Titulars recents han recollit el mal ús de la modificació del sexe registral habilitat per la llei trans, i la sensació que queda en qui els llegeix, tant persones integrants del col·lectiu LGTBIQ+ com no, és amarga. Com pot ser que s’estiga fent aquest ús fraudulent i a cara descoberta? És el fi de les polítiques públiques per al foment de la representativitat de les dones i de la igualtat de gènere al dret? Va ser un error la seua habilitació? Com es pot actuar per a impedir-ho? Cal que la norma siga més rígida?
No s’enganyem. La sensació és amarga perquè és un tema complex que porta a moltes preguntes preses pel pànic o la incertesa i la lluita política que vivim dia rere dia per la imposició d’un sol relat cultural verídic només actua d’altaveu per a fomentar la desesperació respecte a què creure.
El que estem veient en casos com el de bombers del parc de Badalona i Vic és una ostentació de poder i privilegi
El que estem veient en casos com el de bombers del parc de Badalona i Vic és una ostentació de poder i privilegi (i innegablement, de ser un capsigrany). Com diria el Manuel Torreiglesias (en pau descanse) en el programa Saber vivir: “Le damos un aplauso y le dejamos que se vaya”.
M’agradaria veure aquestes persones amb la seua masculinitat fràgil i amb cara de confusió quan li truque un dia el seu ginecòleg o quan mostren el seu DNI o passaport a un aeroport o a un banc i els tracten de “senyora”, sense tindre aquesta sensació d’identitat o de construcció personal com a dones. Perquè la llei té efectes. Potser els que han d’estar aclarint tota l’estona que són homes i qüestions de la seua masculinitat són ells.
Potser no saben que només tenen dues possibilitats més de reversió de la modificació del sexe registral una volta ja l’han fet, i que l’última ha de ser davant del Jutjat d’Instrucció, i que aquest té la potestat de pràctica de prova. Vull dir que viure amb un estat de fraudulència els comportarà molt esforç i impuls (fins i tot a ells), perquè les administracions i els poders públics tenen aquesta dada registrada d’aquesta forma, i així la tractaran. No té cap sentit. Però tot siga per “criticar la llei trans i les accions positives per a les dones a les oposicions”.
Potser no saben que només tenen dues possibilitats més de reversió de la modificació del sexe registral una volta ja l’han fet, i que l’última ha de ser davant del Jutjat d’Instrucció
S’està fent un teatre per intentar deslegitimar la realitat i el reclam de drets de les persones trans. Un teatre que el que fa és carregar de feina als operadors jurídics, malgastar diners i temps de forma absurda i que no es correspon a les realitats d’aquestes persones. Perquè, clarament, són homes els que volen fer un ús fraudulent de la llei. Més ostentació de privilegi i poder que fer un ús capritxós del dret, què pot ser? És açò un joc per a ells? Iracund.
Aquestes persones ni han canviat els seus noms als documents, ni han informat altres entitats públiques o privades per a fer ús dels drets i que les tracten pels seus noms i amb els seus pronoms, ni pertanyen ni estan sensibilitzats amb les persones LGTBIQ+ i la seua lluita pels drets.
Amb la qüestió del nom potser no cal crítica. Moltes persones trans i no binàries decideixen activament mantindre el seu nom, però la decisió sí que sol encaixar amb la construcció social que han anat desenvolupant (tant si és un nom més neutre, o que pot entendre’s i assimilar-se amb la seua expressió i identitat de gènere).
M’agradaria saber si fer el procediment al Registre Civil per a modificar la seua menció de sexe registral (amb la sol·licitud, els mesos d’espera, l’entrevista i les resolucions per part dels operaris jurídics), només “per a criticar la llei trans i la reserva d’un percentatge per a dones a les oposicions per a entrar al cos”, és alguna cosa que els han ofert, que han vist en altres o que han pensat un dia qualsevol a les seues cases.
M’agradaria saber si fer el procediment al Registre Civil per modificar la seua menció de sexe registral només “per a criticar la Llei Trans i la reserva d’un percentatge per a dones a les oposicions per a entrar al cos” és una cosa que han pensat un dia qualsevol a les seues cases
Consideren òptim actuar fraudulentament només per aquesta forma de protesta o, per si cau un benefici (i no seran pillats com per a tindre represàlies), però no consideren la magnitud de la qüestió, les conseqüències, que és la seua nova relació amb l’Estat.
El debat es genera no només a la societat respecte a aquesta sospitosa protesta, sinó de cara als poders públics i la seua capacitat de prevenció, detecció i actuació contra el frau de llei.
Més parts
Aquests homes no són els únics que es queixen o es claven dins del pànic del sector transexcloent, al qual pertanyen dones que es diuen feministes (sense entrar a valorar què entén cadascú pel significat i les lluites del feminisme), que també consideren que amb aquest procediment instaurat per la llei trans és el fi de les polítiques públiques d’acció positiva per a les dones.
Com si, certerament, no saberen que la implementació de la normativa feminista no s’ha assolit amb únicament l’establiment a les normes sinó amb la formació i sensibilització en qüestions de gènere que comportaven pràctiques feministes i enteniments dels objectius que es volien assolir, i del que es volia prevenir (pensem, concretament, què ha significat per als operadors jurídics i administratius aplicar una perspectiva de gènere).
