Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Larissa Kàlik, escriptora exiliada de la República Moldava de Transnístria

"Una part dels habitants de Transnístria pensen en termes d'atac i de guerra"

Larissa Kàlik no pensa tornar a casa fins que es retirin els càrrecs en contra seva i s'admeti la seva innocència / Arxiu

El 20 de març de 2020, Vadim Krasnosselski, l’actual president de la República Moldava de Transnístria, va promulgar el Decret sobre l’estratègia en la lluita contra l’extremisme 2020-2026. El Decret especifica que la lluita no s’adreça exclusivament contra organitzacions extremistes, sinó també contra un imprecís i pressuposat extremisme “informatiu”, això és “la informació que pot desestabilitzar la situació politicosocial i econòmica” de Transnístria. En poques paraules, un exemple més de llei mordassa en l’espai postsoviètic.

Aquest diminut territori entre Ucraïna i Moldàvia, de 4.163 km² i per sota del mig milió d’habitants, es va declarar independent amb el desmembrament del gegant soviètic. La seva proclama unilateral va derivar el 1992 en una breu guerra de quatre mesos amb Moldàvia, un conflicte que va deixar el territori en els llimbs de la geopolítica europea. La rèmora del secretisme i els abusos heretats de l’exèrcit soviètic perviuen a Transnístria, des d’on la jove Larissa Kàlik (nascuda a Tiràspol el 5 de març de 1998) ha denunciat en el llibre d’entrevistes Un any de joventut –publicat el desembre de 2019 i que ha aixecat molta polseguera al seu país– les condicions que el jovent ha de suportar durant l’any de servei militar.

El desembre de 2019, la jove Larissa Kàlik va presentar un llibre que ha aixecat molta polseguera al seu país, la República Moldava de Transnístria, que es va declarar independent amb el desmembrament del gegant soviètic

“Aquesta història va començar fa més d’un any. El novembre del 2018 vaig conèixer un noi que feia el servei militar a l’exèrcit de Transnístria. Mig de broma va confiar-me històries de la seva experiència, sobre la manca d’higiene, la pràctica de la dedovsxina [literalment “el règim dels avis” en rus, és una pràctica d’abusos a l’exèrcit i als ambients carceraris russos en què, si un recluta o pres novell no se sotmet a la protecció d’un altre reclús a canvi de favors, és humiliat i assetjat], el menjar repugnant”, així és com Larissa obre el pròleg del seu llibre. I continua: “Durant tot l’any vaig recopilar dotze relats. Per a molts nois era important explicar la seva experiència, que de sobte es fessin sentir. Mai ningú els havia preguntat amb què s’havien trobat i com se n’havien sortit durant l’any a l’exèrcit”. Es tracta de les converses que va mantenir amb dotze reclutes que expliquen les estretors i els abusos a l’exèrcit.

Com la Larissa justifica en el seu pròleg, “l’objectiu principal del meu treball és iniciar un debat públic sobre les mancances de l’exèrcit. Parlar de problemes significa trobar solucions. Desitjo sincerament que els responsables de l’estructura militar prestin atenció a les deficiències del servei indicades en el llibre i que s’esforcin a corregir-les”. Malgrat aquestes bones i innocents intencions, l’Estat s’ha pres aquest toc d’atenció com un atac directe a la seva legitimitat i una vulneració dels secrets d’Estat.

Setmanes abans de la presentació del llibre a Tiràspol, Rîbnița i Dubăsari, els serveis secrets del Ministeri d’Interior van iniciar el setge i, segons explica la Larissa, van començar per investigar el seu passat a l’escola Núm. 16 de Tiràspol. Ella mateixa comenta que en les presentacions sempre hi havia uns homes d’uns quaranta anys, tallats tots pel mateix patró, que defensaven l’exèrcit i afirmaven que l’autora s’ho inventava tot.

El gener, després de les presentacions, quan la Larissa va traslladar-se a Moldàvia va veure que tampoc estava prou segura i va fugir abans que tanquessin les fronteres del país a causa de la pandèmia de la COVID-19

El gener, després de les presentacions, quan la Larissa va traslladar-se a Moldàvia, va començar a notar coses estranyes i el febrer la situació va complicar-se: trucades per citar-se amb oficials del Ministeri d’Interior de Transnístria, interrogatoris a participants en les presentacions del llibre, vehicles sospitosos que la seguien, així com interrogatoris a com a mínim dos dels protagonistes del llibre que fins llavors s’havien mantingut en l’anonimat. Atesa la situació, Moldàvia tampoc era prou segura i va fugir abans que tanquessin les fronteres del país a causa de la pandèmia de la COVID-19.

