Rebo, perplex, un correu que m’informa que el centre educatiu on imparteixo classe s’ha incorporat a la campanya Un clic per al cole, una iniciativa d’Amazon que, sota el precepte de retornar el 2,5% de l’import de les compres a un compte virtual del centre, aconsegueix una quota de publicitat tremendament valuosa: entrar a les llars del conjunt de la comunitat educativa amb un passi VIP segellat pel nostre institut. És el conte de la lletera versió 2.0, la colònia industrial de la virtualitat; un despropòsit que no només obre les portes a la fidelització corporativista sinó que s’assegura un negoci a mitjà i llarg termini.
Però, és clar, com podem educar en valors i drets quan la institució educativa pacta amb aquells que han vulnerat els drets laborals de més de 4.000 falsos autònoms evadint més de 6 milions d’euros en cotitzacions (segons la Inspecció de Treball) i que han estat condemnats per pràctiques deslleials en el sector llibreter, portant les petites llibreries a la marginalitat?
L’infrafinançament que pateix l’educació pública des de les retallades i l’agreujament actual sofert per les noves despeses derivades de la pandèmia –assumides en els pressupostos ordinaris dels centres– no poden ser l’avantsala d’unes rebaixes de l’ànima de l’escola.
L’infrafinançament que pateix l’educació pública des de les retallades i l’agreujament actual sofert per les noves despeses derivades de la pandèmia –assumides en els pressupostos ordinaris dels centres– no poden ser l’avantsala d’unes rebaixes de l’ànima de l’escola
Està clar que aquest model d’èxit digital que representa Amazon encaixa perfectament en el marc de l’actual programa de formació mSchools, que ofereix mòduls i cursos per incorporar la telefonia mòbil com una eina permanent de treball. Exemple en són les inciatives “APPliquem la tecnologia” i “Mobilitzem la informàtica” per a 3r i 4t cursos de l’ESO. Aquestes, confeccionades pel Mobile World Capital (amb la col·laboració d’institucions públiques i el lobby de la telefonia mòbil GSMA), són les eines pedagògiques de penetració de la patronal del mòbil a dins l’aula i es complementen amb importants esdeveniments competitius per aquells projectes més “innovadors” per a infants (com els Students Awards) i per a escoles (com els Mobile Learning Awards).
No cal ser Ferrer i Guàrdia per ser capaç de veure i qüestionar els objectius i valors transmesos en aquestes propostes, no cal ser Simone de Beauvoir per adonar-se de la invisibilitat persistent de la dona en el món de la informàtica, ni cal ser Chico Mendes per evidenciar el curiós oblit d’aquesta formació referent a l’impacte ambiental que genera la tecnologia mòbil en tot el seu cicle de vida.
No esperem que Movistar expliqui a l’alumnat les plusvàlues obtingudes a força d’externalitzar costos realitzant cadenes de subcontractació de tres nivells, ni que Nokia expliqui res sobre l’explotació il·legal del coltan al Congo per poder fabricar els dispositius… però com eduquem en valors i drets quan la via de treball de la cultura digital és únicament la mercantilista?
No esperem que Movistar expliqui a l’alumnat les plusvàlues obtingudes a base d’externalitzar costos realitzant cadenes de subcontractació de tres nivells, ni que Nokia expliqui res sobre l’explotació il·legal del coltan al Congo
És evident que l’omissió de responsabilitat del Departament d’Educació, combinada amb la maquinària de les multinacionals del sector digital, han deixat les TIC, les TAC i les TOG en mans del sector privat, i al conjunt de la docència (malgrat la nostra manca de formació i capacitació) ens ha quedat gestionar els TOC, és a dir, els trastorns obsessius compulsius de l’alumnat derivats de les males praxis de les anteriors.
L’exemple de com una empresa aprofita aquesta omissió de responsabilitat pública el tenim amb el gegant de la Silicon Valley: Google. Primer va ser el buscador enciclopèdic online, després la plataforma de correu electrònic dels centres, posteriorment el facilitador de reunions virtuals i, finalment, el creador de GSuite for Education, que a més d’incloure el Drive i el Classroom incorpora tot el paquet ofimàtic i un munt d’eines dirigides als i les docents i a l’alumnat…, i tot gratuït.