L’òrgan administratiu i institucional té moltes potestats jurídiques com per a continuar fomentant la paritat a les places públiques i previndre el frau (a tall d’exemple instat per la Conselleria d’Interior catalana, liderada per Núria Parlon, que incorporen a les bases de les convocatòries una clàusula d’exclusió per a les persones baix sospita de frau de llei) i també, per a actuar en contra d’ell (cal mirar els mecanismes que té el Registre Civil per a poder comprovar la possibilitat d’un frau de llei – Instrucció de 26 de maig de 2023 de la Direcció General de Seguretat Jurídica i Fe Pública – o veure si és potestatiu que actue qui té les competències per a defensar la legalitat i l’interés públic o social, com és el Ministeri Fiscal). Potser, també, cal formació i sensibilització als operaris jurídics i administratius en matèria LGTBIQ+ per a poder previndre’l o actuar.
La victòria esdevé quan som conscients que la nova llei no demana taxativament un diagnòstic psiquiàtric de disfòria de gènere, i el que significa: ja no es demanen dos anys d’hormonació obligatòria verificats per a poder accedir a un tràmit de caràcter civil
Però el que és menester recordar és com s’ha arribat a aquesta victòria per a les persones trans. I és que, la victòria esdevé quan som conscients que la nova llei no demana taxativament un diagnòstic psiquiàtric de disfòria de gènere (no considerada ja la transsexualitat ni per l’Organització Mundial de la Salut com a trastorn mental des de 2018) i el que significa, perquè ja no es demanen dos anys d’hormonació obligatòria verificats per a poder accedir a un tràmit de caràcter civil.
Ahí ja no serien tan “bravos” aquests policies, militars i bombers que hem vist, no? Si s’hagueren de sotmetre a un diagnòstic mèdic i els obligaren a hormonar-se, no crec que volgueren protestar per les polítiques de quotes de representativitat de les dones en concursos d’oposició.
Perquè les persones trans, abans d’aquesta reforma, ho han fet: han hagut de passar per aquest procediment. Més que això, l’han patit. Han patit que se’ls diga que allò seu és un trastorn, una malaltia, i que per a esdevindre a ulls de l’Estat com s’han construït personalment han d’hormonar-se de forma obligatòria durant 2 anys.
Les persones trans, abans d’aquesta reforma, ho han fet: han hagut de passar per aquest procediment. Més que això, l’han patit
Aquesta era la llei anterior, i el canvi comporta una alta garantia de drets fonamentals com és el dret a la dignitat (article 10 de la Constitució espanyola –endavant C. E.–), base del dret al lliure desenvolupament de la personalitat, el dret a la vida i integritat física i moral (article 15 C.E.) o el dret a la intimitat personal i familiar i a la pròpia imatge (art. 18 C. E.).
El lliure desenvolupament de la personalitat i l’autodeterminació del gènere.
Per què, pensem-ho, a l’Estat ha d’importar-li com desenvolupe jo la meua personalitat i identitat respecte al meu gènere, o més aviat, ha d’importar-li que la desenvolupe i prou? Per anar-me’n a un altre exemple: li importa a l’Estat la teua ideologia, religió o manca de religió, o que pugues professar-la i ja? La inscriu al teu document nacional d’identitat? O és un aspecte social que es queda simplement en el que és sociològic?
De la mateixa manera, ha de controlar o confirmar que qualsevol ha esdevingut home o dona, o més aviat ha de garantir que la categoria personal escollida és respectada conforme als drets indicats anteriorment? Què passa si una persona no s’identifica com a dona ni com a home per com ha evolucionat culturalment?
Ha de controlar o confirmar l’Estat que qualsevol ha esdevingut home o dona, o més aviat ha de garantir que la categoria personal escollida és respectada conforme als drets indicats anteriorment?
A l’Estat Espanyol tenim el cas Speck que ha significat una lliçó respecte a donar la possibilitat a les persones d’autodeterminar el seu gènere i que les entitats públiques així ho recullen. El Tribunal Superior de Justícia d’Andalusia, amb una sentència històrica el 2023, acull la pretensió d’inscriure al Registre Central d’Estrangers respecte d’una persona estrangera que el seu sexe aparega com “indeterminat”, “X”, o expressió equivalent, en ser la que figura en la documentació oficial estesa per les autoritats d’Alemanya, país del qual és nacional.
Vindre d’un país que garanteix aquesta autodeterminació del gènere ens ha mostrat que és possible aquesta relació amb l’Estat, i que aquest té eines per a tractar a les persones com es consideren, en tant és una experiència pròpia i personal dins d’un entorn social, polític i cultural.
És a dir, si l’Estat espanyol està tractant aquesta persona com el seu gènere autopercebut (que és indeterminat, o “X”, o segons consta en el seu carnet alemany), per què no pot ser el mateix cas en l’àmbit estatal? Per a això, cal entrar de nou a fer reformes de les normes legals, però tenim una mostra real i fàctica de la possibilitat d’aquesta relació Estat-ciutadania que és d’acord amb el seu dret a la dignitat i lliure desenvolupament de la personalitat (article 10 C. E.), i amb el dret al dret a la intimitat personal i a la pròpia imatge (art. 18.1).
En definitiva, no és una incoherència pensar en la possibilitat d’assolir aquest escenari de reconeixement legal per a les persones trans i no binàries en el futur.
