El trap: la música de les pobres

Què significa el trap, el gènere que triomfa als barris desposseïts de l’Estat, des d’un punt de vista social i cultural? L’impacte d’alguns dels seus temes a la xarxa, amb més de cinc milions de reproduccions, és superior al de bandes com Manel
11/01/2017

És divendres al vespre a l’estació de Sabadell Sud. Una noia i tres nois, d’uns disset o divuit anys, seuen en un banc a l’andana 2-4. Els nois vesteixen pantalons de pitillo i jaqueta texana o de niló llampant i es van cobrint el cap amb la caputxa o una gorra. La noia calça unes Air Max i du uns pantalons militars cenyits i una dessuadora grisa i ampla, sobre la qual reposa una cadena daurada. La indumentària del quartet participa de l’estètica popularment coneguda com a swagger, recognoscible, grosso modo, per la presència d’imitacions de marques de luxe incorporades a un estil urbà cridaner, ostentós i transgressor. La música que punxen des de l’smartphone se sent a uns quants metres a la rodona, com se senten –també– les seves pròpies veus arrossegant-s’hi per sobre de forma inconstant. Les melodies són fosques i angoixants i els timbres distorsionats que n’emergeixen semblen, d’alguna manera, posthumans. “Es por ésto que estoy haciendo trap. Fumando en el parque, con la nueve detrás”. El tren s’acosta, engoleix el so i se l’endú a l’interior dels vagons en direcció a Martorell. El silenci torna a l’andana. El que els quatre amics han estat escoltant són, majoritàriament, grups de trap barcelonins, els vídeos dels quals poden acumular més de cinc milions de visites a Youtube o, dit d’una altra manera, el triple que el videoclip “Benvolgut” de Manel o sis vegades més que la cançó més reproduïda de la Sílvia Pérez Cruz. Tot i així i atenent aquestes xifres, com és que se’n parla tan poc o tan poc detingudament, del trap? Per començar, recapitulem, ben bé, què és el trap?

 La trapera Bad Gyal / Juan Miguel Morales Lopez 


El terme remet a les trap houses –punts de venda de drogues– i es va començar a dedicar a un determinat tipus de rap, més ombrívol i líricament abocat a l’univers de la droga i la violència, que proliferava en zones marginals del sud dels Estats Units als anys 90. No fou, però, fins havent tombat el mil·lenni i de la mà de vocalistes com Rick Ross o Gucci Mane que el camí inaugurat per aquelles primeres temptatives va anar adquirint la forma relativament acabada d’un gènere. El 2013, l’estil irromp a l’Estat espanyol i troba els seus principals ambaixadors en Pxxr Gvng, la Zowi, Bad Gyal, Takers, Pimp Flaco o Chanel, entre altres. A grans trets, es caracteritza musicalment per l’ús de sintetitzadors agressius i melòdics, greus pesants, ralentització del tempo i ús d’autotunes per distorsionar la veu i cerca una sonoritat fosca, densa i inquietant.

Més enllà de la breu enumeració d’aquests atributs tècnics, resulta pertinent la pregunta: què suposa el trap a l’Estat espanyol com a fenomen social i cultural?
 

Història i condicions materials

En primer terme, cal situar el procés de democratització de l’accés a l’esfera pública, que ve de la mà de l’auge d’internet i les noves tecnologies, com la condició de possibilitat absoluta d’aquestes noves produccions. El Marx de La ideologia alemanya ja posava sobre la taula que hi ha moments en què el desenvolupament de les forces productives (éssers humans i mitjans per produir) entra en contradicció amb les relacions de producció vigents (les relacions que entaulen entre si les persones i amb les coses en el procés productiu: aquí i ara, fonamentades en la propietat privada i la producció de plusvàlua). Si, fins fa una dècada, tot músic es veia obligat a alienar els drets de les seves produccions en un segell discogràfic per poder adquirir un radi de comunicació massiu, la revolució tecnològica que cristal·litza en Youtube i Facebook fa possible, com a mínim per ara, que qualsevol persona amb una videocàmera pugui socialitzar els productes de la seva creativitat al marge de la indústria cultural. Si, a l’equació, hi afegim la facilitat de composar un tema de trap, en què la distorsió de l’autotunes arriba a eximir la vocalista de tenir una bona veu, es comprenen la magnitud i l’abast de la seva producció i distribució. Tot i que, evidentment, les discogràfiques tractin de corregir aquesta desviació, el jovent traper que des d’aquí ha adquirit fama internacional és conscient de les contradiccions que subjauen en el procés: “Puedes intentar encerrar la música, pero se escapará siempre”, resa Yung Beef, membre il·lustre de Pxxr Gvng, conjunt punter del trap estatal, que ja ha abandonat la seva relació fugaç amb Sony.

