Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Tres setmanes de mobilitzacions massives a Algèria posen el règim de Buteflika contra les cordes

Des del passat 22 de febrer, la població algeriana està protagonitzant les mobilitzacions més multitudinàries que ha viscut el país àrab des de la seva independència l’any 1962, amb l’ojectiu d’evitar un cinquè mandat per part del seu president, Abdelaziz Buteflika, i per exigir una transformació radical del règim que aquest ha encarnat. L’octogenari mandatari, ha anunciat aquesta tarda, després d’unes setmanes d’estada a Suïssa per motius de salut, que posposa les eleccions i que no hi concorrerà, com prèviament havia anunciat

 

Marc Español, El Caire | @mespanolescofet

Des que va partir un vessament cerebral l’any 2013, Abdelaziz Buteflika només ha fet aparicions públiques en comptades ocasions, sense discursos i en un estat clarament degradat. Tant és així que actualment l’octogenari viu reclòs en un complex medicalitzat de Zeralda, 30 quilòmetres a l’oest de la capital, Alger. Per aquest motiu, ningú dubta que qui de veritat controla les regnes del poder al país és el seu cercle més proper, en el qual destaca el seu totpoderós germà Said.

Per a moltes algerianes, que ja el 2014 van haver d’empassar-se una campanya electoral en què Buteflika no va poder fer cap míting, les aspiracions del rais d’optar a un cinquè mandat van ser la gota que va fer vessar el got de la humiliació acumulada durant anys.

“Sortir al carrer és la manera de dir que estem presents com a poble, que sabem veure amb claredat el que està malament i que tenim el desig de canviar cap a un país estable i pròsper on totes les algerianes puguin gaudir dels seus drets”, explica Houari Bouchenak, un jove algerià de 37 anys que ha participat en les manifestacions des del començament.

La manifestació del passat 8 de març, la més concorreguda fins ara, va comptar amb la participació de centenars de milers de persones, una xifra que alguns mitjans locals elevaven a uns pocs milions

A partir d’aleshores, les mobilitzacions al país han estat diàries i les més importants s’han celebrat els divendres. La del passat 8 de març, la més concorreguda fins ara, va comptar amb la participació de centenars de milers de persones, una xifra que alguns mitjans locals elevaven a uns pocs milions. Per mantenir la pressió latent, al llarg de la setmana les accions solen ser sectorials, en un intent de repartir els esforços entre diferents col·lectius. En totes les marxes ha predominat un ambient cívic, en algunes ocasions festiu, sent un dels càntics més corejats el de “silmia, silmia” (“pacífic, pacífic”). En aquest sentit, només s’han produït alguns xocs aïllats amb la policia, que ha optat per adoptar un perfil baix.


Esgotament del sistema

“La candidatura [de Buteflika] va ser una mena de tret de sortida”, interpreta Rachid Tlemçani, professor a la Universitat d’Alger. “Al principi les massives mobilitzacions demanaven que no hi hagués un cinquè mandat”, continua, “però el moviment popular s’ha anat radicalitzant dia a dia, i ara la gent demana un canvi de règim.”

Buteflika forma part de l’elit de veterans del Front d’Alliberament Nacional que va lluitar contra els francesos durant la guerra d’independència (1954-1962) i que han governat el país des d’aleshores

Buteflika forma part de l’elit de veterans del Front d’Alliberament Nacional (FLN) que va lluitar contra els francesos durant la guerra d’independència (1954-1962) i que han governat el país des d’aleshores. En el seu cas, però, l’ascens a la cúspide del poder es va produir el 1999 després d’una llarga i cruenta Guerra Civil, i bona part de la popularitat de què encara gaudeix entre amplis sectors de la societat es deu al fet que se li concedeix el mèrit d’haver acabat amb el conflicte. Alhora, Buteflika va erigir-se com l’arquitecte d’aquella Algèria devastada, oferint a la població un nou contracte social que prometia prosperitat i estabilitat a canvi d’abandonar la política i esborrar la memòria de la guerra.

Durant els seus tres primers lustres, la fórmula dissenyada per Buteflika va funcionar, en bona mesura gràcies als elevats preus del petroli i del gas. Un període de bonança que, a més a més, va permetre al rais introduir canvis en el règim, reforçant els poders de la Presidència i obrint la porta a una elit empresarial, part de la qual està vinculada al sector dels hidrocarburs, que va assumir porcions del pastís abans reservades a altres oficials.

Una de les majors proves de foc per al règim va arribar amb la Primavera Àrab del 2011. En aquell moment, però, el preu del petroli i del gas seguia alt, la qual cosa va permetre al govern augmentar de forma substancial la despesa pública i calmar els ànims de la majoria. Quan aquests incentius no eren suficients, els ingressos dels hidrocarburs també permetien a l’executiu enfortir unes forces de seguretat que assumien la feina bruta.

A partir del 2014, però, Algèria va començar a enfonsar-se en una doble crisis. D’una banda, Buteflika es trobava totalment incapacitat després d’haver patit el vessament. I de l’altra, la caiguda en picat dels preus del petroli van reduir de cop el marge de maniobra del règim, que es va veure obligat a introduir mesures d’austeritat que han afectat notablement les classes mitjana i baixa del país. Com a conseqüència d’aquesta situació, les protestes han estat freqüents des de llavors, tot i que de forma aïllada.

Un dels sectors que més perjudicat s’ha vist de la situació a la qual han conduït Algèria l’elit del règim són les joves. El 70% del país té menys de 30 anys (un 55% en té menys de 25), i en aquest segment l’atur supera el 25%. A banda de la marginació política i econòmica que pateixen, la joventut algeriana també té poc en comú amb l’elit del FLN que governa i la legitimitat de la qual deriva d’una ja llunyana guerra d’independència.

“Les joves són les més afectades per les diferents crisis [que travessa el país], ja que no troben feina, no hi ha oportunitats per guanyar-se la vida i pateixen de la burocràcia i la corrupció, a més de veure com molts altres països avancen en tots els sentits mentre Algèria es queda al mateix lloc”, explica Mokrane Guettal, un jove algerià de 30 anys i membre del col·lectiu juvenil RAJ-Algerie.

La paràlisi en què ha viscut immersa Algèria des d’aquell moment ha anat provocant un desgast gradual de les seves institucions, tan malaltes com Buteflika. Malgrat la necessitat evident d’haver d’entomar una transició econòmica i una de política, l’elit del règim s’ha mostrat reticent a introduir canvis que puguin perjudicar els seus interessos, de manera que han anat endarrerint sine die les reformes mantenint un president moribund al davant.


Fisures internes

El seu pla de continuar amb aquesta estratègia com a mínim un lustre més, però, ha topat amb un repte inesperat, i és que les algerianes s’hi han mostrat frontalment en contra, motiu pel qual finalment s’ha vist forçat a posposar les eleccions i a anunciar la seva retirada d’escena.

“El catalitzador per a les manifestacions va ser la possibilitat que Buteflika postuli per a un cinquè mandat, però ja hi havia hagut [al país] petites protestes localitzades en els darrers anys que el règim havia reduït a demandes de col·lectius concrets”, observa Erin Erin Neale, investigadora sobre el nord d’Àfrica a l’Atlantic Council. “És possible que algunes d’aquelles protestes fossin en efecte demandes de millores salarials, però les recents protestes posen en relleu que és possible que algunes d’elles fossin en realitat [protestes] contra el règim, [ja que] demostren que les persones han estat descontentes amb tot el sistema durant un temps”, agrega.

A causa de les fortes mobilitzacions, algunes de les organitzacions de masses que tradicionalment han fet costat al règim de Buteflika han anat fracturant-se o directament desmarcant-se, la qual cosa està desgastant a marxes forçades la legitimitat del règim

A causa de les fortes mobilitzacions, algunes de les organitzacions de masses que tradicionalment han fet costat al règim de Buteflika han anat fracturant-se o directament desmarcant-se, la qual cosa està desgastant a marxes forçades la legitimitat del règim. En aquesta línia, quadres locals de la patronal Fòrum de Líders Empresarials (FCE) i del sindicat oficialista Unió General de Treballadors Algerians (UGTA) han anat anunciant en els darrers dies les seves resignacions, igual que han fet nombrosos membres del FLN. Així mateix, també s’han produït fissures en la Unió Nacional de Dones Algerianes (UNFA) i sindicats estudiantils, per bé que l’estocada més simbòlica la van propinar la influent organització nacional de mujahidins, integrada per veterans de la guerra d’alliberament nacional com Buteflika, i que s’han posicionat al costat dels manifestants.

Qui també ha anat trencant el seu silenci en els darrers dies ha estat el poderós exèrcit. Si bé el seu líder, i figura molt propera a Buteflika, Ahmed Gaid Salah, s’ha dedicat a llençar missatges enigmàtics i alarmistes, en la darrera la revista de les files castrenses, El Djaich, l’editorial insinuava posicionar-se amb els manifestants, reivindicant un “destí en comú” i una “visió compartida de futur”.

Precisament sobre l’exèrcit és on es concentren, de reüll, bona part de les mirades, ja que ningú descarta que en un escenari de major inestabilitat pugui intervenir. Si ho farà, i com ho farà, segueix sent objecte de debat. Per ara, però, els militars segueixen esperant a les barraques.