en primer terme “evitar els desnonaments per motius econòmics” i desgranava les vies per aconseguir-ho. Es van afanyar a crear el Servei de Mediació en la Pèrdua d’Habitatge i Ocupacions (SIPHO), que per Santi Mas de Xaxàs de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) és una de les millors mesures de tot el mandat: “a través del servei s’ha mediat amb la propietat, s’ha aconseguit endarrerir desnonaments i les famílies se senten més acompanyades”. Tot i així, molts altres han estat aturats gràcies a la pressió col·lectiva veïnal. L’any passat encara es va agreujar més la situació perquè els desnonaments amb data oberta, segons el mateix Ajuntament, es van multiplicat per sis i van arribar als 47.

Capçalera de la manifestació contra la bombolla del lloguer a Barcelona |Sira Esclasans

 

Conscients de què no es podria arribar a acords amb totes les propietats, Barcelona en Comú va assegurar que en cas que no fos possible aturar el desnonament, es garantiria “un reallotjament adequat”. I aquí és on el moviment pel dret a l’habitatge coincideix a assenyalar que no s’està garantint. Des del Raval, un dels barris amb major pressió immobiliària de la ciutat, Joana Sales del Sindicat d’Habitatges Raval, denuncia que el reallotjament és una mesura provisional, en pensions o hostals i un traster per deixar les coses: “després s’han de buscar la vida”. Una mostra evident de què no s’arriba a donar resposta a les persones afectades és la situació de col·lapse de la Mesa d’Emergència. Si bé és cert que el Consistori va ampliar les condicions d’accés el 2016 per permetre l’adjudicació de pisos a persones desnonades d’ocupacions i va eliminar com a criteri tenir uns ingressos mínims, per a Mas de Xaxàs, no és suficient: “cal que s’ampliïn encara més els criteris per aquelles persones que han estat residint en un local comercial com si fos un habitatge”. Però a més, la realitat actual és que hi ha més de dos anys de llista d’espera. Fent balanç a finals del 2018, la mateixa alcaldessa va admetre que a les 480 famílies se’ls ha reconegut el dret a un habitatge d’emergència, però es troben en llista d’espera. Aquesta mancança també provoca que si arribes a superar el periple per accedir a un habitatge, el reallotjament et pugui tocar ben lluny del teu barri.

A l’arrel de la problemàtica hi ha la clara manca d’habitatge públic, que no supera el 2%. És per aquesta raó, que tot i que s’ampliïn els criteris d’accés a la Mesa, no hi ha pisos per assignar

Però a l’arrel de la problemàtica hi ha la clara manca d’habitatge públic, que no supera el 2%. És per aquesta raó, que tot i que s’ampliïn els criteris d’accés a la Mesa, no hi ha pisos per assignar. L’equip de Colau va apuntar alt en campanya electoral: assegurava que mobilitzaria 8.000 pisos de lloguer social -4.000 de nova construcció i 4.000 més comprats o cedits, però finalment, ha entregat les claus de 834 habitatges nous i ha adquirit 661 habitatges. Per Guillem Fernàndez de la cooperativa de finances ètiques Coop57, precisament es aquí on el Consistori s’ha quedat curt: “la producció d’habitatge social, el concurs de solars per habitatge cooperatiu, la intervenció en el mercat privat de lloguer mitjançant la borsa d’habitatge social, els famosos containers d’allotjaments transitoris, o els habitatges per a persones sense sostre, han quedat en poca cosa”. Per Fernàndez, s’ha canviat el relat i s’han fet coses noves, però en el més bàsic ha faltat eficàcia.

