L’agost del 2015 un grup de la campanya BDS del País Valencià va instar l’organització del festival de reggae Rototom Sunsplash a Benicàssim a cancel·lar la programació de Matisyahu, cantant jueu nord-americà, a causa, entre altres coses, de la seva negació de l’existència de Palestina i del seu suport públic a l’exèrcit israelià, una de les principals eines de l’opressió del poble palestí. Advertits del seu error, els organitzadors van revocar la seva invitació. Això no obstant, davant les protestes de diferents entitats sionistes, abrigallades amb al·legacions d’antisemitisme, van cedir i finalment Matisyahu va actuar davant un públic bona part del qual el va rebre amb una esbroncada i ondejant banderes palestines. Després, nou persones que van participar en aquesta campanya han estat encausades acusades de delictes de coacció i d’odi.
Fins aquí els fets. Ara intentarem oferir la nostra interpretació i valoració com a organització de jueus i palestins de Catalunya compromesos amb la defensa dels drets del poble palestí i amb la lluita contra tota mena de racisme.
Perquè el nostre compromís amb el poble palestí és indissoluble de la lluita contra tota discriminació, prenem també molt seriosament l’antisemitisme. Si bé l’hostilitat contra les persones jueves com a tals, és a dir pel sol fet de ser-ho, no té l’envergadura ni la gravetat que va tenir a l’Europa dels anys 30 i 40 del segle passat, no ha desaparegut mai del tot. És més, hi ha indicis que actualment està augmentant. Un informe recent de l’Agència pels Drets Fonamentals de la Unió Europea va trobar que el 28% dels jueus de dotze països havien experimentat algun tipus d’assetjament pel fet de ser jueus durant l’any anterior a l’enquesta, mentre que el 2% havien estat objecte d’un atac físic. I l’octubre del 2018 un individu va assassinar 11 jueus en una sinagoga de Pittsburgh als Estats Units.
Antisionisme no és antisemitisme
Precisament aquesta preocupació constitueix un dels motius pels quals JUNTS, mentre “critica les polítiques d’ocupació i discriminació que practica l’Estat d’Israel” denuncia igualment “la irresponsabilitat d’aquells que etiqueten d’antisemita aquesta crítica.” Pretendre que l’oposició a les polítiques i pràctiques d’aquest Estat es poden explicar únicament com a producte de la judeofòbia -com fan sistemàticament els seus defensors i ell mateix- crea una confusió que afavoreix el creixement de sentiments antijueus.
La falsa equivalència entre antisionisme i antisemitisme es veu abonada quan els representants oficials de l’Estat d’Israel, que oprimeix i reprimeix el poble palestí des de fa més de 70 anys, s’arroguen la llicència de parlar en nom de totes les persones jueves d’arreu del món
Aquesta falsa equivalència entre antisionisme i antisemitisme es veu abonada quan els representants oficials de l’Estat d’Israel, que oprimeix i reprimeix el poble palestí des de fa més de 70 anys, s’arroguen la llicència de parlar en nom de totes les persones jueves d’arreu del món. Això és el que passa amb l’aprovació el juliol del 2018 d’una nova llei bàsica (quasiconstitucional) que proclama que Israel és l’“Estat-nació del poble jueu” i que allí el dret a l’autodeterminació és exclusiu d’aquest poble.
L’entitat intergovernamental International Holocaust Remembrance Alliance defineix l’antisemitisme com “una certa percepció dels jueus, que pot expressar-se com a odi envers els jueus”. A continuació proposa una sèrie d’exemples a tall de guia. El primer diu: “Les manifestacions podrien incloure el fet de centrar-se en l’Estat d’Israel, concebut com a col·lectivitat jueva”. I un altre: “Negar al poble jueu el seu dret a l’autodeterminació, p. ex. afirmant que l’existència de l’Estat d’Israel és un projecte racista”. Actualment hi ha una campanya perquè tota mena d’organitzacions adoptin no solament aquesta definició, sinó també els exemples, coartant així la legítima condemna de mesures i actuacions palesament il·legítimes i il·legals d’acord amb múltiples resolucions de les Nacions Unides que són repetidament incompletes.
Un projecte racista i colonial
Tanmateix, el fet és que el sionisme és, i ha estat des del principi, un projecte racista i, per més senyes, colonial. El mateix Theodor Herzl, un dels fundadors i ideòlegs del corrent, ho va explicar així: “per a Europa hi formaríem [a Palestina] un baluard contra Àsia: constituiríem l’avantguarda de la cultura en la seva lluita contra la barbàrie” (fórmula que ressona encara avui en les paraules d’un dels seus valedors més racistes, Salvini, quan qualifica Israel de “bastió de seguretat per als valors occidentals”). En gran part per aquestes raons va rebre el suport de l’imperialisme britànic, explicitat el 1917 en una carta adreçada a la Federació Sionista de la Gran Bretanya i Irlanda en què els comunicava que “el govern de Sa Majestat considera favorablement l’establiment a Palestina d’una llar nacional pel poble jueu”.
A més, quan la partició de Palestina es va consumar amb la declaració de l’Estat d’Israel el 1948, els líders sionistes ja tenien ben enllestit un pla de neteja ètnica l’aplicació del qual va destruir més de cinc-cents pobles i fer fora més de 700.000 palestins. Un procés que continua encara avui dia, notablement amb l’expulsió gradual però constant de residents de Jerusalem. I a partir del 67, els assentaments de colons no han parat d’escampar-se per la Cisjordània ocupada, mentre que fa més d’una dècada que la població de Gaza és objecte de privacions i punicions sense fi.
Boicot justificat i necessari
Cada una d’aquestes violacions dels drets humans dels palestins i palestines justificaria per si sola la campanya pacífica de Boicot, Desinversió i Sancions que nombroses organitzacions i persones arreu del món, incloent-hi cada cop més jueus i jueves, porten a cap contra l’Estat d’Israel a instàncies de la societat civil palestina. Però el cúmul d’aquestes vulneracions no deixa cap dubte sobre la justícia de la campanya i de les seves tres demandes: la fi de l’ocupació i l’enderroc del mur de separació; la igualtat dels palestins ciutadans d’Israel; i el dret de retorn dels refugiats. Res en comú amb cap mena d’antisemitisme.
El cúmul de vulneracions de drets de la població palestina no deixa cap dubte sobre la justícia de la campanya i de les seves tres demandes: la fi de l’ocupació i l’enderroc del mur de separació; la igualtat dels palestins ciutadans d’Israel; i el dret de retorn dels refugiats. Res en comú amb cap mena d’antisemitisme
En canvi, sí que es pot qüestionar el compromís de molts membres del govern israelià amb la lluita contra l’antisemitisme. Les bones relacions amb diferents grups de cristians sionistes que són alhora antisemites daten de fa temps. Més recent és la signatura per part del primer ministre, Benjamin Netanyahu, d’un acord amb Polònia que minimitza el paper d’aquest país en l’Holocaust o el suport prestat al líder hongarès, Viktor Orban, en la seva campanya de caràcter antisemític i xenòfob contra George Soros.
En aquest context, una querella criminal per incitació a l’odi per les accions empreses per evitar la presència en un festival que vol promoure actituds com ara la pau, l’antiracisme o la no-violència d’una persona que en diverses ocasions ha defensat la violació de drets humans comesa per Israel no té més sentit que un intent de blanquejar la imatge d’aquest Estat. Sí, Matisyahu és jueu, però el rebuig cap a ell no té res a veure amb aquest fet, sinó amb la seva complicitat amb la violència racista exercida contra el poble palestí. De la mateixa manera que s’han dut a terme campanyes de denúncia contra altres artistes no jueves que ajudaven a “normalitzar” un Estat la “normalitat” del qual consisteix en l’opressió de tot un poble.
