Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Un miracle per a la Sagrada Família

Arran de la polèmica sorgida per la celebració d'una missa amb l'assistència de sis-centes persones en un context d'aplicació de mesures restrictives per la COVID-19, l'autor carrega contra la Junta Constructora i l'acusa de trair la filosofia del projecte amb la seva política de maximitzar beneficis a costa del benestar del veïnat i les treballadores del temple, en vaga indefinida per la seva condició de subcontractades i per la precarietat a la qual denuncien estar sotmeses

/ Arxiu

I Les contradiccions amb l’esperit creador

El 7 de novembre de 2010, el Papa Benet XVI va oficiar personalment una missa solemne de dedicació al temple de la Sagrada Família, en la qual va consagrar aquesta església com a Basílica. Deu anys després d’aquesta visita històrica tan significativa per al destí del recinte, la situació de degradació econòmica i social de treballadors i veïns del monument català és tan greu que pràcticament requereix una intervenció miraculosa per trobar solució.

Denuncien precarització, abandó institucional, especulació immobiliària, saturació de la via pública, degradació i explotació laboral, uns fets que s’han anat succeint durant anys als nassos d’una institució eclesiàstica que fins ara no ha pal·liat els efectes col·laterals que està causant el model actual d’explotació del temple, on fins i tot la guardiola amb la qual es fa la col·lecta d’almoina durant les misses és recollida per empleats insatisfets d’una empresa subcontractada.

El 19 de març de 1882, el bisbe de Barcelona, José María Urquinaona, va posar la primera pedra del projecte encarregat inicialment a l’arquitecte Francisco de Paula de Villar per part de l’Associació Espiritual de Devots de San José

Però abans d’entrar en matèria, fem un exercici de memòria que ens permeti aprofundir en les arrels del temple, el naixement del qual es remunta al 19 de març de 1882, quan el bisbe de Barcelona, José María Urquinaona, va posar la primera pedra del projecte encarregat inicialment a l’arquitecte Francisco de Paula de Villar per part de l’Associació Espiritual de Devots de San José. Un any després, l’obra serà assumida pel jove arquitecte Antoni Gaudí, després que Villar renunciés per desavinences amb el seu fundador, Josep Maria Bocabella.

L’aleshores jove artista català reformarà per complet el projecte original i aportarà el seu geni creatiu a l’obra ja començada. Des de llavors, cada generació que ha assumit l’obra s’ha valgut dels mètodes més avançats i nous a l’abast del seu temps. No obstant això, existeix una escletxa de més d’un segle de diferència amb els seus creadors originals; aquesta distància de temps s’acaba convertint en una fractura quan es comparen els principis filosòfics que inicialment van donar forma a tan gran empresa i amb els principis de màrqueting que regeixen les decisions en l’actualitat.

És així com ens trobem amb dos plans a primera vista antagònics: d’una banda, tenim un projecte concebut des d’un sentit místic i social que es va expressar en innombrables detalls simbòlics amb significats transcendentals; d’altra banda, ens trobem amb un pensament pragmàtic, calculat per enginyers i experts de negocis, que van adaptant el projecte original a les necessitats del mercat turístic i remodelen àrees, dissenyen nous ascensors i adhereixen nous serveis per a extreure més recursos al turista.


II Un gran negoci entre cel i terra

Al llarg dels últims anys hem estat testimonis de l’acceleració en la construcció del temple, al mateix temps que es multipliquen els turistes als seus voltants. La impetuosa velocitat de creixement ha estat possible gràcies a la decisió per la qual es va decantar en el seu moment la Junta Constructora del Temple Expiatori de la Sagrada Família, que consistia a aprofitar el temple com a recurs turístic i així contribuir a la captació de fons. Una opció que s’ha dut a terme amb bons resultats en molts altres espais d’interès cultural, però que mal gestionada, pot fer morir d’èxit un espai.

El que veiem avui és el resultat de la perillosa aposta financera que es va fer fa pocs anys per posicionar aquesta església en el circuit turístic d’operadors internacionals que comercien els recursos de la ciutat. Com a resultat trobem que la Sagrada Família s’ha convertit en el pol d’atracció més emblemàtic de la indústria turística local, generant una pressió demogràfica i mercantil d’una magnitud sorprenent, amb una mitjana de seixanta mil persones que s’amunteguen als voltants de les seves façanes cada dia, de les quals unes quinze mil entren en el reduït espai disponible, de tot just quatre mil cinc-cents metres quadrats.

