“No es tracta ja de parlar del dret d’autodeterminació, sinó d’acompanyar-vos en la vostra lluita fins a la victòria final.” Aquesta declaració va ser pronunciada pel llavors líder del PSOE, i futur president del govern espanyol, Felipe González, en un discurs davant la població sahrauí que vivia als campaments de refugiades de Tindouf –al sud-oest d’Algèria– el 14 de novembre de 1976. Just un any abans s’havien signat els Acords tripartits de Madrid, mitjançant els quals l’Estat espanyol transferia l’administració del Sàhara Occidental al Marroc i a Mauritània i, per tant, deixava de ser una província espanyola. Sobre aquests acords, González mostrava una clara “repulsa i reprovació”, i argumentava que resultaven molt perjudicials per al poble sahrauí.
Quan va arribar a la presidència del govern en 1982, la postura de González, i per tant la del PSOE, va canviar dràsticament: va passar a convertir-se en un dels principals ambaixadors del Marroc a Europa i va deixar de banda completament la qüestió sahrauí. Una mostra d’això és que en 2010 el rei Mohamed VI regalava a González una parcel·la de 5.000 metres quadrats en primera línia de platja molt a prop de Tànger perquè es construïra una mansió al seu gust. Un altre president socialista, Jose Luis Rodríguez Zapatero, rebia en 2016 una de les més altes condecoracions de l’Estat marroquí per part del rei Mohamed VI, i es declarava “un ferm amic de Marroc”, lloc on habitualment passa les vacances amb la seua família.
Per al metge sahrauí Hamadi Mohamed, “l’Estat espanyol tindria la clau per forçar el Marroc a respectar la legalitat internacional al Sàhara tancant la frontera comercial una setmana”
Hamadi Mohamed, metge sahrauí nascut als campaments de refugiats de Tindouf que actualment viu a l’Estat espanyol, explica que tant el PP com el PSOE, quan han arribat al poder, “sempre han prioritzat les relacions econòmiques i comercials amb el Marroc per sobre dels drets fonamentals del poble sahrauí i la legalitat internacional”, especialment els socialistes: “L’Estat marroquí és expert en comprar polítics espanyols amb tot tipus de regals i favors, i aquesta és l’estratègia que ha seguit des dels acords de Madrid, especialment amb el PSOE”. Una mostra d’aquesta relació són les freqüents visites oficials, tant des de la Casa Reial espanyola com des del govern, que s’han incrementat des de l’arribada de Pedro Sánchez a la presidència.
El Marroc, el gran client de l’Estat espanyol
Actualment, l’Estat marroquí aglutina el 45% del total d’exportacions espanyoles a l’Àfrica, i és el seu principal client en aquest continent i la seua principal via d’entrada. Les exportacions marroquines cap a l’Estat espanyol representen el 17% del PIB del país africà, amb un valor al voltant dels 15.000 milions d’euros, i també és la seua principal via d’entrada a Europa. Per al metge sahrauí, “l’Estat espanyol tindria la clau per forçar el Marroc a respectar la legalitat internacional al Sàhara simplement tancant la frontera comercial durant una setmana. Les transaccions comercials amb el Marroc no superen l’1,5% del PIB espanyol. Per tant, és una relació desigual, però el Marroc sempre juga amb el rol de ser un dels principals agents de control de la migració cap a Europa i, per tant, té la capacitat de desestabilitzar la política espanyola en aquest sentit”.
Precisament per tractar aquest tema –l’arribada de 2.300 persones migrants a les Canàries en les darreres dues setmanes–, el ministre d’Interior espanyol, Fernando Grande Marlaska, viatjava el passat divendres d’urgència a Rabat per reunir-se amb el seu homònim marroquí. Tot i que el conflicte al Sàhara havia esclatat feia una setmana, Grande Marlaska es va limitar a recordar la “bona salut” de les relacions bilaterals entre ambdós estats i que “Espanya dona suport a una solució pacífica, justa, duradora, mútuament acceptada i en el marc de l’ONU”.
Segons Hamadi Mohamed, des que es van signar els acords de pau i l’alto el foc entre l’Estat marroquí i el Front Polisario en 1991 –que establia la Missió de les Nacions Unides pel Referèndum del Sàhara Occidental (Minurso) com l’organisme internacional encarregat de supervisar i organitzar la votació–, el regne alauita no ha parat de saltar-se la legalitat internacional i ficar pals a les rodes a l’elaboració d’un cens que permetria donar pas al referèndum. “Un exemple clar d’aquesta impunitat és el que està passant al pas fronterer del Guerguerat –on va esclatar el conflicte el passat 13 de novembre– que, tot i ser declarat il·legal per l’ONU als acords de pau de 1991, es va obrir excepcionalment en 1995 per deixar passar la carrera del París Dakar, amb la pressió de l’Estat francés. I a partir d’allí el Marroc va començar a utilitzar-lo diàriament com una via de sortida de subministraments cap a Mauritània i el Senegal i així millorar la seua economia”.
Alí Alien Fadli, jove sahrauí nascut al campament de Tindouf que viu a la Vall d’Albaida, remarca que “la inacció del Polisario també ens ha portat a aquesta situació d’estancament”
Segons el metge sahrauí, el Front Polisario ha denunciat aquest incompliment en nombroses ocasions davant els organismes internacionals sense rebre cap resposta, i en el moment que un grup de civils protesta en la zona, l’Estat marroquí envia l’exercit per reprimir-lo davant la mirada passiva dels membres de la Minurso. “El que es va signar en els acords de pau va ser l’organització d’un referèndum d’autodeterminació. On és això?”, es pregunta Hamadi. “Ja hem intentat la via pacífica i la denúncia internacional durant trenta anys, i el resultat és que l’Estat marroquí continua actuant amb total impunitat. No ens queda altra opció que tornar a la lluita armada per pressionar i aconseguir el nostre objectiu. Els més joves, que van nàixer després de signar els acords del 91, ja fa temps que reclamen aquest canvi d’estratègia al Polisario, i ara per fi sembla que això està passant”.
Un exemple d’aquesta posició és el que opina Alí Alien Fadli, un jove sahrauí nascut als campaments de refugiats a Tindouf en 1995 que va començar a passar alguns estius amb una família de Bocairent –a la comarca valenciana de la Vall d’Albaida–, on finalment va decidir quedar-se a viure per tractar-se un tema de salut que no podien atendre en el seu lloc d’origen. “En la meua opinió, no tot és responsabilitat d’altres països. La inacció del Polisario durant tots aquests anys també ens ha portat a aquesta situació d’estancament”, explica. Alien considera que hi ha joves sahrauís molt ben preparats i amb estudis superiors que podrien entrar a ocupar posicions de poder dins del moviment i canviar d’estratègia. “A cap país li interessa ja el referèndum i els acords de pau, la paraula drets humans en Àfrica és una tapadora. Han vingut moltes ONG que viuen dels mateixos països que ens estan saquejant i que a sobre viuen de la nostra desgràcia. N’estem farts, l’única via possible perquè ens escolten és anar-hi de veres, tallar la frontera i no aturar la guerra fins que ens escolten i aconseguim el nostre objectiu, i per això necessitarem aconseguir aliats que donen suport a la nostra lluita”.
Negocis per sobre dels drets humans
Mahfud Bechri és un activista sahrauí, membre de l’Institut Internacional per a l’Acció No Violenta (Novact) i Coordinador de la Federació d’Entitats Catalanes Solidàries amb el Poble Sahrauí (ACAPS) als campaments de refugiats de Tindouf. Bechri també considera que la impunitat de què gaudeix l’Estat marroquí i la protecció d’estats com l’espanyol, el francés o els Estats Units ha acabat amb la paciència del jovent, que des de fa anys demana un canvi urgent d’estratègia al Polisario. “Al principi teníem una mica d’esperança quan formacions polítiques com Podemos i Esquerra Unida, que suposadament donen suport a la nostra causa, van arribar al govern d’Espanya. Però ara veiem que a banda de tuits solidaris poca cosa més estan fent, i això a nosaltres no ens serveix de res”.
A banda d’aixecar la mà o ser menys permissiu amb el control migratori segons el context, Bechri explica que el Marroc té altres eines de pressió per coartar el govern espanyol. “Per exemple, en els acords de pesca entre la UE i el Marroc, Espanya n’és el principal beneficiari, ja que el 80% dels vaixells de pesca que treballen en aigües del Sàhara són espanyols”. Tot i que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) ha emés tres sentències que declaren il·legal aquest acord pesquer, els vaixells espanyols continuen treballant en aquestes aigües territorials diàriament: “Aquests vaixells capturen peix i polps en la zona propera a la costa de Dajla, i després els venen processat a empreses com Mercadona o El Corte Inglés, enganyant el consumidor i dient que el peix prové del Marroc”.
