relat
El meu net Joan
Aquest matí, quan ja havia esmorzat i em disposava a escriure, ha aparegut per casa el meu net Joan. Estava molt alterat, tenia una bretxa...
La vergonya té nom de planta
Tenia una vergonya que, com una heura profunda, se li embolicava al melic, li estrenyia la panxa i li clavava els peus a terra. Adela,...
En nom dels becs i de les plomes
Semblava impossible que aquelles potes llarguíssimes i esveltes fossin capaces de sostenir aquell cos atapeït de plomes rosades, que no deixaven indiferent a ningú
Allà hi ha
Un conte especulatiu sobre viatges en la memòria
La recompensa
A partir d’aquell instant només podria confiar en el seu gos, en el seu amor primari i fidel, en la lleialtat instintiva de l’animal que...
Salta la lluna
Un text en homenatge a l’amic Joan Liébana, que ens va deixar el 17 de juny de 2021
Amorosir ferides, sensualitzar cicatrius
La mirada em portava directa, i sense mitges tintes, cap als racons de la pell que més he arribat a odiar. Resseguia, fugaç, el trajecte...
Un impossible
El protagonista, a qui direm Mike per no fer al·lusions directes, està netejant un camí i topa amb una pedra que, per molt que ell...
Oda menstrual
Amb el mateix dit que ha resseguit l’esquerda es ressegueix la seva cicatriu, s’aixeca la samarreta i m’observa mentre s’escruta detingudament la panxa. “Són iguals”...
Combat mortal
Si allunyem la mirada, si la càmera ho permet i obre pla, si us plau, veurem que rere la pantalla s’amaguen dos homes que revelen...
Carn de suro
si no s’hagués tornat de suro, no hauria tirat endavant. Si hagués estat de carn, l’haurien pessigat i li hauria fet tant mal que no...
L’avortament del nou llenguatge
La jove i carismàtica líder del partit dels Pirineus Verds no podia ser una més i havia de seguir el seu instint
Esvelta i suculenta
L’última vegada que vaig veure com t’allunyaves de casa meva va ser la primera vegada que una planta va trepitjar el meu balcó. Va ser...
Cançó de menta
Tanco els ulls i ja començo a intuir les passes que s’arrosseguen fins a la porta, acompanyades d’aquell retocar del metall que m’és tan familiar....
Violeta
Il·luminades per un deix de llum que entra somorta per les escletxes de la persiana, les dues mengen en silenci. Una no música que les...
Una altra nit
Des de la foscor de la nit, intento identificar els objectes que hi ha a la meva habitació: llit de ferro, matalàs de palla, coixí...
Les veus del foc i de les pedres
En un lateral de la manifestació, t’he enganxat picant amb el martell de la meva caixa d’eines contra el terra de la vorera, darrere d’un...
Natura morta
Trio la drecera i m’endinso per un congost estret de molsa esponjosa que em recorda aquell tall espumós sota el ventre. Per arribar-hi, vaig resseguir...
L’oxigen
No sé com la testa del teu fill t’esberla la magrana, com t’estripa l’escletxa, com t’esguerra de per vida. Com se’t fa cicatriu en comptes...
El que no s’oblida
“Vas arribar al món com una fletxa. Flash!, ja soc aquí, vas dir a plor descontingut”, em va dir la Rosa. I una enyora aquell...
Tornar a Olesa
L’Antònia té els cabells curts i una piga grossa damunt la cella, d’aquestes pigues amb relleu i grosses que sobresurten. Les llàgrimes li rellisquen galtes...
El xef
Qui cuinava durant més de dos dies seguits era batejat pels companys com a xef; els seus noms eren pronunciats en ocasions estranyes