Youtube i Facebook fan possible, per ara, que qualsevol persona amb una videocàmera pugui socialitzar els productes de la seva creativitat al marge de la indústria cultural

El trap, a més de ser una música essencialment autoproduïda, en bona part dóna veu i representa una classe social exclosa –per baix– del treball assalariat. El jovent que participa en el procés de circulació del trap prové, en gran mesura, dels barris més desposseïts de les perifèries urbanes; o, com enllesteix fàcilment Khaled, també de Pxxr Gvng: “Lo que hacemos nosotros es música para pobres. Para que la disfrute la gente de los barrios marginados”.

La banda de trap Pxxr Gvng / SONY MUSIC


Què és, aleshores, el que proposa el jovent dels estrats més castigats de casa nostra? Talment com el punk durant els 70 del desmantellament del proletariat industrial i les onades d’empobriment, el nou estil converteix el nihilisme en un dels seus elements estructurants i l’apologia de la droga, el sexe i la violència en la seva litúrgia quotidiana.

El trap, doncs, com a expressió musical del jovent dels barris més empobrits de les nostres ciutats, presenta contradiccions importants que el fan oscil·lar, en certa mesura, entre un fenomen reaccionari i emancipador.
 

Reacció i obertura

En primer terme, el trap crea i recrea una atmosfera d’hostilitat i de confrontació que, sovint, desemboca en el fenomen del beef: la pràctica, habitual en aquest univers, de viralitzar les picabaralles amb altres trapers, ja sia amb missatges amenaçadors a les xarxes o pujant vídeos intimidatoris o directament humiliants a Youtube, com ara gravacions de pallisses. En la mateixa línia, el motiu líric de la sortida individual de la misèria, que abandona tot tipus de concepció comunitària, no és residual en el gènere: “Yo doy gracias a Dios por la droga, yo doy gracias a Dios por los yonkis”. Parlem d’un moviment en què, d’altra banda, l’apologia del consum i el tràfic de drogues hi és aclaparant i qualitativament més explícita que en els gèneres anteriors. Finalment i en cap cas menys important, cal posar sobre la taula el fort caràcter masclista de moltes de les produccions, fet que ens obliga a comprendre sota quines formes es reconfigura el patriarcat en les generacions més joves. El videoclip del tema “Hazte cuenta”, que compta gairebé amb quatre milions de visites i en què Kaidy Cain enarbora el que és gairebé una crida a la violació, només és un cas extrem d’una dinàmica afiançada. Val a dir que, l’any passat, el cantant es va veure obligat a cancel·lar una gira per Galícia gràcies a la pressió dels col·lectius feministes.

Com a expressió musical del jovent dels barris més empobrits, el trap presenta contradiccions importants que el fan oscil·lar entre un fenomen reaccionari i emancipador

A l’altra riba de la contradicció, però, també hi ha diversos elements que cal comentar. En primer lloc, que el jovent que participa en el moviment social del trap pertany a una generació i a un estrat social per qui el fenomen de la migració és indissoluble del seu món d’experiència al barri. Els videoclips estan protagonitzats per joves que provenen d’orígens diversos, orgullosos de les seves arrels, que dilueixen les seves particularitats pròpies en un pou comú de patrimoni mestís –el llenguatge del trap, amalgama d’expressions autòctones, àrabs, llatines i anglòfones, ho il·lustra prou bé. En aquest sentit, el trap participa de la sedimentació del dic multicultural que va fent capitular l’ombra del racisme, fins fa no tant àmpliament estesa sobre les zones perifèriques.

Seguint aquest deixant, també és cert que, de tant en tant, un centelleig de consciència i orgull de classe perfora els densos miasmes d’hostilitat entre semblants: “Dios bendiga todos los barrios bajos”, “Que follen a los avisos de desahucio”, són alguns d’aquests versos esporàdics. És significativa, en aquest sentit, la resposta de Yung Beef a la pregunta, formulada per un periodista de la Ser, d’en quina bogeria fastuosa invertiria els seus beneficis imminents: “Si nos va bien, nosotros, el año que viene tenemos a todos los niños del barrio comiendo”.
 

El trap femení

Hi ha una de les possibles obertures a què apunta el trap que mereix un paràgraf a part: les produccions femenines. El paper que hi desenvolupen les dones resulta més interessant encara que la magnitud de dones que salten a l’arena pública a compartir les seves propostes. En aquest sentit, el fil que embasta traperes com Zowi, Chanel, Somadamantina o Bad Gyal és, d’entrada, la seva actitud poderosa, segura i autocentrada, que tendeix a cristal·litzar en un tipus de personatge tradicionalment representat per homes i que, sovint, es manifesta, contra els clàssics dictats virginals, en la figura de la dealer o de la consumidora. “Soy la mamasita de todas las raxets, tengo dos kilos en el coche”, “Yo tengo azúcar glass, esto solo lo consume la alta class”, “La droga por la ventana cuando veo luces”, són en aquest sentit retalls d’un mateix leitmotiv recurrent. Aquesta independència i autodeterminació mena necessàriament a una altra de les particularitats d’aquest trap, la reivindicació de la dona com a subjecte de plaer i activitat sexual. Així doncs, no són pocs els moments en què les cançons fan ressonar, enllà de les dècades, el vell himne de les Vulpes –Me gusta ser una zorra– que sovint s’ha rescatat des del feminisme. En aquest sentit, tampoc no sorprèn que traperes com Zowi o Bad Gyal reivindiquin obertament l’exploració de les formes de l’amor lliure i l’abandonament dels patrons relacionals romàntics i conservadors.

Traperes com Zowi o Bad Gyal reivindiquen obertament l’exploració de les formes de l’amor lliure i l’abandonament dels patrons relacionals romàntics i conservadors

Així, i en la mesura que s’erigeixen en una posició de poder, aquestes dones són capaces de disputar pams de sentit de la vida quotidiana. Si la població afroamericana, durant les darreres dècades del segle passat, es va reapropiar de l’apel·latiu nigger –despectiu en els llavis de la gent racista– per atorgar-li una significació autoafirmativa, les traperes de casa nostra desenvolupen un moviment similar, per exemple, amb la paraula puta: “Podemos hacer con las palabras lo que nos dé la gana. Si me dices puta, yo estoy por encima y te giro la palabra. Yo tengo el poder, decido yo”, sentencia Bad Gyal.

 

Si la població afroamericana es va reapropiar de l’apel·latiu nigger per atorgar-li una significació autoafirmativa, les traperes de casa nostra ho fan amb la paraula puta

Fa molts més anys, Humpty Dumpty, l’ou d’Alícia a través del mirall, s’expressava en termes molt semblants. “El problema és qui mana, i prou”, respon a la pregunta d’Alícia sobre si les paraules realment poden significar el que ell vulgui que signifiquin a cada moment. En la limitada realitat del hood, l’univers del trap sembla enarborar precisament aquesta consigna. “El problema és qui mana”: la money, la nueve, la fama, mi clica, mi polla, mis ratxets, mis goonies, mis bitches, la mama, “i prou”. És clar, d’altra banda, que en altres contextos històrics d’organització política al barri tot plegat hauria cobrat tarannàs ben diferents. Caldrà que l’esquerra amb voluntat de representar i articular aquestes subjectivitats, des de la participació i no l’exterioritat, no perdi de vista, començant pel trap, les seves manifestacions culturals més genuïnes.

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades:

Les traductores invisibles

dimecres, 11 gener, 2017

El 27 i 28 d’octubre passats va tenir lloc a Barcelona la IV Conferència Internacional de Traducció Audiovisual (CITA 4), on, entre altres actes, s’entregaven els IV Premis ATRAE a les