Finalment, el 9 de juny de 2020 va rebre un correu electrònic de la fiscalia militar de Transnístria amb la confirmació de l’obertura de diligències en virtut de l’article 276, paràgraf 2 del Codi Penal de Transnístria: exhortació pública d’activitats extremistes en mitjans de comunicació i internet. Una acusació que lliga amb el Decret presidencial del 20 de març. Més endavant va saber que des del 3 de març de 2020 la fiscalia havia iniciat diligències en contra d’ella. A finals del mes d’agost de 2020, des d’una ubicació desconeguda per mantenir la seva seguretat, la Larissa ha respost amablement un seguit de preguntes sobre el llibre i la situació actual a Transnístria.


Quina va ser la recepció del llibre en la societat de Transnístria?

Va ser rebut amb interès, vaig rebre moltes ressenyes positives sobre el llibre. Recordo que la mare d’un dels reclutes em va escriure. Va compartir la història del seu fill, el qual volia fer carrera militar, considerava que era la seva vocació. Tot i això, uns mesos després, va canviar d’opinió: tenia problemes a la columna vertebral i li feia molt de mal quan caminava. La seva mare creu que això es deu als cops i abusos que va patir el seu fill. Després d’aquesta reunió, em van escriure moltes mares que havien llegit el llibre i van començar a pensar en el futur dels seus fills, els quals esperaven ser cridats a files. A una de les presentacions va assistir un militar retirat que ho va negar tot, va dir que les condicions a l’exèrcit eren excel·lents i tot el que es diu en el llibre no era cert. Un dels joves li va respondre i va dir que tenia un defecte cardíac, però malgrat la seva greu malaltia, va superar el reconeixement mèdic i al cap de pocs mesos havia d’incorporar-se al servei. M’ha agradat molt que la gent repensés els problemes de l’exèrcit i comencés a parlar-ne amb serietat, i no amb indiferència. Recordo un cas que va passar fa uns mesos: en una de les unitats militars va morir un noi de divuit anys anomenat Daniïl Boiarkin. Va ser assassinat per un col·lega “per negligència”. Ningú coneix els detalls d’aquest cas, no se sap quin càstig li caurà al seu col·lega i ni tan sols si en patirà cap. Aquestes històries se silencien i no es comenten. Això és el que vull canviar.


El llibre enceta un debat obert i participatiu sobre la reforma de l’exèrcit. Mentre que en molts països europeus el jovent ja fa dècades que s’ha distanciat del concepte de pàtria com a lliurar la pròpia vida pel país, sembla que en el llibre encara perviu aquesta idea de pàtria ancorada en l’imaginari soviètic. És compatible la denúncia de l’exèrcit i no allunyar-se d’aquesta idea de pàtria?

“Es tracta d’una generació crítica, situada entre el tancat món soviètic dels seus pares i el món globalitzat actual: el que se’ls va ensenyar a l’escola és diferent de com veuen el món ara”

La major part del llibre expressa la posició dels reclutes, per als quals el concepte de pàtria no es correspon plenament amb el concepte soviètic. Molts dels protagonistes intenten entendre què significa aquesta paraula per repensar-ne el significat. Es tracta d’una generació crítica, situada entre el tancat món soviètic dels seus pares i el món globalitzat actual: el que se’ls va ensenyar a l’escola és diferent de com veuen el món ara. Per tant, realment cal reflexionar sobre aquesta qüestió.


Un dels eixos centrals del llibre és la institució de la dedovsxina i la inútil lluita contra ella. Té la dedovsxina un abast més enllà de l’exèrcit o les presons? Quin és el grau de corrupció i clientelisme en la societat?

Fins on conec, la dedovsxina a l’exèrcit està desapareixent gradualment, però d’una forma lenta i incerta. No he notat els efectes de la dedovsxina més enllà de l’exèrcit i de la presó. Tanmateix, el nivell de corrupció és alt, el suborn pot resoldre molts problemes.

