“Me distraje mirando a un grupo de niños. Todos transmitían seguridad, felicidad, se miraban sanos. ¿Tendrán una infancia soñada? ¿O solo son niños que no conocen el mal? Sentí envidia y nostalgia. No tuve una infancia así y es raro anhelar algo que solo observaste un instante”.
Zuleiky Álvarez, del llibre “Historias de La Florida. Latidos de un gueto”*.
La DGAIA ja no existeix. O sí, però ja no es diu DGAIA. Xim-pum. Gràcies a la màgia del màrqueting, desapareixen unes sigles que arrossegaven fang i mal rotllo i mig problema resolt. O no. Perquè quan tenim més nens i nenes tutelades que mai el problema és gros. Ha estat, però, bonic aquest lapse de quinze dies en què semblava que ens importaven de debò. Bona feina d’algunes grans periodistes, en un mar d’aporofòbia opinadora més o menys subtil.
Per començar una idea boja: mentre no atenem seriosament la pobresa sencera (estructural, llunyana, propera, invisible o evident) no protegirem en condicions els nens i les nenes més pobres. L’escàndol darrere l’escàndol de la DGAIA és que el 34,8% dels menors de setze anys catalans són pobres, 412.600 nens i adolescents viuen en l’exclusió social, segons les últimes dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya.
Alguns d’aquests 412.600 nens i adolescents pobres són veïns meus, i van a centres educatius d’alta complexitat
Alguns d’aquests 412.600 nens i adolescents pobres són veïns meus, i van a centres educatius d’alta complexitat on s’ajunten totes les necessitats socials i especials imaginables. El meu cole de primària, l’Eduard Fontserè, és ara un d’aquests instituts supermegacomplexos i la setmana passada van fer una vaga tan inusual, com rellevant. Vaga a quinze dies d’acabar el curs, amb les avaluacions pendents, per reclamar l’estabilització de la Tània Moriana, educadora social, i l’Elena Aracil, tècnica d’integració, i la consolidació de l’equip social del centre. Un petit miracle només possible en un centre ple de professionals compromesos i conscients de la necessitat de suport, però sobretot, de la necessitat d’entendre i atendre aquests adolescents.
S’acaba el curs i el contracte, i ningú sap si continuaran aquestes professionals, ni en quines condicions. Es veu que tant, tant, no ha canviat el Departament d’Educació. La Tània i l’Elena fa tres cursos que estan a l’institut, i van arribar per fer front a l’emergència socioeducativa que es va destapar amb la pandèmia. I què fan? Significatiu que no tinguem ni idea, com no tenim ni idea, en general, de què fan tants professionals invisibles, que cobren massa poc per posar el cos davant el dolor i la misèria que la resta no volem veure ni gestionar. L’assassinat fa poc d’una educadora social a Badajoz va ser un punt d’inflexió, i amb la crisi de la DGAIA hem començat a veure-les, per fi, als mitjans. L’Informe de l’estat de l’Educació Social a Catalunya fa una foto demolidora: majoritàriament dones joves que treballen amb infància i adolescència, i malgrat que van escollir una professió que els motivava, estan cremadíssimes per la manca de reconeixement, la precarietat i els sous de merda, i només pensen a abandonar-la o saltar a l’administració.
La Tània i l’Elena treballen sempre amb la hipòtesi que els més conflictius són els més vulnerables, encara que no ho semblin, i s’ho creuen
La Tània i l’Elena podrien respondre a aquest perfil, però en comptes d’enrabiades estan emocionades i sobrepassades pel suport dels companys i companyes i per com s’han organitzat. Poc acostumades a ser les protagonistes, s’expliquen no obstant amb claredat i contundència. Per què les necessiten al centre? Perquè s’ocupen de les necessitats dels nens i nenes i de les seves famílies, i fan de pont amb els profes i amb el barri sencer: amb el CAP, els serveis socials, les entitats del barri i qui calgui, dins o fora de la ciutat. Perquè donen suport a les famílies amb aquest càstig afegit que és la burocràcia per als més pobres (beques, ajudes, preinscripcions), i sobretot perquè atenen tota mena de malestars socials i emocionals. Perquè lidien, en definitiva, amb tota la violència del sistema a un centre on conviuen nanos tutelats, nanos retornats a les seves famílies, nanos maltractats, nanos desnonats, nanos rellogats que viuen amb tota la seva família en habitacions o en baixos sense aigua ni llum, nanos amb tota classe de problemes de salut mental, i nanos que acaben d’arribar i no entenen l’idioma. Encara la setmana passada, en aquest punt del curs, continuaven arribant xavals per la via de la matrícula oberta.