Seixanta mil persones s’amunteguen als voltants de les seves façanes cada dia, de les quals unes quinze mil entren en el reduït espai disponible, de tot just quatre mil cinc-cents metres quadrats

Enmig d’aquesta accelerada carrera per aconseguir més visites, es vana de mantenir-se oberta al públic els 365 dies de l’any, oferint de forma gairebé perenne un limitat nombre d’entrades a un preu que ja s’enfila fins als 32 euros. El seu model de negoci actual es val de la concentració de multituds en els seus voltants i només és possible gràcies a la bombolla creada pel boom de la indústria turística massificada. En aquest context, la venda d’entrades ha passat a ser el centre dels esforços i la qualitat de la visita queda supeditada a la quantitat de turistes que es poden absorbir per hora.

Però el que fa més soroll, és que el creixement dels seus beneficis ha anat en detriment proporcional de les condicions de treball i la qualitat de vida dels treballadors i veïns més pròxims de Sagrada Família. Així doncs, per absorbir aquest excés de demanda induït, es necessita en primer lloc fer una inversió al voltant del barri per adaptar la infraestructura davant aquesta afluència de gent, la qual cosa no s’ha fet sinó a través de petites reparacions per part de l’Ajuntament amb recursos públics. En segon lloc, es requereix una enorme quantitat de treballadors que permetin l’accés de les persones dins de les instal·lacions i que a més contribueixi a oferir una experiència d’acord amb un espai d’interès patrimonial i religiós.

Lamentablement, la junta constructora no té cap voluntat de vetllar per aquesta plantilla que fa possible aquesta tasca fonamental per la continuació del projecte i opta per externalitzar serveis a altres empreses. Això ha creat una dinàmica competitiva en la qual, any rere any, centenars d’empreses concursen per treballar dins del projecte de Sagrada Família, amb la idea de presentar-se amb la millor oferta per obtenir els drets d’explotació sobre els diferents serveis que s’ofereixen. I com és lògic, Sagrada Família opta sempre per l’oferta més rendible que impliqui menors costos i responsabilitats per a la seva organització. Així es deslliuren d’assumir la complicada tasca d’organitzar al personal i es netegen les mans davant possibles conflictes laborals sorgits per les injustes condicions de treball pactades entre els treballadors i aquestes empreses.

La junta constructora no té cap voluntat de vetllar per la plantilla que fa possible aquesta tasca fonamental per la continuació del projecte i opta per externalitzar serveis a altres empreses

Aquesta lògica ha ocasionat que la mateixa gent que dóna vida al lloc, quedi en una espècie d’orfandat a l’hora de demanar el suport i la intermediació de l’església o de la junta constructora davant els abusos constants que pateixen per part d’aquests subcontractes, els qui de manera descarada i en absolut frau de llei, apliquen uns mecanismes ja estudiats en altres espais culturals, per reduir al mínim les despeses derivades de la seva activitat i multiplicar els seus guanys en detriment de les condicions laborals.

Cada pedra, cada ceràmica, cada hora treballada i cada nou espai construït s’ha tornat una xifra estructuralment calculada, que encaixa en una equació on la rendibilitat de l’espai és el primordial. A partir d’aquesta lògica mercantilista i de l’ús de la fórmula més rendible, la Junta ha posat el temple al servei del mercat i l’ha deixat a la seva deriva. L’orientació que ha pres el temple està més pensada per al turista que per al devot, la qual cosa representa un transvasament de l’esperit dels seus fundadors. Una edificació pensada per a aixecar-se a través dels segles que de sobte es va establir a si mateixa uns paràmetres de productivitat insostenibles, en completa contradicció amb el mateix esperit creador de l’obra. Per sort per als seus treballadors i veïns, ja ha quedat descartada l’ostentosa meta que es va plantejar la Junta uns pocs anys enrere: finalitzar el projecte l’any 2026, quan es compleix un segle de la mort de Gaudí. Tot un despropòsit que s’estava cometent a costa de sacrificar la convivència amb la seva població més propera.