La manca d’habitatge públic a la ciutat xoca amb la quantitat de pisos buits. El 2017, la Unitat Contra l’Exclusió Residencial (UCER) de l’Ajuntament va detectar un total de 268 pisos buits a la ciutat d’entitats bancàries i teòricament va obrir expedients per exigir que es posessin en règim de lloguer al mercat o es cedissin per a lloguer social. Enguany, ha obert tretze expedients sancionadors a propietaris d’habitatges protegits per no viure-hi i mantenir-los buits i n’ha resolt un, per valor de 180.000 euros, contra propietaris d’un habitatge de protecció oficial del carrer del Doctor Aiguader. A més, actualment, se n’està tramitant un altre, que pot comportar una multa de més de 2,4 milions d’euros, contra una societat que manté buit un edifici sencer de l’Eixample, un altre per set pisos buits al carrer Aragó i 26 expedients més que afecten un total de 76 habitatges situats majoritàriament en els districtes d’Eixample i Ciutat Vella. Per l’Obra Social de Barcelona “s’ha fet poca cosa”. Consideren que el procediment dels expedients és molt lent pel context d’emergència que hi ha: “el primer de maig es van okupar quatre blocs a la ciutat, una mostra de quina és la situació. Aquests pisos s’haurien d’expropiar per dedicar-los a lloguer social”. A més, afegeixen, que si la possibilitat de sanció no suposa un perill per a l’economia d’aquestes empreses o bancs, “no s’està fent bé”.

L’Ajuntament assegura haver reduït “de manera dràstica l’activitat il·legal de pisos turístics”: de 5.875 a 272 anuncis sense número de llicència obligatori a internet i 4.900 ordres de cessament de l’activitat de pisos il·legals

Per ampliar el parc públic, recentment, el ple de l’Ajuntament va aprovar una mesura, proposada i impulsada pel Grup Promotor de la Moció Lloguer Públic Bcn -format per una àmplia coalició d’entitats en defensa del dret a l’habitatge-, que obliga a destinar a habitatge assequible el 30% dels pisos nous de Barcelona. Per Jaime Palomera del Sindicat de Llogaters, sense la pressió dels moviments, no s’hagués aprovat la mesura que, finalment, no va congelar les llicències fins a la seva entrada en vigor i per tant, ha facilitat un marge de temps perquè el sector de la construcció i la promoció demanessin 600 certificats, 400 més que l’any anterior, i evitar així sotmetre’s a la nova norma. El que no especifica la moció és quin percentatge serà destinat a lloguer, deixant-ho en un “es destinarà prioritàriament a lloguer social”. En absència d’una regulació dels preus de mercat -tot i que ahir 21 de maig, el Govern de la Generalitat va aprovar un decret llei que permetria la limitació dels preus de lloguer a barris o les ciutats on es pugui acreditar una manca d’habitatge assequible-, la mesura no està absenta del risc que els promotors incrementin els preus de l’altre 70% per compensar la pèrdua de guanys.

Estretament vinculat a la problemàtica de l’habitatge, el turisme també ha estat centre d’atenció durant el mandat. La ciutat de Barcelona rep un total de 15,8 milions de turistes l’any i a més d’hotels, també s’allotgen en pisos turístics, a través de plataformes com Airbnb i Homeway. Tal com constava al programa, en entrar a l’Ajuntament, Colau va anunciar una moratòria en la concessió de llicències d’allotjaments turístics, subjecta a un nou Pla Especial Urbanístic de regulació del turisme (PEUAT), que va aprovar-se a principis de 2017. En el seu moment, Daniel Pardo de l’Associació per un Turisme Sostenible (ABTS) ja va lemantar que s’havia perdut una oportunitat, perquè no es van protegir tots els barris: “Quan es poden donar llicències a un altre barri estàs fomentant que marxin cap allà, perquè la pressió turística existeix i perquè la dimensió i les distàncies dins la ciutat de Barcelona són ridícules en el context global”.

Fent balanç, l’Ajuntament assegura haver reduït “de manera dràstica l’activitat il·legal de pisos turístics”: de 5.875 a 272 anuncis sense número de llicència obligatori a internet i 4.900 ordres de cessament de l’activitat de pisos il·legals. D’aquests, de moment, només 1.171 s’han recuperat per al parc d’habitatge residencial. Entre 2016 i 2018 s’han obert 13.014 expedients disciplinaris i s’han imposat 6.453 sancions, de les quals no se sap quantes s’han fet efectives. Així mateix, el Consistori ha multat amb 600.000 Airbnb per publicitar pisos turístics il·legals, que l’empresa va recórrer i en aquests moments està pendent de decisió judicial. Per Palomera, malgrat aquestes mesures, és insuficient, perquè “l’especulació immobiliària és una realitat estructural”. De fet, per exemple, Palomera adverteix que hi ha molt lloguer d’habitacions il·legal i que caldria regular, alhora, les llicències actuals s’haurien de revertir per posar el fre d’emergència, considera l’activista.