La Tània i l’Elena treballen sempre amb la hipòtesi que els més conflictius són els més vulnerables, encara que no ho semblin, i s’ho creuen, i la seva mirada social comprensiva i no punitiva, funciona: l’empatia amb els més destroyers redueix l’absentisme, els nanos més difícils no es desenganxen, aquells que els costa més contenir la ira les busquen abans d’explotar perquè els ajudin a controlar-se. De manera totalment metafòrica, han muntat un hort a l’institut, al lloc més sec, dur, envellit i abandonat, i allà porten als primers de la llista dels descartables, perquè aguantin la jornada i perquè diguin la seva i rebin missatges positius, perquè puguin ser alguna cosa més que els pitjors de la classe.
Treball de formiguetes diuen elles, però he vist com les profes les venen a buscar per gestionar situacions complicades, i la tasca sembla més pròpia de gegantes sensibles i eficaces, i d’una direcció i un equip compromès que els ha facilitat les condicions per poder fer-ho bé, perquè surti bé. La fórmula funciona si els xavals diuen que les encadenaran al centre perquè no marxin, si les famílies els repeteixen que els xavals les estimen, i sobretot si algunes alumnes (com sempre dones), els pregunten què cal fer per ser com elles, què han d’estudiar, quin cicle fer. Algun dia ajudaran a altres com elles. Més enllà dels raves i els enciams de l’hort, la llavor ja està plantada.
A què li estem dient convivència i cohesió social? En què es gastaran els més de mil milions d’euros que repartirà el nou pla de barris del govern?
A què li hem dit fins ara innovació educativa? Qui innova? Amb quins diners? Amb quins objectius? Ho confirma la Bofill, però no era molt difícil imaginar que a tots els centres educatius d’alta complexitat estan farts de la rotació de personal i reclamen estabilitat, però també autonomia en metodologies i criteris d’avaluació, perquè ja inventen i reinventen més que la resta per poder tirar endavant. A què li estem dient convivència i cohesió social? En què es gastaran els més de mil milions d’euros que repartirà el nou pla de barris del govern?
Generar confiança i abandonar a algú que ja se sentia abandonat és immoral, però a més perillós. Pura benzina per a la destrucció. Un departament d’Educació responsable no pot dir-li a professionals que han de fer una vaga per reclamar suport, que ja ho sabien que el contracte s’acabava. Un equip social de tres persones a un centre desbordat d’un barri desbordat no és un luxe, ni pot ser un pegat. El Fontserè i tots els centres de l’estil reclamen un canvi de les regles del joc perquè, com diuen les expertes Tània i l’Elena, la diversitat i la complexitat són enormes i van molt més ràpid que les estructures que s’estan creant per atendre-les. O espavilem o la situació se’ns en va de les mans.
Consellera Niubò: el que estan fent la Tània i l’Elena és ajudar als nanos i que no suporten les seves vides, però fan com que sí; ajudar a les famílies que senten que ho fan tot fatal perquè es passen el dia treballant per poder donar-los de menjar, i que no saben ni com sortir de la pobresa ni de l’adolescència enfurismada; i ajudar als i les profes que no poden sostenir aules amb tanta concentració de ràbies i dolors. El que fan és ajudar-los a sostenir-se, a no caure ni en el buit ni en la desesperació, i ajudar-nos a tots plegats a aturar o reconduir l’espiral de la violència, perquè no acabi rebentant-nos a la cara.
Potser algun dia es parlarà de la vaga de l’institut Eduard Fontserè com la primera que va obrir el camí a un nou sistema integral socioeducatiu
Convertir l’institut en un espai segur per a totes les Zuleikys del país (torneu a la cita inicial), és garantir que tindrem un país vivible d’aquí deu o vint anys. La innovació, aquest palabro, igual no estava on la buscàvem. Igual el Fontserè de la Florida, i la resta de centres educatius dels barris més pobres i difícils són la punta de llança de la innovació socioeducativa. O li diem millor revolució?
Potser algun dia es parlarà de la vaga del Fontserè com d’una vaga històrica. Com la primera que va obrir el camí a un nou sistema integral socioeducatiu. El crit que ens va ajudar a fer el clic necessari. Us ho imagineu?
No podrem educar la imaginació dels i les adolescents, la seva capacitat d’imaginar un món millor, si no som capaços d’imaginar nosaltres un altre sistema educatiu. Com diuen al Fontserè, amb bons equips socials als centres, ben integrats, el món seria molt millor. Honor i glòria a tots i totes les professionals del Fontserè, a tots els profes que expliquen què és un genocidi a classe i fora d’ella, a totes les que s’organitzen contra els desnonaments dels seus alumnes. El meu barri, i el món sencer, ja és un lloc millor gràcies a elles.
*El llibre l’ha publicat Blackie Books, conté relats dels i les alumnes de dos instituts del barri de la Florida, i ha estat co-coordinat des de l’Eduard Fontserè. Els beneficis són per projectes socials decidits pels mateixos alumnes.