 

És la corrupció un dels principals frens pel canvi a Transnístria, com es percep en el dia a dia?

La corrupció i el monopoli del Sheriff [hòlding privat amb seu a Transnístria i fundat per membres dels serveis secrets soviètics, monopolitza pràcticament la vida econòmica de la república i el 1997 va fundar el F.C. Sheriff de Tiràspol] dificulten definitivament el desenvolupament de la regió. No puc parlar per tothom, però personalment em vaig trobar en una situació en què em van demanar un suborn. Necessitava un document determinat i em van fer triar: o el rebia en una hora o en tres setmanes. L’opció d’una hora, per descomptat, costava uns diners. En les universitats, en centres educatius, en l’assistència sanitària, a l’hora de pagar impostos, amb la policia de trànsit, qualsevol problema es pot resoldre amb diners. Sovint, ambdues parts estan interessades en això: pots obtenir el que desitges ràpidament i fàcilment, només cal pagar. Condemno aquest sistema i crec que interfereix en el desenvolupament de la societat.


El llibre reflecteix una situació desesperada per al jovent de Transnístria, potser un dels països més pobres a Europa. Com viu la realitat del dia a dia el jovent d’aquest petit territori?

La major part dels joves marxen a estudiar a l’estranger, sobretot a Moldàvia, Rússia, i menys sovint a Ucraïna i Europa. Els que no han pogut marxar, es queden a viure a Transnístria. He viatjat molt pels països de l’antiga Unió Soviètica i no puc dir que la vida a Tiràspol sigui molt diferent de la de les ciutats petites de Rússia o Belarús: provincial, tranquil·la, neta, discreta i pobra.


En algunes de les entrevistes del llibre es parla de la por d’un atac de l’exterior. Atesa la situació geopolítica de Transnístria, en la societat hi ha un sentiment real de viure en estat de setge?

No considero que en un futur pròxim hi pugui haver un conflicte militar. Tot i això, hi ha moltes persones prorusses que viuen a Transnístria, els quals reben la major part de la informació dels canals de televisió de propaganda russa, on sovint s’emet la idea d’amenaça i de guerra. Per tant, una part dels habitants de Transnístria, segons la meva opinió, pensen en termes d’atac i de guerra.


Quina rebuda tenen les organitzacions o els altaveus de defensa dels drets humans i individuals, com ara Club 19, en la societat de Transnístria?

“A Transnístria no hi ha gaires altaveus independents i l’opinió es divideix en dos grups: els qui entenen i agraeixen l’aportació de les persones que intenten contribuir al desenvolupament de la regió i els qui creuen que difonen valors occidentals hostils”

El Club 19 [encaixada dins de l’ONG Apriori] em va proporcionar un espai per presentar el llibre. Personalment, miro aquestes iniciatives amb molt de respecte i consciència de com són de necessàries. Per exemple, el Club 19 és gairebé l’única plataforma de la regió on hi ha l’oportunitat de parlar i debatre problemes, s’ha format una societat civil activa al voltant del Club 19. Tanmateix, no tothom s’adona d’aquesta contribució. A Transnístria no hi ha gaires altaveus independents. En general, però, l’opinió es divideix en dos grups: els qui entenen i agraeixen l’aportació de les persones que intenten contribuir al desenvolupament de la regió i els qui creuen que difonen valors occidentals hostils.


Valors més progressistes com la perspectiva de gènere, els moviments de drets civils, les accions antiglobalització o la defensa dels drets de les dones són presents actualment en el discurs polític de Transnístria?

Transnístria encara es troba molt lluny de debatre aquests problemes.


En la situació actual, quines són les perspectives reals de futur?

M’agradaria creure que hi ha unes perspectives de futur, i així ho espero, però fins ara no veig motius reals per pensar així. Com a argument puc dir que en els darrers sis mesos a Transnístria s’han obert diverses causes delictives contra persones innocents, inclosa jo mateixa. Segons sembla, l’Estat intenta pressionar la població i és obvi que no és el camí per arribar a un futur millor.


Quines són les condicions que consideres necessàries per tornar al teu país?

Quan es retirin els càrrecs en contra meva i s’admeti la meva innocència, llavors podré pensar a tornar a casa.