Un any més, els municipis d’arreu del territori valencià es preparen per als diferents actes programats per al 9 d’octubre: la Diada Nacional del País Valencià per a algunes, el Dia de la Comunitat Valenciana per a altres i, consensuadament, festiu per a tothom. L’organització de la manifestació del pròxim dissabte, que té previst eixir a les 18 de la vesprada a l’Estació del Nord, s’ha plantejat en els mateixos termes que els anys anteriors. El comunicat d’Antifeixistes País Valencià ressalta que és important no abandonar els carrers per respondre a, entre d’altres, les agressions al valencià, la impunitat de l’extrema dreta, la pujada dels preus de l’electricitat, els carburants o la cistella del menjar, el degoteig dels desnonaments, així com per mostrar rebuig per l’augment d’agressions lgbtifòbiques, racistes o masclistes. Aquest any s’han estructurat un total de dotze columnes, batejades amb noms referencials del valencianisme, l’antifeixisme, el feminisme i les lluites populars en general: Miquel Grau, provinent de l’Alacantí-Vinalopó Mitjà; la columna Emília Claramunt, de l’Alcoià – Vall d’Albaida – Comtat; Marcel·lí Pérez, de la Marina – la Safor – la Ribera Baixa; Virtudes Cuevas, de la Costera i la Ribera Alta; Guillem Agulló, de la Plana – Camp de Morvedre; Aurora Picornell, de Mallorca; Maria Mercè Marçal, de les comarques de Ponent – Pirineu; Manuela Ballester, de l’Horta Sud; Montserrat Roig, del Barcelonés; Alejandra Soler, de l’Horta Nord; Neus Català, del Camp; i Maria Domènech, de les comarques nord-orientals de Catalunya.
Parlar de consens al voltant del Nou d’Octubre és una tasca difícil. Aquest dia és, any rere any, l’escenari perible de la confrontació entre diferents idees al voltant d’allò que s’entén com a “valencianitat”, sobre maneres de “ser” i “actuar” com a valencianes. No obstant això, les celebracions a València no han estat caracteritzades sempre –o almenys quasi sempre– per un ambient ple de violència exacerbada. El 9 d’octubre de 1977, al voltant de mig milió de persones baixaren al carrer per demanar l’autonomia per al País Valencià. Sota el lema de “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”, la primera Diada Nacional valenciana del postfranquisme va reunir gent de tots els espectres polítics, condicions socials i d’arreu d’un territori que s’esforçava per posar fi a la repressió i la por que havia instaurat la dictadura de Francisco Franco. El caràcter únic d’aquesta jornada, però, ha propiciat una interpretació esbiaixada i influïda per la importància que el mot consens va tindre en aquest període històric.
El 1978, mentre el president del precedent preautonòmic de la Generalitat, José Luis Albiñana, pronunciava un discurs institucional, militants del GAV van boicotejar l’acte amb aldarulls, i el valencianisme antifranquista aplegava 25.000 persones a la plaça de bous, on va esclatar un artefacte explosiu
Sota aquesta presumible aparença de tranquil·litat, varen ocórrer algunes accions violentes del blaverisme, moviment regionalista i anticatalanista, i d’alguns grups d’extrema dreta postfranquista. El terrorisme d’Estat franquista no va acabar el 20 de novembre del 1975. Una d’aquestes accions va ser l’assassinat de Miquel Grau, jove de 20 anys que va ser colpejat violentament per un maó llançat per un militant del partit d’extrema dreta Fuerza Nueva. Aquella fatídica nit del 6 d’octubre de 1977, Grau es trobava penjant cartells de la Diada Nacional del País Valencià d’aquell any. Morí el dia 16.
Un factor important en el procés d’enderrocament de la versió oficial de l’etapa de l’anomenada Transició a l’Estat espanyol ha estat l’estudi de la qüestió de la violència. Tal com explica la historiadora i autora del llibre El mito de la transición pacífica: violencia y política en España (1975-1982), Sophie Baby, bona part de la historiografia, si no ha negat la importància de la violència política, l’ha menyspreada o l’ha ocultada. Doctor en Història Contemporània a la Universitat de València, Borja Ribera, qui va defensar la seua tesi, La violencia política en la Transición valenciana (1975-1982), a principis d’aquest any, explica que la violència orquestrada des de finals de 1975 fins a mitjan 1977 presenta unes pautes no massa específiques i “potser va ser una excepció quant al nombre de participants, però que les reivindicacions eren diverses”. Per a ell, la magnitud d’aquesta primera fase de violència no es pot comparar amb la viscuda durant els anys i diades posteriors. Tal com subratlla l’historiador, és entre l’estiu i el final de 1977 quan el teixit associatiu del blaverisme es consolidà. En octubre de 1977, va nàixer el Grup d’Acció Valencianista (GAV) i el partit Unión Regional Valenciana (URV). Si fins a l’any 1978 les accions violentes d’aquests grups havien estat “esporàdiques i de poca entitat”, seria a principis d’aquell any quan, gràcies al suport i la cobertura de la Unió de Centre Democràtic (UCD), s’organitzaren, de tant en tant, actes anticatalanistes massius.