Un miler de persones dormint al carrer

Entre els invisibles dels invisibles, hi ha les persones sense llar, encara que actualment, segons el recompte d’Arrels Fundació, n’hi ha 956, una xifra que només es va superar el 2017 amb 1.026. Barcelona en Comú, al program de 2015, va proposar realitzar un “cens clar i transparent” de les persones que viuen al carrer i les seves necessitats. Els darrers tres anys, mentre que el recompte s’ha dut a terme des de la Xarxa d’Atenció a Persones Sense Llar (XAPSLL) -integrada per 33 entitats i organitzacions i l’Ajuntament-, el cens l’ha elaborat Arrels.

El Pla proposa passar dels 50 habitatges que segueixen el model Housing First -una nova manera de fer amb les persones sense llar que segueix la màxima “primer l’habitatge”- a 150, però Arrels subratlla que és insuficient i que ni s’hi ha arribat

Amb les dades a la mà, l’Ajuntament es va comprometre a impulsar un pla conjunt amb les entitats socials per garantir un habitatge com a mecanisme per refer els vincles socials: el Pla de Lluita contra el Sensellarisme 2016-2020. Pel director d’Arrels Fundació, Ferran Busquets, ha mancat més participació de les entitats i compliment d’objectius. Per exemple, el Pla proposa passar dels 50 habitatges que segueixen el model Housing First -una nova manera de fer amb les persones sense llar que segueix la màxima “primer l’habitatge”- a 150, però Arrels subratlla que és insuficient i que ni s’hi ha arribat. L’entitat demana més promocions específiques que tinguin en compte la realitat del sensellarisme. Ara mateix, hi ha tres albergs per acollir persones sensellar, però la llista d’espera és de mesos, denuncia Arrels. Per altra banda, hi ha l’actuació de la Guàrdia Urbana respecte l’Ordenança del Civisme, que “no respecta els drets de les persones sense llar i criminalitza algunes de les activitats habituals d’aquestes persones” i no s’ha aconseguit modificar durant aquest mandat.

Una altra realitat invisibilitzada és la dels assentaments a la ciutat. El desembre de 2018, segons dades facilitades pel Consistori a la Directa, n’hi ha 79 amb un total de 481 persones. L’Oficina del Pla d’Assentaments Irregulars està externalitzada, no fa atenció social directa i deriva els casos al Servei d’Inserció Social (SIS) o al Servei d’Atenció a Immigrants, Emigrants i Refugiats (SAIER) depenent del temps d’estada al país.

Amb una mirada àmplia, Jaime Palomera defensa que el Consistori “ha d’aprofundir encara molt en el que s’ha començat” i “en la regulació del mercat privat”, si realment es vol arribar a fer efectiu el dret a l’habitatge. Perquè ara mateix, malgrat les mesures, mai havien estat tan disparats els lloguers a Barcelona, mai tants veïns i veïnes havien estat expulsats del seu barri i el número de persones que dormen al carrer manté una tendència a l’alça.

 

L’acord de la Nau fa aigües

“Treballarem incansablement per posar al centre les persones i fer de València una ciutat de tots i totes”. La frase va ser pronunciada per Joan Ribó després de signar l’acord de La Nau, que acabava amb el govern del Partit Popular després de 24 anys. Començava un pacte de govern on Compromís, PSPV-PSOE i València en Comú.

L’acord consta de 36 mesures i dedica cinc punts a l’àmbit de l’urbanisme, l’espai públic i les infraestructures, però, no hi ha cap mesura directament sobre l’habitatge o dedicada de forma directa a evitar desnonaments

L’acord consta de 36 mesures i dedica cinc punts a l’àmbit de l’urbanisme, l’espai públic i les infraestructures. Una sèrie de propostes que compartien els tres partits i que haurien hagut que dur-se a terme al final de la legislatura. En l’acord, però, no hi ha cap mesura directament sobre l’habitatge o dedicada de forma directa a evitar desnonaments. I encara que en el programa del PSOE es parlava clarament de València com ciutat lliure de desnonaments, aquests van seguir per tota la legislatura.

