A l’escenari més adequat, una antiga masia reconvertida en restaurant al terme de la bucòlica Tordera (el Maresme), van citar-se les amistats i els companys de Pep Riera (Mataró, 1941), insígnia de la pagesia catalana, per retre-li homenatge. El menjador de Ca la Maria va aplegar a la vora de 150 persones en un acte que va allargar-se des del migdia fins ben entrat el vespre de dissabte.
Per la concorreguda afluència i l’ambient festiu, a l’inici de l’esdeveniment diversos assistents comentaven amb gràcia: “sembla un casament”. Riera, que no és gaire amic que li tributin honors, no s’imaginava la sorpresa. Ja va rebre l’any 2024 un reconeixement a la seva innegable aportació a la fundació i creixement d’Unió de Pagesos, en el context del 50è aniversari del sindicat. Aquest cap de setmana a Tordera ha confirmat el relleu i la profunditat de les seves idees, no només amb relació a l’àmbit del camp, sinó també en els eixos social i nacional. Amb els seus plantejaments, Riera va traçar una línia directa segons la qual l’esperit sindicalista agrari a Catalunya s’inspira en la Unió de Rabassaires, però que pot remuntar-se als remences del segle XV. Unió de Pagesos va forjar-se una posició en aquesta tradició amb les aportacions de Pep Riera, que va compartir arreu el seu ideari fins que va fer escola.
Riera, que no és gaire amic que li tributin honors, no s’imaginava la sorpresa que li havien preparat en una antiga masia de Tordera reconvertida en restaurant
Després de l’àpat, Josep Maria Baqués, coordinador del sindicat al Maresme, va fer les presentacions i va donar la paraula als cinc fills de Riera, dedicats al camp. Van agrair al pare la instrucció en l’ofici, l’educació en l’activisme i els valors democràtics, que han estat una pulsió constant en la trajectòria de Riera des de la seva participació en la lluita antifranquista. També van intervenir Toni Llimona, mà dreta de Riera quan aquest exercia de coordinador nacional, el vicepresident de l’ANC Lluís Llach, el catedràtic d’Història Contemporània de la UB Andreu Mayayo i el diputat al Parlament de Catalunya per la CUP Dani Cornellà.
Els oradors van elogiar Riera a títol personal. Per expressar l’ascendència que l’homenatjat havia tingut sobre ell, Llach va confessar que era “deutor” de Pep Riera: “mentre el món parlava d’indústria, en Pep parlava d’un sector essencial i ho feia amb uns referents de categoria”. Aleshores, Llach actuava als actes del sindicat i va recordar amb satisfacció que els pagesos dels pobles pagaven els músics amb avellanes. Llimona, que va recórrer tot el país al costat de Riera per organitzar mítings i captar afiliats, va dir que Pep Riera era “la peça necessària en el moment oportú”. Mayayo va assegurar que els pilars del sindicalisme són “l’organització i la formació” i que Riera podia presumir d’ambdues virtuts. Cornellà va observar que els “imprescindibles” com Riera “s’han fet grans” i, amb una punta de recança, va afegir: “i el país se’ns fa petit”.
S’hi van commemorar les lluites del passat, com la creació del sindicat en la clandestinitat, i el boicot a les cambres agràries
S’hi van commemorar les lluites del passat: la creació del sindicat en la clandestinitat, el boicot a les cambres agràries i la pugna jurídica dels pagesos per regularitzar els seus treballadors migrants. I també es van perfilar les lluites a venir.
Consagrar ja el llegat de Pep Riera, com si estigués tancat, seria una imprudència, perquè és una font que encara no s’ha esgotat. Quan Baqués va convidar-lo a adreçar-se al públic, Riera al principi va parlar dels orígens de la seva militància i va valorar les conquestes obtingudes: “Jugàvem net, anàvem a totes. No ens feia por res”. Però allò que l’interessava més eren les batalles pendents de lliurar: el relleu generacional, la resistència del Pla de Balasc de Santa Susanna contra l’especulació urbanística, la conservació de les construccions d’hivernacles al Pla de Grau de Malgrat de Mar i la defensa de les Cinc Sénies de Mataró davant l’amenaça de noves infraestructures ferroviàries com el tren orbital i l’internament de la línia de la costa. “El sindicat és l’eina”, va sentenciar. No obstant això, va admetre que els efectius havien disminuït i havien perdut força, però va encendre l’esperança parafrasejant Rafael Campalans: “Sindicalisme vol dir pedagogia”.
Tot i la pèrdua d’efectius dels darrers temps, Riera ha volgut encendre l’esperança parafrasejant Rafael Campalans: “Sindicalisme vol dir pedagogia”
La part més cerimoniosa de l’acte va servir per distingir altres personalitats rellevants de la Unió, aliades de Riera: Rosa Malet, Miquelet Teixidó, Toni Llimona i l’advocada Pilar Berney, que van ser obsequiades pel sindicat. Tampoc va caure en l’oblit l’advocat laboralista Pep Manté del Col·lectiu Ronda, que va morir l’any 2009 i a la memòria del qual es va oferir un emotiu panegíric.
Amb ànim assembleari, Baqués va obrir el torn de paraula perquè els convidats poguessin glossar el final de festa de la manera i amb el to que estimessin més adient. Per aixecar-ne acta, van parlar, per aquest ordre, Toni Iscla del Pla de Balasc, que va lloar la saviesa i la cultura de Riera, Agàpit Borràs, arquitecte, que va proposar la creació de reserves alimentàries a imitació de les reserves de sòl del planejament urbanístic, Assumpta Codinachs, d’Assemblea Pagesa, que va reclamar més escoles agràries amb l’objectiu de professionalitzar el sector, especialment les dones, i Josep Pàmies, que va reivindicar l’oposició als transgènics. Baqués va clausurar l’acte i la gent de la terra que omplia la sala, amb veu vibrant i espontània, va alçar-se per cantar “Els Segadors”.