Les celebracions en 1978 van tenir poc a veure amb les de l’any anterior. Mentre Josep Lluís Albinyana, president del Consell de Forces Polítiques del País Valencià (precedent preautonòmic de la Generalitat), pronunciava un discurs institucional, militants del GAV van boicotejar l’acte i provocaren alguns aldarulls. A més, el dia 8, unes 25.000 persones varen acudir a la plaça de bous de València al XIX Aplec del País Valencià, convocat pel valencianisme nacionalista i antifranquista. Durant la celebració d’aquest, un potent artefacte explosiu va esclatar als banys. No va causar cap víctima mortal. Aquest any, dues de les principals figures del nacionalisme, Joan Fuster i Manuel Sanchis Guarner, van sofrir dos atemptats protagonitzats per part de l’extrema dreta.
L’estratègia de la tensió, caracteritzada per una violència de baixa intensitat, acceptada passivament per alguns sectors polítics i per les forces de seguretat, va influir de manera fonamental en el procés de conformació de l’autonomia valenciana
Finalment, 1979 va ser un any especialment tumultuós. El blaverisme va convocar una manifestació el dia 7 al matí, la qual va transcórrer sense cap problema. No obstant això, al final de la marxa, el president del GAV, Pascual Martín Villalba, va fer responsable “els nous tirans de la sang que pot córrer el pròxim dimarts [el dia 9]”. Aquell dia, l’alcalde de València, Ricardo Pérez Casado, el president de la Diputació, Manuel Girona, algunes autoritats acadèmiques i altres membres de la corporació municipal van ser agredits per grups ultres durant la processó cívica del matí de la diada. A banda, aquests grups també tractaren d’assaltar l’ajuntament, cremaren les banderes del balcó amb una bengala i, fins i tot, dispararen contra el mateix edifici.
La Directa va posar en marxa un espai interactiu on es poden resseguir els diferents actes violents dels grups anticatalanistes des dels anys seixanta fins a 2017. Cal subratllar que els pics de violència observats entre 1977 i 1979 corresponen a aquells anys tradicionalment interpretats com els de l’anomenada batalla de València, nom tant canònic com problemàtic. Malgrat el predomini electoral de les esquerres al País Valencià fins a principis dels anys noranta, aquesta estratègia de la tensió, caracteritzada per una violència de baixa intensitat, acceptada passivament per alguns sectors polítics i per les forces de seguretat, va influir de manera fonamental en el procés de conformació de l’autonomia valenciana.
Tot i que la violència blavera mai ha desaparegut, els esdeveniments de l’any 2017 marcaren una fita important. El referèndum sobre la independència de Catalunya de l’1 d’octubre, la posterior actuació repressiva policial, el suport institucional i social d’aquestes accions, o el tancament de files protagonitzat pel rei Felip VI en defensa de la integritat territorial de l’Estat, van ser els antecedents d’uns actes que es preveien turbulents. Durant la concentració de la vesprada, a la plaça de Sant Agustí de València, un nombrós grup de militants d’extrema dreta, membres de Yomus (ultres del València CF), el GAV i d’altres grups, rebentaren la manifestació enmig d’una discutida actuació de les forces policials.
Seguint la tesi de l’historiador Borja Ribera, es pot assenyalar que els límits entre els grups blavers i l’extrema dreta valenciana són borrosos, més encara quan actuen paral·lelament durant els actes del 9 d’octubre
L’any següent, la reacció fou fulgurant. En 2018, en una concentració que aglutinava diverses sensibilitats de l’antifeixisme, s’hi van reunir unes 10.000 persones, reafirmant que al País Valencià no hi ha lloc per al feixisme. La contraconvocatòria del partit ultradretà España 2000 només va poder reunir 200 persones. L’organització, decidida a evitar fets com els de l’any anterior, va proposar la creació d’un col·lectiu de seguretat propi i la formació de columnes perquè l’arribada al lloc de la concentració fora segura i en comú. El 2019, el resultat va ser semblant que a la de 2018: tot i la tensió inherent, èxit de la convocatòria antifeixista. La diada de 2020 va ser un any marcat pels efectes de la pandèmia de la COVID-19 i les restriccions aplicades per les diferents autoritats. Tanmateix, més de mil persones es reuniren en la convocatòria antifeixista de la vesprada, enfront de les 80 o 90 persones que aconseguí reunir un acte blaver al Parterre.
Seguint la tesi Ribera, es pot assenyalar que els límits entre els grups blavers i l’extrema dreta valenciana són borrosos, més encara quan actuen paral·lelament durant els actes del 9 d’octubre. D’altra banda, com explica el sociòleg i escriptor Francesc Viadel, “el blaverisme modern va ser […] la contestació dels sectors polítics i civils adscrits a l’antic règim franquista a la nova cultura política de la democràcia”. Els pics de conflictivitat i violència blavera han vingut, normalment, en moments on l’esquerra ha estat reeixida electoralment. El blaverisme o l’extrema dreta valenciana són moviments veritablement reaccionaris en el sentit més literal de la paraula. La seua postura és agressivament defensiva. Quan el moviment antifeixista s’ha organitzat en massa, aquests grups han quedat retractats. Pot ser que, a València, els Nou d’Octubre hagen estat, normalment, interpretats com a celebracions reservades per a una part exaltada de la societat valenciana. I pot ser també que, a poc a poc, s’estiga convertint en una festa més amable, més reivindicativa i, malgrat que incomode a alguns sectors, una diada on càpiga tothom.