III Una polèmica missa que va revelar la realitat

Davant el menyspreu que ha vingut patint l’equip que fa possible l’explotació de la mina turística més gran de la ciutat, els treballadors del recinte –subcontractats per la desprestigiada empresa Magma Cultura– han optat per la vaga indefinida des del passat 26 de setembre. Ha estat l’últim instrument de defensa i reclam que han pogut aplicar davant la falta de diàleg amb els actors implicats en la gestió del seu espai de treball. Des d’aquesta data fins avui, cada cap de setmana la plantilla del servei d’informació turística del recinte es bolca al carrer per informar a la població sobre la precarietat laboral i els atropellaments que estan patint els darrers anys.

Es troben en la indigna posició de no ser més que números tirats a la baixa, controlats per grans grups reclutadors de talent humà low cost, administradors i apoderats que s’encarreguen de portar el servei d’atenció al visitant, el servei de manteniment, de venda d’audioguies, de visites guiades o de venda de souvenirs a les diferents botigues situades a la Sagrada Família, sota una lògica poc humana i que posa en qüestió la filosofia cristiana dels fundadors del recinte.

Coincidint amb aquesta vaga i en ple estat d’alarma, el passat dissabte 7 de novembre, l’Arquebisbat de Barcelona va convocar una missa a la Sagrada Família per a celebrar els deu anys de la visita del papa Benet XVI i beatificar el màrtir Jorge Roig, qui va morir defensant el catolicisme durant la guerra civil de 1936. Aquesta missa va acaparar l’atenció de l’opinió pública, després que diferents mitjans difonguessin les imatges on es poden veure al voltant de 600 persones reunides, tot això en un context d’aplicació d’unes mesures severes que limiten l’activitat de tots els sectors de la societat.

L’Arquebisbat de Barcelona va celebrar la polèmica missa mentre els treballadors del temple, en vaga indefinida des del passat 26 de setembre, eren bloquejats pels Mossos per tal que no informessin els assistents sobre la seva situació laboral

No obstant això, cap d’aquests mitjans es va adonar que els treballadors del recinte que usualment gestionen les cues, fan l’acomodació dels assistents o faciliten el recorregut a les comitives que participen en la cerimònia, no van treballar en aquesta ocasió; i escolteu bé, fan la col·lecta de l’almoina que tradicionalment hauria de ser recollida per voluntaris. Tot aquest personal es va trobar al carrer Mallorca, per intentar fer valdre els seus drets enfront de la policia, que tenia l’ordre de no permetre que els vaguistes informessin els assistents sobre la seva situació laboral. Finalment, van ser replegats de manera inadmissible per les forces de seguretat, els qui van complir l’ordre de dispersar la vaga abans que arribés l’arquebisbe i es trobés amb aquesta realitat.

Una llàstima, perquè es tractava de l’ocasió perfecta perquè aquests membres de l’església catòlica que realment estan compromesos amb els valors que van donar origen a la fundació d’aquest temple, poguessin intercedir en favor de solucionar aquest conflicte de valors. Però la junta constructora, conscient del problema que han ocasionat en el seu si i davant el perill d’un toc d’atenció per part de la mateixa església, va decidir aplicar la seva influència en les forces d’ordre públic per dissoldre una vaga legítima que cada cap de setmana s’ha fet de manera pacífica en el mateix lloc.

Els treballadors van haver de desistir en el seu objectiu de comunicar als assistents de la missa el que està passant amb ells. Ni TV3 ni cap altre mitjà dels presents va fer difusió, només Betevé es va dignar a gravar l’atropellament policial. Però una església viva que es deu als seus feligresos sempre tindrà la capacitat d’escoltar a la comunitat; i per més que existeixin distàncies entre els uns i els altres, sempre serà fidel a les màximes que van servir de pedra fundacional al cristianisme més genuí, aquest que es va formar al voltant del Jesús que va treure als mercaders del temple i que ens va deixar la frase “Al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu”. Escolti’s amb especial atenció aquest missatge en un temple convertit en parc temàtic, penetrat per una lògica capitalista i aliè als mateixos ciutadans de Barcelona.

Tard o d’hora arribarà el moment de reajustar el model de negoci que ha pres el control del recinte i s’oferirà una experiència més humana a aquells qui fan vida en aquesta església. La institució ha d’assumir la seva responsabilitat i contractar directament el seu personal, per poder garantir que les pràctiques laborals dins de l’espai estiguin apegades a la dignitat i als valors que professen. Seria el gest més honrat que pot fer l’església pel benestar d’aquests homes i dones que fan realitat l’execució d’una obra que ha de mantenir-se viva durant els pròxims segles.

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU