Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Tres apunts esperançadors sobre el COVID-19

L'autor, membre de l'Observatori d'Antropologia del Conflicte Urbà (OACU), apunta diverses lliçons positives de les mesures de confinament dictades per aturar l'epidèmia del coronavirus pel que fa a les formes de relacionar-se entre les persones. Aquest article forma part de la sèrie de col·laboracions d'opinió i anàlisi que la 'Directa' posa a disposició de diversos espais i col·lectius socials

/ Roser Pineda

Si hi ha quelcom que ens ha ensenyat l’arribada del COVID-19 és la fragilitat de les nostres vides. O, si es prefereix, el caràcter inherentment mutable del nostre dia a dia. Tot allò que passava al nostre voltant com un autèntic fet natural s’ha desactivat. I que pugui fer-ho en certa forma és una alegria, ja que revela la lògica performativa que s’amaga darrere del mecanicisme del fet quotidià; si es pot desactivar, vol dir que també es pot tornar a activar amb uns altres paràmetres. Potser el símil més oportú sigui el de la seqüència fílmica. Les imatges filmades mostren un esdeveniment a través d’una mirada concreta, però bé podria ser una altra si s’hagués enfocat des d’un altre lloc o amb unes altres intencions.

El caràcter canviant –i reversible– de les nostres vides no és motiu de preocupació, més aviat el contrari. El confinament apareix com una finestra per on treure el cap i respirar un instant fora de la inèrcia precipitada que ens arrossega. Clar que aquest respir és també una fantasia burgesa. La gent que pot seguir treballant ho fa, i l’aïllament en pisos petits compartits per persones treballadores més aviat sembla una concentració fatal de la interacció precoronavirus. Però això no desfà l’amplitud d’aquesta nova no-disposició dels personatges en un escenari quasi buit, amb el desafiament que, en obrir-se de nou el teló, apareguin noves conductes, nous gestos, al cap i a la fi, una altra predisposició.

El COVID-19 i les polítiques sanitàries que està provocant no són més que una exageració d’un control sobre les poblacions humanes i una vigilància sobre els cossos concrets que ja coneixíem

De la mateixa manera penso que s’hauria de desconfiar de les visions catastrofistes. El filòsof eslovè Slavoj Žižek, deia l’altre dia en un article d’opinió per a la revista anglesa RT, que el COVID-19 era com l’atac final de Kill Bill 2, el Five Point Palm Exploiting Heart que li fa Uma Thurman a David Carradine, només que, segons Žižek, aquí l’atac el rep el capitalisme. Aquest cop deixaria que el capitalisme seguís comportant-se com ho feia, però és un avís, o un símptoma, de la futura explosió. Altres catàstrofes naturals seguiran aquesta pandèmia, altres desastres ocasionats per la forma que la civilització occidental ha disposat històricament el fet d’estar al món. No penso que apel·lar al final imminent sigui l’única manera de revertir el curs nociu que ha pres el capitalisme tardà. Una crida que el que fa, al cap i a la fi, és desfer el discurs científic, rebatible per naturalesa, en un obscurantisme religiós determinista. Doncs dins dels imaginaris religiosos els horitzons escatològics són un lloc comú, si bé no es pot negar que l’apocalipsi i el judici final tenen una capacitat d’encís especialment efectiva.

Amb tot, tampoc voldria oblidar-me que el COVID-19 i les polítiques sanitàries que està provocant no són més que una exageració d’un control sobre les poblacions humanes i una vigilància sobre els cossos concrets que ja coneixíem. En certa manera, el COVID-19 porta al clímax la utopia biopolítica, en termes del filòsof francès Foucault, on la regulació sobre la vida de les persones es transsubstancia en els cossos dels subjectes fins al punt que donar-se la mà és un exercici de risc i una transgressió. Les imatges de persones fent-se petons amb una mascareta omplen les xarxes socials. Que l’absurd arribi a aquest punt només ens deixa imaginar situacions futures més poroses, on els cossos es burlin d’aquests exercissis de poder, que juguin amb ells i que els profanin. Si em permeteu la imatge, potser un mica fora de lloc, a la manera amb la qual un infant es disfressaria amb un vestit del Klu Klux Klan, doncs per a la criatura són absurdes les dominacions que amaga aquella roba i per això hi pot jugar, és a dir, transgredir-les lliurement.

Quan Camús, a ‘La Pesta’, ens relata l’amistat d’uns personatges propiciada per les condicions extremes d’una ciutat infectada, ens fa veure les maneres ridícules i grises de la nostra interacció durant el curs habitual dels dies

I és que és ben curiós veure com en les situacions més desoladores apareix la joia de viure. Aquests darrers dies, a través de xarxes socials, plataformes i aplicatius mòbils han aparegut tota mena de propostes fantàstiques que criden a la solidaritat. Quan Camús, a La Pesta, ens relata la història d’amistat d’uns personatges propiciada per les condicions extremes d’una ciutat infectada, per una banda, ens fa veure les maneres ridícules i grises de la nostra interacció durant el curs habitual dels dies, però també narra com queda sempre aquesta empenta a apropar-se quan les condicions semblen les menys adequades. De la mateixa forma, en aquestes jornades d’aïllament, apareix més que mai la possibilitat de subversió de la comunicació virtual cíborg, on la màquina és incorporada com un element natural. Si bé la teoria cíborg –que entén que en el món en el qual vivim no té cap sentit pensar el nostre dia a dia més enllà de les màquines que canalitzen les nostres interaccions– es veu limitada pel fet que sempre podem apagar les màquines, asseure’ns i xarrar o ballar escoltant com bufa el vent, el confinament ha convertit l’opció cíborg en necessitat, transformació que, al seu torn, ens ha obert la consciència d’una espècie de contra-necessitat emancipatòria de la realitat virtual.