“Marroc s’ha saltat els acords internacionals tot oferint contractes a multinacionals per espoliar els nostres territoris”, apunta Mahfud Bechri, coordinador d’ACAPS al camp de Tindouf
Segons que explica igualment Mahfud Bechri, tot i que les accions legals del Front Polisario en els darrers anys han aconseguit reduir l’espoli dels fosfats en les mines ubicades als territoris ocupats degut a la il·legalitat de fer negocis en aquesta zona, la companyia espanyola d’energies renovables Siemens-Gamesa –de matriu alemanya– aconseguia en 2012 diverses licitacions per part del govern marroquí per a la construcció de parcs eòlics en la zona del Sàhara Occidental. El 13 de novembre –el mateix dia que es trencava l’alto el foc–, dinou membres del Parlament Europeu donaven un toc d’atenció a la multinacional Siemens “pels grans riscos legals i morals de fer negocis amb un ocupant il·legal”, i recordaven “que el Sàhara Occidental segueix figurant com un territori no autònom a l’espera de descolonització” i que, per tant, “els béns produïts en territoris ocupats sahrauís han de deixar de comercialitzar-se en el mercat europeu com si estiguessin produïts al Marroc”. Per tant, segons l’ONU, actualment no existeix cap autoritat, govern o entitat reconeguda amb capacitat de determinar la concessió o veto d’un contracte en el Sàhara ocupat.
“Marroc ha anat saltant-se els acords internacionals tot oferint contractes a empreses multinacionals per espoliar els nostres territoris. La seva intenció és crear una nova normalitat sobre l’ocupació mitjançant el xantatge comercial”, explica el coordinador d’ACAPS. “I el pitjor de tot és el silenci internacional i la impunitat amb la qual actuen. Esperem que la tornada a les armes obligue la comunitat internacional a posicionar-se i els obligue a acatar la legalitat internacional”, conclou.
Blogueig informatiu i repressió a activistes i periodistes
Segons Bechri, aquest silenci mediàtic “no és casual”, ja que el Marroc no permet accedir periodistes ni observadors internacionals als territoris ocupats per reportar el que passa: “Si vens al Sàhara identificant-te com a periodista o intueixen que hi vas per informar sobre el que passa, seràs expulsat automàticament”. Una mostra d’això és que el passat mes de febrer l’Estat marroquí expulsava –ni tan sols deixava baixar de l’avió– una delegació d’observadores internacionals entre els quals hi havia Susana Segovia, Ferran Civil i Vidal Aragonés, representants del Parlament de Catalunya.
La periodista Hayat Rguibi, refugiada a les Canàries, recorda que “hi dues companyes en presons marroquines pel simple fet d’informar del que passa als territoris ocupats”
Aquesta repressió contra l’activisme la coneix bé Hayat Rguibi, nascuda als territoris ocupats, col·laboradora del mitjà de comunicació Equipe Média i presidenta del Fòrum Juvenil per la Protecció dels Drets humans i el Medi Ambient, que mitjançant la seua tasca pretén precisament trencar el bloqueig informatiu que envolta el conflicte del Sàhara Occidental. Degut a la seua activitat política i periodística, Rguibi va ser empresonada en 2010, acusada de participar en el campament de protesta en Gdeim Izik, i va passar sis mesos privada de llibertat. Actualment es troba en llibertat provisional i des de 2013 resideix a les illes Canàries.
Segons que explica, la vida en els territoris ocupats cada cop és més difícil per als periodistes i activistes: “Actualment hi ha 24 defensores de drets humans condemnades a cadena perpètua en presons marroquines, entre elles dues companyes d’Equipe Média, pel simple fet d’informar del que està passant als territoris ocupats, i cada dia es produeixen detencions”. Tot i que li agradaria que el conflicte és resolgues de forma pacífica i l’ONU obligués l’Estat marroquí a complir els acords internacionals, no ho veu clar: “Fa trenta anys que lluitem de forma pacífica, i què hem aconseguit? El poble sahrauí ja està fart de viure agenollat i ha decidit passar a l’acció davant tanta impunitat. Veurem si així la comunitat internacional mou fitxa i es posiciona d’una forma real”.