“Això no llevava autonomia als partits, però estava clar que aquest Govern se sustentava en aquestes 36 mesures. Després, els partits polítics en funció de la regidoria que tenien eren responsables dels que es feia o no”, explica Mireia Biosca, assessora de la Regidoria de Participació i Transparència. El pacte va deixar caure l’àrea de Desenvolupament Urbà i Habitatge en mans del PSOE, amb competències delegades per a alcaldia.

L’ocupació de la via pública i l’ús ciutadà dels solars es troba al punt deu de l’acord. Segons Toni Cassola, membre de l’associació Amics del Carme, al centre de València, “en el tema dels solars no s’ha fet res”.  Segons explica, totes les associacions de veïnes que han tramitat la sol·licitud per utilitzar els solars del centre de València s’han vist envoltades per una burocràcia molt lenta. L’ocupació de la via pública, les terrasses dels bars i dels restaurants ha sigut un tema de debat al llarg d’aquests quatre anys. Com explica Cassola, des de desembre de 2016 hi ha hagut diverses reunions d’associacions de veïnes amb l’alcalde i amb diferents regidors, on se’ls ha plantejat diferents possibles solucions, però no s’ha fet res al respecte. “Pareix que no tenien molta idea de com fer-ho”, conclou Cassola.

Pel que fa al Pla General d’Ordenació Urbana (PGOU), el punt onze de l’acord estableix formular-ne un de nou amb criteris socials, participació ciutadana i respecte mediambiental. “És evident que el tripartit valencià no ha assolit aquest objectiu: no s’ha redactat un nou PGOU”, constata Mar Ruiz, portaveu de Cuidem Benimaclet. La plataforma critica el procés de participació per a la reformulació del pla, pensen que va nàixer esbiaixat perquè no es van contemplar totes les opcions. “En segon lloc, el procés va ser parcial i escàs en participació i durada: sis tallers, poca assistència, molta tècnica i cap classe de dinamització de grups”, remarca la portaveu. A més en les conclusions no reflecteixen de forma fidel l’oposició de quasi el 50% que hi havia en certes qüestions. “La participació real no consisteix a anar un dia a un taller i oblidar-se per complet del procés. Per tant, és una vergonya justificar un projecte imposat amb un procés de participació ciutadana que va arribar a conclusions que res tenen a veure amb el pla que ara mateix està damunt la taula”, postil·la la Ruiz

Entrega de signatures contra el PAI de Benimaclet

 

El barri del Cabanyal també es menciona en l’Acord, amb la derogació del Pla del Cabanyal i una reformulació basada en la rehabilitació de les cases i la participació de les associacions veïnals. La revocació de l’antic pla va ser celebrat per moltes veïnes, com explica Sílvia Sánchez, membre del col·lectiu Cabanyal Horta, també per haver comptat amb un col·lectiu que fins al moment no havia sigut interlocutor de l’administració: “Però què fem amb els solars paralitzats durant quasi 30 anys i que ocupen la segona línia de platja? El procés per al Pla Especial del Cabanyal-Canyamelar (PEC) es va tancar a correcuita i està lluny de retornar-li la lluentor arrabassada durant anys al centre històric del barri”, lamenta Sánchez. El PEC, segons les activistes, crearà un nou Cabanyal amb habitatges desposseïts de tota identitat arquitectònica, però amb un alt valor especulatiu. Per Borja Sanjuán, portaveu del PSPV i del PSOE a València, el PEC “garanteix definitivament que no existirà l’amenaça de l’enderrocament, ha estat un pla participatiu i a més es continua treballant per a millorar-lo”.