“Quan un producte és gratis, el producte ets tu”. Queda clar que aquesta estratègia permet a l’empresa assegurar-se un gran planter de clients (ara infants i adolescents), li permet rendibilitzar inversions amb cobraments per capacitat d’emmagatzematge o serveis prèmium o li permet la comercialització de dispositius propis com el Chromebook. Però sobretot li permet assolir el monopoli de les tecnologies educatives i, si ve Google no és ni la Fundació Vicente Ferrer ni tampoc una institució educativa, per què vol acumular tanta big data? No oblidem que Google és, bàsicament, una empresa de publicitat.
L’omissió de responsabilitat del Departament d’Educació ha deixat les TIC, les TAC i les TOG en mans del sector privat, i al conjunt de la docència (malgrat la nostra manca de capacitació) ens ha quedat gestionar els TOC, és a dir, els trastorns obsessius compulsius de l’alumnat derivats de les males praxis de les anteriors
El desplegament del món digital a l’escola sense acompanyament de recursos humans ni econòmics s’ha caracteritzat per sistemes de connexió insuficients, maquinari que ràpidament és obsolet, sobrecàrrega dels docents, acceptació acrítica de la digitalització… i l’aparició de coordinacions TAC, una figura d’ordre diví que combina la formació de companys/es, la reparació del hardware, l’actualització del software, el seguiment de les xarxes d’intranet, fer de mèdium amb el núvol i, a part, seguir amb les mateixes tasques docents: una mena d’ésser prestidigitador dels 1 i els 0.
Aquest context terriblement injust, però, no pot servir de legitimació per a acords de centre que ens aboquen a regalar els propis mitjans de producció perquè, llavors, com educarem en valors i drets (digitals) o en la privacitat de dades quan cedim la digitalització del món educatiu al monstre de l’espionatge mundial?
Una possible resposta podria passar per, com a mínim, una formació crítica i una capacitació en usos responsables: una internet segura. I qui millor per parlar d’això que els especialistes de la seguretat! I és aquí on apareixen els cossos policials-militars, que no poden ni volen quedar fora de la cursa de legitimacions a l’escola, apareixen a l’aula uniformats i armats per substituir la funció docent i justificar, de pas, la seva necessària existència i bondat d’acció. Així, Mossos d’Esquadra amb Internet Segura emulen les policies locals amb l’educació viària o l’Exèrcit de les Forces Armades al Saló de l’Ensenyament.
Darrere queden els controls arbitraris de documentació o la repressió social al carrer, els abusos als CIE o els excessos al Raval. Darrere queden els informes i les condemnes emeses pel Tribunal Europeu dels Drets Humans que, any rere any, assenyalen l’Estat espanyol per violència policial i violació dels drets humans. Per molta garlanda que hi vulguin posar: les armes no eduquen, les armes maten.
Des de fa ja uns anys, a Catalunya, persones vestides amb esmòquing i corbata entren als centres a difondre l’educació financera o, el que és el mateix, explicar a l’alumnat com demanar un crèdit o quina és la millor fórmula per aconseguir la hipoteca dels seus somnis
Però aquesta estratègia tampoc ens ve de nou, almenys a Catalunya, on des de fa ja uns anys persones vestides amb esmòquing i corbata entren als centres a difondre l’educació financera o, el que és el mateix, explicar a l’alumnat com demanar un crèdit o quina és la millor fórmula per aconseguir la hipoteca dels seus somnis. Així, i per recomanació de l’OCDE, la colla dels Fainé, Olíu, Botín i companyia promouen la paraula de l’Oncle Sam i aconsegueixen la representació del seu accionariat.
Aquests són alguns exemples de com les institucions del poder miren de fagocitar el cos i l’ànima de l’educació per tal de perpetuar-se com a referents de la societat. Si és cert, i perillós, l’ús de l’autoritat social (l’escola) per blanquejar el domini (economicomilitar), és encara més preocupant la modificació subtil, progressiva, irreversible i profundament absolutista de la xarxa que ens embolcalla: el canvi de paradigma, valors, mitjans i mètodes que guien l’acció pedagògica d’aquesta nova escola al segle XXI.