Quant al punt tretze de l’acord, aquest exigeix al govern central i a la Generalitat Valenciana les infraestructures i inversions necessàries. “Tal com es planteja la qüestió cau en un parany. Es demana reivindicar infraestructures i et trobes que des de l’Estat poden triar quines infraestructures et donen i quines no”, explica Marc Ferri membre de Per l’Horta, històric col·lectiu que defensa l’horta del Cap i Casal i del voltant. I és que el finançament de la ciutat ha sigut un estira-i-arronsa constant entre el govern espanyol, el valencià i el municipal. Des del Per l’Horta creuen que s’hauria de valorar quines infraestructures necessita realment la ciutat. “Un exemple pot ser la de la V-21. L’ampliació és tan necessària? Els diners que serveixen per a ampliar la V-21 es podrien utilitzar tranquil·lament per millorar el transport metropolità, que és una reivindicació reconeguda per tots els partits de l’acord”, conclou Ferri.

L’acord de la Nau també contemplava voler reorientar la despesa cap a un augment de la partida d’inversions en els barris amb major dèficit de dotacions, com per exemple Natzaret, un dels barris més pobres de València

L’acord de la Nau també contemplava voler reorientar la despesa cap a un augment de la partida d’inversions en els barris amb major dèficit de dotacions, com per exemple Natzaret, un dels barris més pobres de València. “No tenim moltes dotacions ací, com l’escola secundària pública o la residència per a gent major. Sí que està en marxa el tramvia però això depén de la Generalitat”, explica Julio Moltó, portaveu de l’Associació de Veïnes del barri. L’Ajuntament ha plantejat una Estratègia Integral Participativa que es va aprovar, però està encara en una fase inicial. “No podem queixar-nos i farem el seguiment perquè s’apliquen les nostres propostes”, afegeix Moltó.

Amb tot, quatre anys després algunes mesures de l’acord no s’han complert i moltes s’han quedat a mig camí. Es va intentar formar una comissió de seguiment del pacte de la Nau per assegurar-ne el compliment, però finalment no va funcionar. “Jo crec que hi ha una responsabilitat compartida en què no s’hagen acomplit les mesures de l’Acord de la Nau: el Govern i els partits del govern haurien hagut de ser més ferms a l’hora de respectar el pacte”, conclou Biosca.

 

A Palma, un programa complert a mitges

Les darreres eleccions de 2015 van donar com a resultat que l’ajuntament de Palma estigués en mans d’una coalició formada per PSIB-PSOE, MÉS i Som Palma (Podem), trencant així amb l’alternança d’un govern de PP i PSOE que s’havia repetit fins al moment. El consistori, amb una batlia els dos primers anys del socialista José Hila i una segona de l’ecosobiranista Antoni Noguera, es va adherir al corrent d'”ajuntaments pel canvi” que es formaren arreu de l’Estat. El pacte de governabilitat es va consumar acordant un codi ètic i un programa polític comú que es va anomenar “bases per conformar un govern de canvi a Palma”. Entre les divuit pàgines dedicades a les “propostes de Govern”, el segon apartat està enfocat a l’habitatge i recull dotze propostes.

L’accés a l’habitatge ha esdevingut en aquests darrers anys una de les principals preocupacions de la ciutadania de les Illes, on el preu de l’habitatge és un 60% més alt que la mitjana peninsular. En concret, a Palma,  s’ha registrat un increment del 26% respecte a 2018 i és la cinquena ciutat més cara de tot l’Estat.

L’accés a l’habitatge ha esdevingut en aquests darrers anys una de les principals preocupacions de la ciutadania de les Illes, on el preu de l’habitatge és un 60% més alt que la mitjana peninsular

Una de les mesures estrella amb què el govern de Palma iniciava la legislatura era la d’impulsar una oficina antidensonaments que exercís les funcions d’assessoria jurídica i de mediació amb les entitats bancàries. Es creà el juliol de 2015, poc temps després de conformar-se el Govern. Segons el segon tinent de batle i regidor d’urbanisme i habitatge, José Hila, fins al febrer de 2019 l’oficina antidesnonaments hauria aconseguit paralitzar 1.455 desallotjaments i tramitar 2.728 expedients. Però des de les plataformes Stop Desnonaments i Ciutat per a qui l’habita critiquen la poca efectivitat de l’oficina per la manca de recursos i la incapacitat per negociar fermament amb les entitats responsables dels desnonaments.

L’Ajuntament també ha complert com prometia en la rehabilitació d’edificis en barris vulnerables, com Verge de Lluc, Camp Redó i Son Gotleu, on s’han realitzat dues convocatòries d’ajuda amb l’objectiu d’assolir una recuperació funcional i estètica, ja que es troben immerses dins una situació de progressiva degradació arquitectònica i urbanística. Segons les dades que aporta l’ajuntament, s’han atorgat 758.932 euros en subvencions destinades a la rehabilitació de 33 comunitats.

Manifestació pel dret a l’habitatge a Palma

 

Entre les mesures que no s’han aconseguit tirar endavant, es troba el reimpuls del programa Palma Habitada, que consistia a captar habitatges buits a través de l’ajuntament i reintroduir-los al circuit de lloguer per facilitar l’accés a l’habitatge a persones amb dificultats. El juny de 2018 es decideix posar fi al projecte perquè no obté els resultats esperats i s’opta per destinar els recursos a un pla per facilitar el lloguer a joves mitjançant subvencions. El programa Palma Habitada finalitza amb només tres contractes tramitats el 2018 i atribueix aquest fracàs “a la falta d’interès dels propietaris davant la impossibilitat de competir amb el lliure mercat”. Tampoc s’ha realitzat un “programa d’intercanvi d’habitatges adreçat a col·lectius vulnerables (gent gran i mobilitat reduïda)” que consistia a “rehabilitar immobles i habitatges per a persones amb dificultats de mobilitat”.

Bona part de les mesures que es prometien al programa de govern municipal en matèria d’habitatge s’han començat a implementar fa uns mesos parcialment i des de l’administració del Govern amb l’entrada en vigor, el juny del 2018, de la primera llei d’habitatge a les Illes

Bona part de les mesures que es prometien al programa de govern municipal en matèria d’habitatge s’han començat a implementar fa uns mesos parcialment i des de l’administració del Govern amb l’entrada en vigor, el juny del 2018, de la primera llei d’habitatge a les Illes. La llei compleix, per exemple, la creació d’un registre d’habitatges desocupats que obliga els grans tenidors a cedir-los temporalment per a lloguer social i, si hi ha negativa per part de la propietat, s’imposaran sancions d’entre 3.000 i 30.000 euros. Aquestes mesures s’assemblen molt a dues de les propostes del consistori però no es pot provar la implicació o rellevància d’aquest en l’elaboració de la llei. Tot i que el consistori palmesà intentà negociar amb diverses entitats financeres per obtenir una bossa pròpia, es van trobar amb “zero disposició” i la mesura es va aturar.

Pel que fa al “suport a cooperatives d’habitatge d’ús o propietat”, és un cas més on ha estat el Govern qui ha fet quelcom al respecte. Cal destacar la creació del projecte Cohabita: un concurs públic on l’Institut Balear de l’Habitatge (IBAVI) ofereix solars -tots fora de Palma- de titularitat pública amb un dret de superfície durant 75 anys, amb possibilitat de prorrogar-se fins a un màxim de 99. Els habitatges resultants d’aquestes promocions són de protecció oficial, als quals per accedir-hi s’han de complir els requisits d’accés. La recent llei d’habitatge també contempla l’impuls d’aquesta forma d’habitatge. Però des de Palma, no s’ha donat cap mena de suport.

Des de l’ajuntament remarquen que tot i que la promesa de “promoure l’estabilitat en l’habitatge als diversos barris i districtes de Palma, per evitar la situació i el desemparament dels residents per raons econòmiques i/o d’especulació sobre el preu del sòl” no s’hagi abordat d’una sola vegada, s’han fet passes com “la prohibició d’obertura de nous hotels al centre de Palma” o “la zonificació del lloguer turístic”, la qual prohibeix el lloguer vacacional en edificis plurifamiliars i el permet en habitatges unifamiliars, excepte els que estan situats en sòl rústic protegit. La darrera mesura va comportar que el passat febrer el jutjat número cinc de palma acceptés a tràmit una querella contra el batle Noguera provinent de Fevitur, la patronal espanyola de lloguer vacacional, de llavors ençà no hi ha hagut més notícies sobre aquest fet.